En estat de llufa

Ja saben, llufa: pet, bufa. L'excepcionalitat també obliga que el que hauria de ser silenciós i molt pudent siga en canvi estrepitós (però també molt pudent, amb una fetor de claveguera) i esbombat a consciència. Perquè sense el necessari ressò mediàtic de la premsa patriòtica, confidencialment alertada a temps, la llufa s'hauria dissolt sense més transcendència en l'aire tòxic de la pandèmia. Tot siga per la pàtria, és a dir, el patrimoni privat amassat amb suor i patiment públics, per l'estat d'intolerància i els assalts constants a la democràcia, per la perpetuació de l'estat dins l'estat i una Guàrdia Civil que torpedeja qualsevol possibilitat de conduir els conflictes per la via política. La pàtria de les llufes, ja saben, aquells perots de paper retallats que es pengen a l'esquena de l'innocent per a escarni públic. Senyalar amb el dit, penjar la llufa de la culpabilitat, sentenciar des del poder blindat de togats, lleis rebregades, poders fàctics, llotges camuflades d'esportives, bancs i empreses que remenen totes les cireres a l'ombra del boe i amb voracitat i força de boa constrictor, esglésies beneficiades, premsa subvencionada, eixe costum inveterat i tan hispànic, tan d'imperi en descomposició. En estat de llufa de dia, de matinada, com en la cançó de Maria del Mar Bonet sempre actual, en toc de queda nocturn, en estat d'alarma permanent, amb les metralletes i les manilles tothora a punt, amb els objectius apuntant tot intent de canvi, per legítim, democràtic i pacífic que siga, llufes a mansalva sobre tota voluntat de mudar de pàtria, llufes a les esquenes de ciutadans innocents. Com amb els presos i exiliats polítics, els més de 2.500 ciutadans represaliats, amb el manual d'ús de tot és ETA sempre a mà, la gran llufa pudent de la causa contra l'independetisme. El mateix guió, la mateixa pel·lícula repetida, per molt que les sentències de Tamara Carrasco i els CDRs, per molt que tribunals europeus i organismes internacionals, per molt que l'absolució a Trapero i la cúpula dels Mossos haja despenjat tantes llufes sinistres. O precisament per això, perquè han quedat en evidència les llufes dels Pérez de los Cobos, les Espejel, els Marchena, els Baena, els Llarena de tota mena i tota la pesca: una cortina de fum al fracàs reiterat de la repressió, una llufa tòxica per oblidar l'indignant sopar multitudinari de les elits madrilenyes la vespra del toc de queda per donar exemple de civilitat i a major glòria de la caverna mediàtica i El Espanyol de Pedro J. Ramírez. L'etern retorn nauseabund d'un estat en permanent estat d'alarma i de llufes. Amb diürnitat i traïdoria, en burda maniobra de confusió, en l'operació anomenada Volkov en honor i memòria de la batalla que falangistes de la División Azul, comandats per Muñoz Grandes, i els nazis lliuraren en 1941 en aquesta ciutat russa, sense complexos d'exaltació del franquisme, amb menyspreu fatxenda de la Llei de Memòria Històrica i tots els papers mullats d'aquest estat d'alarmes i llufes. 21 detinguts, empresaris, historiadors, càrrecs polítics, funcionaris, escorcolls amb gran aparat militar i mediàtic, llufes impossibles de verificar, excuses estrambòtiques, embolica que fa fort: subvencions fraudulentes al procés (desmentides, amb xifres a la mà, fa tres anys per tot un ministre Montoro), contuberni amb Putin (precisament amb Putin, mare de déu! i l'or de Moscou), que hauria enviat 10.000 soldats, pagat el deute (i el beure) i imprès criptomoneda per defensar la independència de Catalunya. Que tot quedarà en bluf, en pífia, en no res, com és propi de les llufes, ja ho sabem per experiència; que no hi haurà responsables de la sinistra operació ni la mínima disculpa, també. Però quedarà el mal ja fet a ciutadans culpables només de treballar pel seu país, de defensar-ne la independència legítimament, pacíficament, democràticament. Quedarà la vergonya en els qui tenim vergonya, creixerà la causa de la desafecció, de l'açò no té remei, de la voluntat d'anar-se'n. I aquesta fetor insuportable que no arriba, es veu que, a les pituïtàries insensibles del govern més progressista, massa aqueferat a aprovar uns pressupostos més socials que augmenten més d'un 6% els diners per a la Corona, amb massa maldecaps pel descontrol de la pandèmia, que si toc de queda, que si confinament perimetral, les mateixes cares des de fa set mesos maniobrant els dubtes, les marrades i incerteses, i gestionant la incompetència i l'autoritarisme que deixa anar massa llufes. Massa aqueferats per reparar en la fetor de les llufes que es pengen a compte de la pàtria i dels pressupostos generals de l'estat d'alarma. Un altre dia, si de cas, parlarem de la pandèmia.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 30 d'octubre de 2020.]