Saial sobre una mort petita

En els ulls de vostè, aquell admirable blau que sempre ha encisat la seua filla, es dibuixà l'estupor davant la mort que vindria a endur-se'l al cap de sis dies. Quan vam acomiadar-nos aquell dimecres, vostè en el seu silenci, jo en paraules d'esperança mal improvisades, em pensava que en el seu atzur esvaït es reflectia només el pànic de la demència que anava i tornava com un ocell d'ombra negra colpejant el seu somriure. / "Si la mort ve a buscar-me | té permís per entrar a casa, | però que sàpiga des d'ara | que mai no podré estimar-la". / Si hagués conegut vostè la cançó d'en Llach l'hauria feta seua, com tots els enamorats de la vida que l'han respirada a ple pulmó en la immediatesa sense preguntes del seu sí. / Si una cosa consola de la mort és tenir la certesa que a qui s'emporta l'ha viscuda fins al darrer alè i que el seu arrap invencible li estalvia molt de patiment anunciat, propi i aliè. / Vostè era del 37, un xiquet de potsguerra, fill de la gana i l'emigració, a les venes la sang de l'Aragó més pobre. Me l'imagine, encara un marrec, buscant-se la vida pel vell Sagunt, fent virgueries amb un baló mig estripat, traient de l'astúcia la força que el seu cos menut li escatimava. / El batxillerat elemental alçat amb esforç l'excusava de la lectura. Ja havia llegit prou en aquesta vida, ens deia, una de les seues trampes predilectes al solitari. El veig d'aprenent de barberia, vivint el nuviatge amb Encarnita a Faura ("Amb un barber? –li deien–. Menjaràs truites de pèl."), la dona de la seua vida, veig el duro que li enviava per carta guanyat afaitant xusqueros, oficials i tropa a la mitificada Mallorca de la mili, amb l'amic Jesús de ventures. El banc per fi que li permetria casar-se i fundar família. / Antonio, sogre, han convertit la mort en un comerç insípid, en aire condicionat de tanatori, en missa mal dita i pitjor sentida, buscant l'asèpsia, intentant convertir el dolor legítim en una cosa que es camufla rere les notes d'un adàgio rutinari i cites d'Agustí d'Hipona. / Així les coses, no tinc més remei que retenir-lo viu en la tendresa que regalà sempre als fills i en l'amor a la dona. En els bolets de tardor, en els espàrrecs de marge o els rotllets d'anís i les infinites vesprades de futbol i petanca. / Un xiquet de la postguerra saguntina havia d'estar fet d'aire, de cel límpid. Ja pots córrer si vols atrapar aquell bordegàs, aquell ocell que sempre vola al seu aire! / Sogre, no he conegut en aquesta vida ningú que pensant de manera tan radicalment distinta a mi em fos tan sòlidament còmplice, tan bellament amable. I això que havia furtat feia molts anys la flor preferida del seu jardí, encara que com totes les coses en aquest món fos al capdavall un préstec amb interessos. Gràcies per aquesta lliçó de tolerància que no li van ensenyar els llibres. / Malgrat l'asèpsia imposada, potser li agradaria saber que el van anar a acomiadar tantíssims veïns, amics, col·legues, familiars, coneguts i saludats. Que –no cal dir-ho– els seus, el cercle dels íntims, la família que vostè va voler l'única trinxera, van estar en tot moment a l'alçada de les circumstàncies, consolada per l'elegància amb què va fer l'última jugada en el camp de la vida, aquest adéu senzill i redó com una taronja del seu hort, resplendent i tan sucosa. Li agradarà saber que portaran amb alegria i discreció el dolor del seu record per tots els seus viatges. És una cosa que també li devem, sogre. / El tindré informat de com queden València i Barça, Atlètic Saguntí i Alcoià.

[Publicat a Tipografia La ModernaTipografia La Moderna el dissabte 21 de juliol de 2018.]