Novembre és un mes propens als adeus que imposa la mort. Venen amb els primers freds seriosos, amb la fita de Tots Sants, amb la plena tardor o primavera de l'hivern que ens acosta. Per oposició als ritus que celebren el retorn de la vida de les altres dues, aquestes estacions van tan carregades de metàfores sobre l'acabament com els rius poètics més sinuosos. Sense estadístiques, val a dir, perquè ja sabem que la Senyora de la Dalla no descansa mai i encara menys en temps de pandèmia en què se li ha girat tanta faena i tan a tothora. Dilluns no havíem tingut temps de celebrar el 98è aniversari del naixement de Joan Fuster quan rebíem la notícia de la mort de l'amic, mestre i veí Francesc Bernàcer, Paco Bernàcer per als amics, i una colla important de conciutadans tractats, coneguts i saludats, als 77 anys. Com tantes coses, Paco fou herència del pare, una herència que va anar fent-se gran amb mi i el temps fins a convertir-se en un afecte ple de complicitats humanes, intel·lectuals, poètiques i civils. A la majoria dels lectors el seu nom potser no els dirà res, perquè Bernàcer tingué una vida tan discreta i silenciosa com la mort que el va sorprendre de matinada, sense avisar, alada i veloç, fins i tot suau i educada. Baste dir, però, que el seu únic llibre publicat de poemes, El pes de les ales, és un dels cims indiscutibles de la poesia catalana de tots els temps. Sense afectacions, amb el to serè amb què els més savis arriben a parlar de tu a tu a la vida i a mirar de fit a fit la mort sense necessitat d'estupefaents ni d'estridències, Francesc Bernàcer va anar filant la trama i l'ordim dels seus versos des de molt jove fins aconseguir en la primera senectut, i per fi en català, la seua llengua materna, el sorprenent teixit d'aquest llibre. L'exigència a què obliga una vivència poètica que ocupa tot el periple, convertida en una qüestió a vida o mort, en sentit últim i alè per al difícil equilibri d'estar viu, lliurat al conreu i celebració de l'amor i les paraules, el va fer auster i un pèl massa dubitatiu, però d'una dignitat insubornable. Tant de bo que el seu zel rigorós i la perspectiva del silenci com un imant irresistible hagen sigut prou indulgents amb les pròpies obres i temptatives com per regalar-nos encara la troballa d'algun tresor poètic amagat entre els seus papers. Tant de bo el temps recupere per a la civilitat i la poesia els qui com Paco Bernàcer han viscut d'esquena al soroll mediàtic i els fru-frus de l'espectacle i s'han sabut concentrar en el que realment importa, defensant la vida contra la mort, sentint el pes de la llibertat de ser un mateix radicalment i autèntica, i s'han degut només a l'amor i les paraules. El trobarem a faltar, és clar, passejant del bracet amb Carme, l'amor de sempre, l'astre del seu satèl·lit, pels carrers del poble. Aquelles encontres casuals i esporàdics en actes civils, a l'entrada o eixida de casa i de tants anys de compartir envans i veïnatge, amb aquells apunts d'impertorbable bon humor contra les maltempsades, aquella ironia tan alta com la seua figura, fugaç i apressada, com si temés arribar tard a alguna cita, com si temés fer nosa, ell que fou de tracte tan amable, ell que fou pur oxigen d'intel·ligència i franquesa! O com si des de sempre –ho sospitem ara que no ens ha donat temps d'acomiadar-lo– hagués estat buscant el seu raconet econòmic per anar-se'n. El trobarem a faltar al bell centre d'una ànima civil avui tan decandida com la d'Alcoi, la seua veu serena contra tanta mediocritat infatuada. El trobarà a faltar la seua ciutat i el seu país, ell que representa en vida i obra la petita i gran victòria de la pervivència d'una cultura i una llengua sempre amenaçades, dels dipòsits de riquesa que acumula, dels salts de qualitat per on avança. El trobaran a faltar generacions d'alumnes que van passar per les seues aules i els agraïts de les lliçons que va escampar a mans plenes com si tal cosa, el món de l'art i la cultura que tant va ajudar a redreçar des de la direcció del Centre Cultural. Lliure per fi del pes de les ales, Francesc Bernàcer ja vola pel paisatge infinit i perdurable de la memòria col·lectiva. Fins sempre, Paco, veí, amic i mestre.
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 27 de novembre de 2020.]
[Francesc Bernàcer llig el seu poema "Els herois i el sepulcre" a la Placeta del Fossar d'Alcoi, durant l'homenatge a Joan Valls i Jorda de l'1 de maig de 2018. Foto de Tomàs Tàpia.]
Moltes gràcies, Manel. Quin text més bonic i quines paraules més encertades! Com les de l'altre dia de Jordi Botella i com tantes altres que s'han anat trobant en xarxes i missatges; de gent de lletres i de gent que no ho sabia que ho era i que ,en justa correspondència amb Paco, se n'hi ha tornat. Totes de cor i de cor agraïdes per la nostra família.
ResponEliminaPer a tots els que orbiteu per la Placeta del Fossar i que, per tant, us trobeu en l'univers Paco Bernàcer, mil gràcies.
En el text es veu com es coneixen les ales i de quant era el pes.
Es veu també el veïnat i l'amistat i això, com hem pogut comprovar, va més enllà del carrer el Cid. És un veïnat de poble, és una amistat connectada amb l'humà de tots nosaltres.
Per això el buit serà tan gran. Per això la càrrega, que ara veiem que portem entre molts, ens serà més fàcil de carregar.
Gràcies per sempre.
La filla de Bernàcer. La xicoteta.
Queralt, Monserrat, Carme i tota la família, un gran abraç. I moltes gràcies per les teues paraules. Del dolor d’escriure la pèrdua al consol de l’agraïment de tantes coses com devem a Paco.
ResponEliminaGràcies Manel, les teues paraules se sumen al munt de coses boniques que ens queden d'ell, no només en el record, sinó també a través de tanta gent que l'estimava, el coneixia i el saludava. Tenia amics allà on estava, vells, nous, compartits... de totes les edats, llengües i idees. D'entre ells, ton pare, amic i veí, que considerava Paco amic, veí i "¡¡Poeta!!", com li va escriure en el sobre d'una carta... Sí, d'una carta, d'aquelles que s'escrivien amb segelles i tot, que va anar del Carrer Cid 24 al Cid 22. I quins pares que hem tingut! Desmesurats en cor i ànima. Gràcies pel teu suport i la teua memòria. La filla de Bernàcer. La major.
ResponEliminaGràcies, Montse, per recordar-me l'existència d'aquelles cartes. El dia de la presentació a la UNESCO d'El pes de les ales el teu pare, tot pagat i en un acte d'homenatge que li vaig agrair molt, va llegir una d'aquelles cartes
ResponEliminaque li va escriure mon pare. Sí, quins pares, quina herència tan gran. Una besada per a tu i per a tota la família i fins prompte.