Terres de Cruïlla

Carles Molins i l'escriptor Emili Gil, tots dos seniencs, ens havien embolicat en un projecte d'exploracions literàries [sic] per al pont del 9 d'Octubre. Ells dos són els principals responsables de Produccions Impossibles i de la Casa de l'Artista de la Sénia, que des de fa 24 edicions acull artistes diversos amb singulars propostes creatives. Tot i que no podíem fer-nos una idea exacta de què es pretenia de nosaltres, vam acceptar-ne el repte per curiositat, perquè era la primera vegada que participàvem en una aventura d'aquestes característiques i, sobretot, perquè ens feia goig tornar a aquestes Terres de Cruïlla que s'estenen des del Massís dels Ports i la serra del Montsià fins a la mar, el baix Ebre i el Delta i que inclouen, en un contínnuum d'espai geograficocultural, les comarques del Maestrat i Els Ports, el Matarranya, El Montsià i el Baix Ebre, amb el Camp de Tortosa, la capital i diòcesi històrica. D'entrada la idea de Terres de Cruïlla, ja convertida en esforçat lloc comú, resultava atractiva. Ara es tractava de fer tres visites guiades per l'Emili Gil mentre en Carles Molins ho gravava tot a sengles llocs emblemàtics del poble per, a partir de tot plegat, escriure alguna cosa (l'elecció del què i el com depenia per complet de nosaltres): la casa natalícia de Francesc Bonet Vidal, Rei o Virrei de Madagascar, al carrer Major, la Casa dels Ulls i l'aeròdrom construït en plena Guerra d'Espanya als afores del poble. La primera de les històries ve voltada d'un halo de llegenda i ens parla d'aquest senienc nascut en 1706 que no se sap com va arribar a Madagascar i es va casar amb la filla del rei de l'illa i, amo ja d'una immensa fortuna, se'n torna al poble, on els veïns continuaven esllomant-se com sempre per guanyar-se les garrofes, de manera que no devien estar d'humor per fer massa cas de les històries que els devia contar el Rei o Virrei, ric i viatger i potser un pèl fatxenda també. Ferit en el seu honor, Francesc Bonet va tramar la seua venjança: cap dels Bonet o Vidal amb qui estava més o menys emparentat no cobraria ni un duro de l'herència fins passats 140 anys de la seua mort. Així doncs, a partir dels anys 30 del segle XX molts seniencs i no seniencs es van mobilitzar per repartir-se la presumpta immensa fortuna i de la qual, després de molts litigis i treballs, no en veurien ni un gallet. Un narrador amb ganes de treballar hi hauria pogut sucar a pler. La Casa dels Ulls o Torre Peralta la va fer construir aquest indià que va tornar de Cuba casat amb una dona d'ascendència asturiana. 10 finestres redones a manera d'ulls de bou coronen la peculiar casa de tres plantes avui en ruïna on, finalment vídua, l'asturiana visqué aïllada els últims anys de la seua vida, espantant els xiquets que s'hi acostaven a furtar fruita. No poques mares de la Sénia degueren aprofitar-ho per aplicar als seus fills la recepta de la por que tants èxits pedagògics procura. La tercera visita, aquesta sí ben documentada històricament, tingué lloc al museu Centre d'Aviació Històrica de la Sénia i a l'aeròdrom construït enmig d'un extens camp d'oliveres (9.000 es calcula que van ser tallades) en 1937 i que donà servei a l'aviació republicana i a la Legió Còndor d'ençà que l'any següent aquelles terres caiguessen en mans dels sublevats feixistes. En aquesta ocasió ens hi guiava l'experta anima mater d'un somni fet realitat molts anys després que un joveníssim Josep Ramon Bellaubí, avui alcalde de la Sénia, reunís en memorable jornada alguns dels aviadors republicans supervivents a finals dels 70s. L'endemà de cada visita escrivíem i enregistràvem en vídeo els poemes inspirats més o menys en aquelles històries. Personalment em va resultar especialment suggestiva l'existència d'un antic rellotge al bell campanar de l'església que tenia ordenades les hores a l'inrevés, motiu pel qual segurament no va ser mai usat. Degueren pensar que no era recomanable capgirar fins a tal extrem el curs natural de les coses. Qualsevol excusa per escriure pot ser bona. Sobretot si un es troba en Terres de Cruïlla. I encara vam tenir temps de fer una visita al Delta i experimentar in situ la força i tenacitat de lo Cerç, el vent infatigable del nord-oest a qui alguns fan responsable del tarannà una mica sorrut, atramuntanat, eixut i tan peculiar de la gent d'aquestes terres. 

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 16 d'octubre de 2020.]