La foto

Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d'un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l'estiu de 1987 s'entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en hores creatives baixes, Paul Benjamin (William Hurt). El motiu central del film, que és el que ara m'interessa destacar, és la fotografia que cada dia a la mateixa hora l'estanquer fa del que passa davant el seu establiment. I el que passa és sobretot el temps, protagonista indiscutible de totes i cada una de les puntuals instantànies. Podríem dir-ho d'una altra manera: sobre el mateix escenari urbà l'ull de la càmera capta cada dia un fet singular i irrepetible. Anodí o sublim, discret o estrident, clar o tèrbol, és al final la fusió de l'espai i el temps el que es produeix en la foto. La seqüència completa d'aquest gest repetit de la fotografia a la mateixa hora de cada dia, l'àlbum final sencer, traçaria un univers complet d'esdeveniments, la suma d'una vida. El temps passa però malgrat tots els nostres rituals de fixació, repetició i retorn, no hi ha dos dies idèntics ni dues hores que puguem dir iguals, ni torna a passar el que ja va passar un dia. O almenys no de la mateixa manera mai. És la necessitat de retenir el temps, amb el gest de la càmera o de l'escriptura, el que millor demostra la impossibilitat d'atrapar-lo. I llavors comprenem que l'únic que podem fer és lliurar-nos al seu trànsit, assaborint els seus ecos, acompanyant els seus cicles, l'únic que podem fer és acostumar-nos a viure en la paradoxa que l'única repetició possible és la de la fugacitat, i acceptar amb dignitat el paper de testimonis de la bellesa del passatge.

Front a la voràgine d'imatges que pauten els nostres dies, l'emmagatzematge inútil de flors seques que ens proporciona la tecnologia, aquesta por al buit que ens fa disparar fotos com un gànster borratxo i avançar-nos estúpidament al que encara no ha passat, m'agrada recordar la pel·lícula del fotògraf estanquer i la seua dèria per captar l'essència del temps (que no deu ser altra la raó de ser tant de la fotografia com de la paraula). Ell posa l'ull sempre en el mateix paisatge i deixa que l'atzar impressione la pel·lícula i li regale el tema. Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes. L'entrada de quatre esglaons del Segària, la casa familiar de la Marina, i la tàpia d'una de les casetes del camí dels Monjo (que es diu així només ho sabem els supervivents d'altres temps, dels vells temps). Els amics i amigues d'Alcoi de tota la vida més alguns altres que s'hi han anat afegint asseguts a l'escala, Begonya i Mar –la dona i la neta respectivament– amb els braços oberts d'esquena a la tàpia, somrient més o menys, amb una flor a la mà, una gorra, un ninot de fira, una bicicleta al costat enguany. El ritual de la instantània que vol captar les fissures del temps, el trànsit, els colors del passatge, la certesa documental que vam viure en un temps i en un espai, que vam saber assaborir la bellesa d'aquesta fugacitat i maldar per retenir-la i multiplicar-la. La fotografia de l'escala conté variacions, com un drama on entren i ixen personatges segons l'acció. Alguns d'ells ja van fer el seu mutis definitiu i ara hi són presents en la seua absència indeleble. Són les pel·lícules quietes d'unes vides irrepetibles en l'esplendor i desenvolupament del seu trànsit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 27 de juliol de 2019.]