I el geperut també!

Fa mal de dir però en aquest país hi ha un feixisme que parla i viu en valencià, per increïble que puga semblar. I que no és de fa quatre dies. Quan, acabada la guerra, un grup de falangistes va anar a detenir el poeta Joan Valls a l’oficina on treballava, assenyalant-lo, un d’ells va dir: «I el geperut també!». Entenguem-nos, potser no és un feixisme ortodox en les formes de les forces de xoc que fan la feina més bruta, ni hi comparteix estètica i altres complements secundaris. Precisament l’èxit de Vox és en bona part causa i efecte d’un canvi d’indumentària, d’una d’adaptació als estàndards de la ultradreta europea capaç de sumar grans transversalitats. Fixeu-vos en les quasi exquisites maneres (al costat d’una Arrimadas o una Álvarez de Toledo, més fatxes en les formes bilioses dels seus xous) d’Ignacio Garriga, el de Sant Cugat. Quant tardarem a veure’n un de semblant al País Valencià, encara que no siga odontòleg, negre ni «català»? El feixisme autòcton majoritari, que ni sap que ho és, té sovint origen proletari i ha crescut en els erms de la incultura, el fracàs escolar, la indigència ètica, la marginalitat i la manca de futur i projectes personals. Però també és fill de l’èxit empresarial, del treball a destall, de l’enriquiment fulgurant de l’especulació i l’amiguisme. I ocupa l’espai que deixà l’esquerra que va renunciar a a combatre per l’hegemonia social i transformar radicalment la societat a canvi de l’acomodació lucrativa al statu quo. El "nostre" feixisme també és herreu de la por, la indefensió i la manca d’identitat política, eco de l’abassegador aparell de propaganda de l’Estat i dels mecanismes d’estupidització col·lectiva.

El feixisme valencià, reviscolat a les urnes gràcies a la irresponsabilitat d’uns governants ineptes, és a més fruit d’un fenomen molt profund i estès que de la transició ençà els uns no han parat d’excitar i els altres no han sabut combatre: el blaverisme espanyolista, continuació d’un franquisme pintat de blau cel, i en conseqüència rabiosament anticatalà (i, en el fons, antivalencià). És un feixisme que conviu en harmonia amb el «regionalismo bien entendido», l’Espanya de les autonomies i l’exaltació folklòrica de la pàtria (de cartró-pedra en el millor dels casos). És un feixisme, per entendre’ns, que té carta de naturalesa des de fa molt de temps i que es camufla fàcilment en tot de manifestacions cíviques (en rigor, incíviques), un feixisme implícit, procliu a votar les opcions més reaccionàries i, el que és pitjor, a viure en un medi hostil als valors republicans i democràtics, que creix molt bé en ambients tradicionals ben arrelats en el teixit social, confraries, falles, moros i cristians, orgies taurines i altres festes de guardar. No és el feixisme pijo de genealogia familiar i soca-rel, ben armat ideològicament, i invariablement monolingüe en castellà. És un feixisme d’oportunitat, que balla al so de les orquestres hegemòniques, un feixisme voluble, àvid de respostes fàcils, profundament reaccionari i espanyolista, i que viu sense traumes aparents la seua valencianitat (a condició de no aprofundir-hi gaire i sempre que quede ben neta, contra l’evidència empírica, de tota taca de catalanitat).

És un feixisme que parla i viu en valencià, sí, i mentre el país aguante. Més val que anem desfent alguns tòpics. És, com a alguns els agrada insistir, el país que tenim, i la realitat des de la qual no tenim més remei que partir i patir si volem subvertir-la en un sentit alliberador. Una realitat sens dubte amarga que ha situat Vox com a tercera força més votada, que supera en 130.000 vots els obtinguts per Podem-Esquerra Unida i en quasi 300.000 Compromís; que és el partit més votat a Algemesí i Carcaixent, i el segon a Catarroja, que obté 4.886 vots a Vila-real, 3.823 a Borriana, 6.146 a Gandia, 5.086 a Sagunt, 8.726 a Torrent, 4.955 a Alcoi o 24.954 a Elx.

El problema és molt greu i afecta els fonaments mateixos de la pervivència del País Valencià. No té solució fàcil, però no tenim més remei que buscar-la a mitjà i llarg termini. Sabem, de moment, què no ha funcionat: la condescendència amb el feixisme latent o manifest, tàcit o escandalós, i la negativa a enfrontar-lo directament mirant cap a un altre costat o utilitzant-lo com a coartada per frenar l’avanç del País Valencià en termes d’higiene civil i cultural, de sobirania i consciència nacional i social; la lleugeresa amb què les organitzacions hegemòniques de l’esquerra s’han plegat a l’acceptació dels símbols i fins el llenguatge i les formes de l’adversari. L’aïllament irresponsable fomentat pel poder de Madrid i les institucions valencianes del país respecte de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans, incrementat d’ençà que han aflorat les contradiccions dels conflictes polítics amb l’Estat espanyol amb el procés d’independència de Catalunya, per comptes d’evitar el mal, l’ha aguditzat. Els eufemismes i missatges dèbils, la tebiesa del valencianisme governant, l’estrucisme (passeu-me el neologisme) infantil i fins el flirteig amb les maneres i valors del «blaverisme», el paternalisme que subjau a la presumpta adaptació a la «mentalitat» o realitat dominant com a justificació de la imperícia política, lluny de dificultar l’embranzida del fenomen, l’han estimulat. Tampoc no sembla gaire eficaç buscar-hi el cos a cos per animar una mobilització política merament reactiva ni redundar massa en l’optimisme de frases fetes com aquella de «València serà la tomba del feixisme», quan més aviat tot sembla indicar el contrari. 

És hora d’agafar el bou per les banyes, d’acarar el feixisme com a fenomen de masses emblanquit per la deriva autoritària i la crisi de l’Estat que va molt més enllà –i és molt més greu i perillós– de la parafernàlia de les seues forces de xoc. És hora d’impulsar una gran entesa democràtica i de país que hi trace línies roges. Cal denunciar la falsa neutralitat dels partits institucionals, les connivències i complicitats amb el feixisme, les tebieses condescendents amb la burrera que es fan en nom del pragmatisme o el realisme. I que cadascú trie el costat de la línia que vol ocupar: el del feixisme o el de la llibertat La qual cosa implicarà traçar-ne una altra i alhora entre els partidaris de superar un règim que enfonsa les seues arrels en el feixisme encara que es diga democràtic i els partidaris de mantenir-lo contra vent i marea i amb respiració assistida. O entre República i Monarquia.

[Publicat a Passos el 19 de novembre de 2019.]

[Joan Valls en una conferència a l'antiga Casa de Cultura d'Alcoi a la dècada dels 50s.]