Només el rou matinal

Manuel Bellver, Claror dels marges. 22è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles 2018, Vila de Puçol. Onada Edicions, Poesia núm. 60. Pròleg de Manel Rodríguez-Castelló.

· · ·

Rastres de petjades sobre la neu. La pluja cau lentament damunt els boscos amerats de l'aigua de la memòria i el seu revers d'oblit. La cançó del vent bat les ales de l'arç blanc, la remor del riu persisteix aigües amunt. El solitari s'endinsa en el boscatge del sentit. Recorre el viatger el camí de si mateix dubtant a cada tombant de certesa, davant el mur del dir, a graus sota zero del pensar, on la claror il·lumina en aquest instant els marges. Tot (qualsevol cosa i res) s'esdevé en aquests poemes poblats pel silenci i la quietud, territoris on brollen fonts de paradoxes i contrasentits, espais on no passa potser res més que el llenguatge mateix com una ombra perdurable, com un eco que s'apaga en el capvespre, o millor, àmbit en què s'escriu la voluntat i l'esforç de dir i es fa transparent una meditació que es recrea immersa en el trànsit, la consciència que impulsa la seua dissolució per tornar a emergir amb una llum nova, gènesi de la identitat desposseïda, en el cercle de la vida que gira sobre el seu eix, en el joc infinit de les transformacions sinestèsiques («¿serà llum / aquest silenci?»), on els noms viuen «en discòrdia / de rent / i podridura».

El país poètic de Manuel Bellver (Sagunt, 1956) està format fins ara per deu frondosos boscos ben connectats entre ells per camins, sendes i passeres, comptant-hi aquest Claror dels marges. Des de 1997, any del seu primer recull, Dies després, la poesia de Manuel Bellver s'ha desplegat íntimament lligada al seu treball com a artista plàstic en una complementarietat molt fecunda i essencialment travada que troba la seua raó de ser, el seu sentit, en l'experiència radical de la vida i l'expressió sensitiva del pensament que aquella inspira i que aquest, al seu torn, nodreix i motllura. Per a Bellver l'art o la poesia és un camí d'experiència i d'experimentació, una recerca constant, un dubte que encén la flama de la creació, mai una certesa indeleble, una porta tancada, una obra que s'emmiralla en la seua completesa, natura morta. Cada poema dona compte de la seua visió i vivència del món, és un organisme viu, obert, en perpetu moviment de quietud, en el trànsit d'un pensament que es dissol en el no-res per tornar a buscar el batec del sentit. Concebut com una forma infinitament oberta a allò que és informe (com il·lustra la cita inicial de José Ángel Valente), com el camí d'anar i tornar del concret a l'abstracte, de l'immediat al més llunyà, el poema té qualitats pictòriques, no s'ordena en la linealitat del llenguatge verbal, sinó que es presenta com un tot transitable en múltiples i complementàries vies d’interpretació. La lectura és proposada així com a curs de llibertat, com a aventura engendradora de sentits pautada pel silenci dels espais en blanc, per ecos de memòria, pel retorn al buit on tot comença de nou. Són quadres de no-color fets amb la matèria fugissera del pensament, la llum de la reflexió, del dir que en el seu esforç d'aproximació s'alça davant el mur de l'indicible i se n'ompli.

Home, llenguatge, natura: heus ací els tres nuclis incandescents, els tres sols de l'univers poètic de Manuel Bellver, que en el seu moviment d'expansió i retracció tendeix a fondre en una única realitat, en un tot harmònic. Al principi i al final tenim això, en el llibre i en la vida i en cada un de nosaltres: un home o dona sempre sol i irreductible que diu (i expressa) el món, escèptic (del grec sképtomai, que observa sense afirmar), lluny de tota casa, caminant que oblida i s'atansa a l'enigma del buit o, absent d'ell mateix, s'atura a l'ombra del que va ser. Els marges, les vores dels camins, espais limítrofs on de vegades ens menen les passes, foraviats d'altres centres, potser procurant el propi centre, el marge constituït com a centre del marge. Això és clar. Com aquesta «claror» que ens obri la visió de les coses, una llum que també i sobretot il·lumina per dins, tot acceptant que dins i fora són convencions del llenguatge que ací no sempre funcionen.

El marge, el límit de les coses, allò que dona perfil al que és i on alhora allò que és deixa de ser-ho, on se situa la claror, el coneixement, la possibilitat de distinció dels matisos de la realitat. És quan es pot captar la claror dels marges que aquesta poesia de la meditació, aquest diàleg sostingut en soledat amb un mateix, sempre enmig de la natura essencial que som, pot fructificar, com en la bellíssima metàfora «exili d'espores» que tan bé pot resumir el sentit últim de la poesia de Manuel Bellver. Només així, en la disponibilitat que prepara la claror, aquell «rossinyol de llum» d'un altre poema, «allò» sovint indicible «per copsar l'intens» «s'adreça als marges». Els marges, òbviament i també, l'espai buscat de llibertat, lluny de la voràgine insignificant del món urbà, aquest soroll de violències i opressions que ho ofega tot i tot ho llança a perdre. Lluny d'aquell fangar, on les paraules es corporifiquen i el cos es fa paraula i dir, on el mot «respira» i «s'atansa», puja «gairebé al cim / del que vol dir», on «el nom / camina», on les síl·labes «s'aturen», en «aquest instant», ara i ací, etern present fugisser en què, sense res a les mans excepte una mica de rou matinal, el caminant ja no és hostil a allò que l'espera i està en disposició d'entomar a mans plenes tota «l'esplendor de la senzillesa» (Martin Heidegger) «amb tot allò que a dins hi té cabuda, / també sense / llenguatge» (Paul Celan).

[Publicat a Saó núm. 453, novembre 2019.]

[Fredes, la Tinença de Benifassà, 6 desembre 2019.]