Dels molts significats que la paraula anglesa crack conté n'hi ha un en un raconet del diccionari que és precisament el que s'ha escampat pertot arreu. Raimon, que aquest dimecres va fer 80 anys, no és un soldat ni un esportista, en el sentit literal dels mots, però sí un crac, o un as, que era com es deia abans. Raimon és un artista, una figura, un símbol, un punt i a part en la nostra història contemporània, la dels valencians, la dels catalans en general. No és, no fou només que va posar nous acords i molts decibels a la cançó, és, fou un fenomen sociològic, un terratrèmol de gran magnitud. El crac que el País Valencià havia anat gestant des de feia segles perquè un dia s'unissen la veu feta crit i la paraula, perquè s'elevés el cant acompanyat pels sons d'una guitarra esquinçada com "el gran plor de la terra", perquè es trenqués el llarg silenci de l'oblit, perquè s'espolsés d'un colp l'espessa mansuetud en què s'esllanguia un poble. Un crac que aixecava la veu i la guitarra des de l'alçada moral dels vençuts de la cullera, els de les "classes subalternes". Un crac que després de segles de desconeixement imposat i mútuament correspost (el dels uns potser més gran que els dels altres) feia possible que un poble es reconegués en la seua diversitat, en els diferents tons i cadències, en la rica varietat de les seues formes i dialectes. Un crac que va saber aprofitar el badall (que és una altra de les accepcions en anglès de crack) que havia obert Joan Fuster, sobretot Fuster, per començar sent vent i anar transformant-se en huracà. Un crac que des de Xàtiva i València va obrir la porta perquè hi anassen entrant i esbandint-se veus que multiplicaven el llegat cultural dels segles, altres gegants de la paraula dita i cantada, recitada o feta crit, l'Ovidi, Lluís Miquel i els 4 Z, Maria del Carme Girau, Joan Baptista Humet, Al Tall i tots els trobadors i trobairitz que hi han entrat després units en la seua irreductible diversitat, en el ventall multicolor dels gèneres i estils, units per la llengua en què expressen el seu art, units en la raó de la pervivència i futur d'un poble. Un crac.
Que precisament CRAC és l'acrònim triat per a l'edifici que a Xàtiva albergarà el llegat documental (discos, llibres, cartells, enregistraments audiovisuals d'actuacions, objectes artístics, manuscrits…) de Raimon i Annalisa Corti, la seua companya de tota la vida, i seu de la seua fundació: el Centre Raimon d'Activitats Culturals, que s'ubicarà al Monestir de Santa Clara, fundat extramurs de la ciutat en 1325 i rehabilitat per a l'ocasió. El viatger, després d'haver recorregut mig món, torna a casa amb el farcell ple de riques experiències, de testimoniatges de l'haver viscut intensament. Té molt de kavafiana, d'homèrica tota aquesta aventura singular que és alhora col·lectiva. El que va nàixer al carrer Blanc torna al seu poble en forma de memòria i gratitud que eixamplen les vies obertes des del dia en què, dalt la moto, a un jovenet Ramon Pelegero Sanchis, nascut l'any 40 del passat segle, li van venir a la gola les paraules en forma de crit Al vent que en farien un crac, la força imbatuda destinada a agranar les fulles seques de l'oblit i l'opressió per al desvetlament d'un poble que amb tants vents persistents com encara li bufen a la contra navega i navegarà, potser entre la sotsobra del cansament i la força de l'impuls, però més ric i més ple quan, fidel a si mateix, sap donar aixopluc als tresors que com el de Raimon resisteixen l'erosió del temps i es transformen en el fil que broda la memòria per a les generacions que vindran salvant i reinterpretant els mots i la cançó.
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 4 de desembre de 2020.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada