L'entramat
autonòmic que aguanta l'edifici de l'Estat serveix per al mateix que
tota perifèria al capdavall i
tot cercle viciós: demostrar
l'existència d'un
centre on resideix l'autèntic poder. L'estira i arronsa a què
obliga aquesta estructura radial consisteix, com sabem, a aconseguir
parcel·les de poder i diners
que el centre atorgarà sempre a contracor, diguen el que diguen
lleis i estatuts, com una concessió graciosa, conseqüència de la
magnanimitat de qui mana i sotmesa, per això, al vaivé incert de
simpaties i antipaties personals. A l'Espanya autonòmica, en bona
mesura hereva política del franquisme, encara hi fuciona el
tradicional «qué hay de lo mío»
que ha regit durant segles d'amiguisme l'administració en l'ocàs
interminable de l'imperi. Conformats a aquesta lògica, que redueix
tota aspiració nacional a un corral de dimensions regionals, els
polítics valencians s'han mogut tradicionalment per ací d'una
manera interina, provisional. L'autèntica destinació ha estat
sempre Madrid, com a llançadora de grans èxits o com a premi de
consolació. La digníssima consolació de plantar el cul en el Senat
fins a l'amoixamenta total d'un Joan Lerma, per
exemple, com a premi a tants
anys de mediocritat presidint sense exigències un país anodí, o
l'esplendor ministerial connectat amb les portes giratòries de grans
monopolis del malaguanyat Zaplana. A l'endemig, els cinturons de
l'estupidesa i l'avarícia que frustraren la carrera de Camps cap
als daurats rococós de la Cort. No deu ser casual que el primer dels
nostres presidents que sembla vacunat contra aquestes pretensions
siga Ximo Puig, tal vegada per convicció
íntima, tal vegada perquè a l'autonomisme ja se li ha vist
escandalosament el llautó i la reivindicació catalana ens ha posat
a tots plegats en una altra dimensió, tal vegada perquè la seua
plenitud política ha coincidit cronològicament amb la decadència
(dissimulada provisionalment per la carambola de la presidència de
Sánchez) del seu partit i la crisi del bipartidisme. Cas ben distint
és aquest professional de pedra picada que és José Luis Ábalos,
el més que discret polític de Torrent que ha sabut muntar sempre en
cavall guanyador i col·locar-se en la pool position que
dona opcions per gaudir
l'eròtica del poder i les seues nòmines. Heus-lo, doncs, d'amo i
senyor del Ministeri de Foment i mà dreta de Pedro Sánchez,
exercint el control sobre les inversions de l'Estat en
infraestructures, quasi res. Vingué a València i com un gall dindi
desplegà tot el plomall del seu càrrec davant el seu camarada i
tanmateix enemic polític Ximo Puig i dictà coneguda sentència: que
no hi hauria, en el tema d'inversions per al País Valencià, tracte
de favor. Passa amb tot aquell que gosa demanar el que per dret li
pertoca. Des de la Villa y Corte li respondran que no s'hi valen
tractes de favor. El mantra buit que intenta amagar que tota la
política a Espanya descansa sobre un descarat tracte de favor a les
elits extractives i els oligopolis empresarials, a les «comunitats»
submises i afectes, a la monarquia i els hereus de Franco, als
partits que engreixen el sistema podrit, a... Si volem aturar
l'espoli estructural i agafar la paella pel mànec del que com a país
i poble ens correspon en tots els àmbits, però, caldrà mirar molt
més enllà de l'estret horitzó autonòmic, aquest camp de mines on
les raboses del poder confonen arterosament drets amb privilegis,
maregen la perdiu, perverteixen el llenguatge, ens fan perdre
miserablement el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada