En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia
lèxica de l'atzucac que el dialecte valencià, al seu torn,
ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació
a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I
l'especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac,
carreró sense eixida.
· · ·
Encara una conquista més: el doble sentit, la metàfora. Nou terreny
comú en el camí d'eixamplar horitzons de significat, imatges
mentals, idees i conceptes: la petita llàntia d'un mot que il·lumina
zones fosques, que desentranya l'ocult. La impossibilitat d'avançar
per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de
sac. L'homografia perfecta d'aquesta expressió entre les dues
llengües (català i francès) em va fer creure que aquella petita
llibreria del Barri Llatí de París era catalana. Estava
especialitzada, en canvi, en temes occitans i hi vaig comprar una
edició antiga de poemes de Clementina Arderiu.
· · ·
A l'Estat espanyol hem tingut quatre eleccions generals en quatre
anys. L'acció política sembla instal·lada, efectivament, en un
atzucac o cul de sac. D'alguna manera que personalment trobe
misteriosa estem acostumant-nos a fer la viu-viu sense pressupostos,
governs estables i, conseqüentment, a viure sense res que puga
assimilar-se a allò que no fa pas gaire consideràvem la
política. Així es fa difícil desempallegar-se d'aquesta
sensació de viure en el costat més fosc de l'etern retorn, enmig de
la inoperància convertida en art de sobreviure, la crisi d'un règim
que balla en la corda fluixa d'un equilibri inestable. Potser al
capdavall el pitjor de tot és que l'atzucac ens arribarà a semblar
el més natural del món o que acabarem confonent un carreró sense
eixida amb una àmplia, lluminosa i ventilada avinguda.
· · ·
L'atzucac en què es troba la política espanyola té una causa
coneguda i principal: la crisi catalana. Pedro Sánchez guanyà les
eleccions amb vagues promeses de diàleg i de viratge a l'esquerra.
Ni una cosa ni l'altra. A l'atzucac aleteja un peix que es mossega la
cua. Sense diàleg que dirimesca, canalitze i done eixida a les
diferències, no hi ha manera de trencar amb el malefici de
l'atzucac. Però el diàleg, l'entesa, el pacte, la coalició no
formen part de la «cultura» política espanyola. Tots els governs
que hi ha hagut en «democràcia» han estat monocolors. Ací només
es vol vèncer, no convèncer. Punt mort, atzucac.
· · ·
També la política catalana sembla haver arribat a l'atzucac a què
el 155 i la repressió de l'Estat, més les pròpies incompetències,
l'han menat. El que no han aconseguit les porres, l'espionatge i els
gargalls de Borrell ho estan propiciant les tàctiques més subtils
que provoquen la divisió en les files independentistes. L'últim
episodi dels pactes per al pastís de la Diputació, precedit pel
veto a la investidura de Puigdemont, la inhabilitació dels diputats
presos i el gran nyap de l'Ajuntament de Barcelona, no han fet més
que posar al descobert desencontres que venen de lluny i que amenacen
de fer intransitable el camí a la independència.
· · ·
En un i altre cas, la naturalització de la paràlisi que és
d'alguna manera el segrest del vot popular i el frau de la política
com a via de solució dels problemes, està fent com més va més
prescindible, patètic i instranscendent el joc dels partits, els
balls de saló institucional. Potser el que es pretén és que acabem
mirant cap a un altre costat, que és el que majoritàriament ja fan
els ciutadans espanyols, amb greu risc per a les butxaques dels
contribuents i la salut social. Si la societat catalana es veu també
arrossegada al fangar de la indiferència i la despolitització, anem
apanyats.
· · ·
De vegades, però, la força del corrent impetuós de l'aigua pot
rebentar els murs que traven el carrer. No podem descartar que els
aiguats, amb les pluges que sol portar la tardor, s'enduguen per
davant el que viu en l'aparent immobilitat dels cercles viciosos i
els atzucacs. La meteorologia és sempre tan imprevisible!
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 de juliol de 2019.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada