Entre els qui no s'ho empassen

Reconec que la temptació de l’abstenció serà per a mi més forta que mai aquesta vegada. Vull dir l’abstenció com a actitud política, com a denúncia d’un sistema en el qual mai no vaig acabar de creure: una democràcia falsejada muntada sobre un franquisme institucional i sociològic que tots els partits parlamentaris espanyols donen per bona i aprofiten –inclosos els encontorns d’Unides Podem, que van sacrificar l’impuls transformador dels inicis en favor de l’encaix i creixement dins el règim mateix, amb escàs èxit per altra banda. Pedro Sánchez va convocar les quartes eleccions en quatre anys per pur càlcul personal i partidista i perquè no sap com solucionar el principal problema que avui hi ha plantejat per a la continuïtat del règim de 1978, el de la monarquia borbònica referendada per una Constitució obsoleta: la revolta democràtica de Catalunya per l’autodeterminació. I és que probablement aquesta democràcia autoritària (passe’m el lector el no gens innocent oxímoron) no té solució, no almenys a base de força bruta com a únic argument. Perdut en l’atzucac on l’ha menat la seua incapacitat per reinventar-se, l’estat intenta mantenir el simulacre de normalitat fins i tot jugant amb la paciència dels electors i enviant el Borbó a Barcelona enmig d’un paisatge de multitudinàries protestes, tanques de seguretat, policia armada, matemàtic premiat amb llaç groc a la solapa i molts aplaudiments, això sí, de la clac agraïda que va poder assistir a l’acte. Sí, se’m farà difícil tornar a les urnes, aportar el vot al manteniment de l’amarga farsa, el cercle viciós de l’espectacle d’uns actors tan lamentables com Sánchez, Casado, Iglesias, Rivera o Abascal, que han posat la política al nivell de la pura indigència. Se’m farà costera amunt anar a votar sent valencià i vivint al País Valencià i havent d’optar per candidats que segueixen fil per randa l’exemple grouchià, «Aquests són els meus principis. Si no li agraden, ací en tinc uns altres», excepte els del martell d’heretges i la sonsònia fatxa de sempre. El fantasma de Catalunya s’ha convertit en la coartada per a tota mena de deliris a dreta i presumpta esquerra, la negació de l’evidència, la descarada perversió del llenguatge, la promesa de presó per a Puigdemont, la penalització dels referèndums. Qui en dona més? Els partidaris del mal menor m’espantaran amb el perill del retorn d’una dreta que mai no se n’ha anat, els pragmàtics m’animaran a votar perquè un representant dels «nostres» arranque a Madrid unes molletes pressupostàries mentre la màxima representant d’ací banalitza la repressió i menysprea el dolor de presos i exiliats en nom de la legalitat injusta d’un sistema que ja no aspira a transformar. Els llestos de sempre continuaran predicant les virtuts de l’enèsima oportunitat d’assaltar el paradís a través de les urnes quan l’únic que els preocupa és mantenir la minsa infraestructura partidària amb l’ajuda dels pressupostos generals. I per molt que l’exemple de Catalunya és a tocar de mà i adaptable, continuarem, en nom de no se sap quin trellat i de l’obligat realisme dels impotents, mirant cap a una altra banda i insistint en la inèrcia de l’avorriment de derrota en derrota fins a la derrota final. En fi, com que no crec que es repetesca en la pràctica la lúcida proposta literària de Saramago per a un vot massiu en blanc i atesa la improbabilitat d’una abstenció que arribés al 70 o 80%, si al final m’hi decidesc, impulsat per aquest vell vici pseudoeròtic de les urnes, optaré pel vot simbòlic, per emprenyar, en clau autodeterminista i republicana, pel País Valencià, la dignitat democràtica i la força i raó dels revoltats. Que em compten, doncs, entre els qui no s’ho empassen.

[Publicat a Passos el 6 de novembre de 2019.]

 

[Foto de David Borrat. ara.cat 4/11/2019.]