Viure no és necessari, caminar sí

És Plutarc, en Vides paral·leles, qui atribueix al general romà Pompeu la màxima Navigare necesse est, vivere non necesse («Navegar és necessari, viure no»). Des de Jason i els Argonautes o la Lliga Hanseàtica, que diuen que la tenien com a emblema, fins a Pessoa, que oportunament transforma «navegar» en «crear», i Caetano Veloso, que compon una bella cançó amb els versos del portuguès, i unes quantes ramificacions més (a mi em va arribar de la mà de l'heterònim de Pessoa Bernardo Soares, el sedentari de la baixa, i de l'amic Josep Mir, que titulà amb ella un llibre de poemes en 1986), la frase ha fet fortuna com a símbol del viatge. Com totes aquestes càpsules de saber i tots els versos que realment valen la pena, la sentència se sosté sota la forma enigmàtica de la paradoxa. Que potser navegar no és al capdavall viure, una forma si més no de viure –ens preguntem perplexos en la nostra ingenuïtat? I en verbalitzar la pregunta, intuïm la resposta: no, és més important navegar que viure. O viure no val la pena si no és navegant. O no navegar és com estar mort. Etcètera. Cal complir amb el deure fins i tot posant en risc la pròpia vida, que és el que sembla que Pompeu estava dient als seus homes per animar-los a embarcar-se enmig de la tempesta. Navegar, viatjar, caminar… Sinònims de moviment, de canvi, d'aventura. I del deure militar de Pompeu a l'íntima convicció, al propòsit personal, al compromís ineludible que reclama una altra cèlebre màxima, «Coneix-te a tu mateix», llindar necessari de tota saviesa, primer impuls per a la gran aventura, premissa de l'oracle, camí de futur que es fa trepitjant cada present.

Heus ací, doncs, València-Toledo paso a paso, un llibre viscut i escrit pel caminant Luis Antolín, navegant de mars profunds, intens viatger del moment. Amb ell el nostre amic respon a la crida ancestral, tan humana, que agermana viatge i paraula. Perquè quan l'home va començar a construir-se a ell mateix (un camí que no acabarà sinó en el darrer alè humà, perquè la vida és essencialment transhumància) i va decidir abandonar el bressol africà i escampar-se pel món, inventava probablement dues coses alhora: el viatge i el llenguatge. Molt s'ha escrit de com el nostre cervell va anar modelant-se amb l'ús de les primeres eines, per tallar, per ferir o fer foc. ¿Tot això hauria estat impossible sense moure's del mateix lloc, més o menys confortable, sense la «invenció» del viatge? ¿I si el viatge no hagués servit per transmetre, a través de la paraula, les aventures viscudes, per fantasiejar una miqueta sobre els animals vistos o els llocs visitats, per acumular més i més informació? ¿I si després dels perills de la caça o de les jornades de recol·lecció de fruits, a la vora del foc els homes no haguessen inventat la «literatura»? Contar allò viscut, amb els obligats pessics de sal subjectiva que demana tot llenguatge, assegurava la possibilitat de reviure les aventures, de traure'n lliçons i ensenyances, de descobrir nous matisos inspirats pel relat mateix, d'alçar la memòria del viatge compartit, de traduir a paraules totes les meravelles vistes, de representar (és a dir, tornar a fer present) davant els altres el sentit del propi viatge.

És viatge allò que no pot ser dit? No és en l'esforç de dir-lo que el viatge existeix? No vivim, com deia García Márquez, per contar-ho? «De contar-ho a passar-ho», diuen al meu poble, amb la qual cosa no només s'afirma la distància entre viure la experiència, amb els seus perills i trasbalsos, i contar-la als altres sinó també la importància que per als humans té poder compartir-la –insistim, a través del llenguatge i només a través d'ell (amb succedanis com el de la fotografia a què després al·ludirem). Que pocs viatjarien si sabessen que el seu viatge no deixaria rastre, que no podria ser llegat als altres. Caminar és necessari, viure no. Conèixer-se caminant, canviant de paisatges, és sovint reconèixer-se, buscar-se en l'alteritat, en tot allò que en rigor no sóc jo per veure i viure precisament què és el que no canvia (com volia Octavio Paz) en els meus canvis. Eixim al món per descobrir el món i només ens trobem amb nosaltres mateixos, això sí, enriquits en el contacte amb ell, en el diàleg inesgotable amb les coses que ens envolten, els llocs i les persones que ens trobem en els rics espais transfronterers on es parlen totes les llengües, jugant entre el dins i el fora, vagant pels tres temps possibles, anant d'un lloc a un altre. ¿Eixiríem a viatjar sense la més o menys certesa de poder tornar (i contar-ho)? «Volta el món i torna al born», diem en català. En un relat que vaig demanar fa molts anys als meus alumnes, un d'ells imaginava que una nau extraterrestre el convidava a fer un viatge intergalàctic. La resposta de l'alumne-protagonista, de tan senzilla i sincera, em va commoure: «Jo, si he de tornar, vaig».

València-Toledo paso a paso és en certa forma l'acompliment d'un cicle, el tancament (ni que només siga provisional: tot és provisional, tot és un viatge) d'un cercle vital. Vist així, vist a peu i pas a pas, Luis desfà el camí que el va dur al País Valencià molts anys arrere. El turista, generalment, viatja per allunyar-se d'ell mateix agafant-se a les mateixes rutines que l'encadenen a casa. Vol trobar el mateix plat que menja cada dia. Torna del seu viatge amb una col·lecció de fotografies fetes a l'atzar, com trofeus de caça, però la seua aventura asèptica i superficial. Si la seua vida ha experimentat algun canvi, no està capacitat per percebre'l, només vol reafirmar-se, no aventurar-se en el bosc de les preguntes i els dubtes. El caminant en canvi es busca a ell mateix en el paisatge que va recorrent pas a pas i busca també els altres, escolta les veus que s'acosten i s'allunyen, les paraules que realment signifiquen, que només poden dir-se enmig del silenci. El bon caminant, com en la cançó de Silvio Rodríguez, intenta el difícil equilibri entre el pas i l'horitzó per no perdre's en el camí. Però ve que s'hi perd a voltes, i en la pèrdua experimenta la possibilitat de retrobar-se un mateix en el camí. El camí és la vida, visitada per diverses veus (en el llibre de Luis, les notes apressades, les descripcions del paisatge, la informació botànica, el manual de consulta, els dibuixos i els esbossos, els aforismes i poemes, l'única certesa que ens és donada: «Sóc ara i ací, distint i idèntic a cada pas»), travessant les diverses circumstàncies del camí, el camí que es diu a ell mateix, el camí que parla del camí: literatura. Posem-hi de viatges, posem-hi del viatge de Luis, a peu, de València a Toledo i per paratges de Burgos, del 24 d'abril al 13 de maig i del 5 al 7 de juny de 2017. Un tram de la vida sostret a les ungles implacables de l'oblit. Els qui hem acompanyat moltes jornades aquest caminant (en el meu cas al llarg de 35 anys) trobem en el llibre que avui presentem un munt de suggerències i coneixements. Sense recargolaments superflus, crec que Luis s'hi ha donat sencer i pas a pas, hi ha donat el millor d'ell mateix: la curiositat invicta que alimenta la capacitat d'observació, la sensibilitat per llegir el paisatge, la fraternitat ociosa, el desfici creatiu, l'impuls del qui es cansa i no es cansa, la fe de vida, la il·lusió que el joc del camí mai no s'acaba. Qualsevol lector trobarà en aquestes pàgines el testimoniatge senzill, sincer i impagable, escrit pas a pas, d'una aventura alhora rabiosament personal però transferible, íntima però socialitzada gràcies a l'esforç de lucidesa que en el fons és tota paraula. Gràcies, Luis, per obrir-nos noves rutes, per acostar-nos l'alè de camins mai abans trepitjats. I per haver portat una mica de cada un de nosaltres en la teua motxilla.

[Text llegit al Centre Cívic del Port de Sagunt l'1 d'octubre de 2018. Post número 501 d'aquest blog, que inaugura la secció "Fora de sèrie".]

 [Luis Antolín en una excursió per la serra d'Espadà allà per l'any 2005.]