És l'hora del sobiranisme al País Valencià?

La mentalitat subalterna majoritària dels valencians ve de lluny i es manifesta en primer lloc en la deserció de la pròpia llengua i en la lleugeresa amb què se n'accepta el progressiu embastardiment, entre molts altres símptomes. Segles de persecució i repressió pura i dura de l'estat per tal d'assimilar el País Valencià a l'imperi castellanoespanyol no passen debades. Si en alguns moments de la nostra història més recent –els anys trenta de la II República espanyola, el desvetlament valencianista dels seixanta amb l'impacte decisiu de l'obra de Joan Fuster i els seus companys de generació, els anys convulsos i confusos de finals del franquisme i d'inici (i continuïtat) de la monarquia i la Constitució– el poble valencià ha volgut desemperesir-se i erigir-se en amo del seu destí, la reacció espanyolista emparada pel poder de torn, el visible i el fàctic i el tàcit, ha estat furibunda. La repressió feixista fou una venjança en tota regla contra les forces d'esquerra i republicanes, incloses les de l'incipient nacionalisme valencià, que durà anys i panys. L'antes roja que rota de Calvo Sotelo amb què el franquisme explicitava el seu programa d'objectius preferents (i ni abans ni després no arribà a ser roja però sí molt afectada per la trencadissa de l'explotació, l'espoli i la corrupció sistemàtica en mans dels poderosos), s'aplicà sense miraments també als valencians, en bona part com a mesura profilàctica per evitar l'ona expansiva de Catalunya. L'anomenada batalla de València –en realitat una escabetxada perpetrada a l'empara del poder i amb completa impunitat contra el nacionalisme d'arrel fusteriana– aconseguí una part important del seu objectiu politicosocial: la desmoralització i la confusió d'un moviment que havia aconseguit en pocs anys organitzar i posar dempeus bona part de la decandida societat civil valenciana. Els pactes subscrits a correcuita aprofitant aquella pressió per a una presumpta pax valentina van suposar de fet una renúncia clara als principals objectius del valencianisme civicopolític: la construcció nacional en termes que superassen l'atàvic provincianisme de la colònia. El regionalismo bien entendido prenia ara la forma d'un autonomisme descafeïnat amb la recuperació d'institucions històriques pintades amb un toc d'eficient modernitat, sempre sota el comandament altern del binomi PSOE-PP. I llavors, tot ben dat, beneït i repartit, al fusterianisme o catalanisme valencianista (passeu-me la redundància) li tocà el rebre acusat de tots els mals quan havia estat el principal motor d'impuls civil del País Valencià. Estan per apamar encara, en termes d'anàlisi sociològica, política i cultural rigorosa i honesta per al rearmament ideòlogic i l'acció política del país, les conseqüències d'aquella maniobra de l'espanyolisme. La denominada tercera via, presumptament equidistant del valencianisme conseqüent i l'espanyolisme pur i dur, va nàixer d'aquelles cendres a primeries dels vuitanta i ha estès la seua ombra fins a tocar de ben a prop el cor nacionalista i esquerrà del mateix Bloc. Confosos enmig d'aquelles escaramusses de tanta aparatositat, els teòrics de la tercera via es pensaven que la batalla es dirimia al nivell de la superestructura (per dir-ho en termes marxians) simbòlica i que evitant la denominació comuna de la llengua i pintant de blau la senyera o malbaratant el nom del país, el valencianisme s'escamparia com una taca d'oli i s'asseguraria el fervor de les masses. Si el valencianisme fusterià pagà alguns dels errors propis d'un moviment que no havia tingut temps per al rodatge polític, però sobretot els efectes d'una batussa que el temps ha demostrat que fou una gimnàstica per a la repressió més generalitzada dels nostres dies i que ha tacat per sempre la dubtosa democràcia plena de l'estat, les coses no li han anat molt millor al possibilisme de les terceres vies, més enllà d'algunes parcel·les de poder poc efectives per al conjunt del país i les reserves naturals dels més bel·ligerants. Si no és que confonem relatius èxits electorals i repartiment de poltrones amb avanços substancials per a la majoria dels ciutadans del país. Renunciant a la paciència dels mètodes pedagògics i a la defensa d'un consens a l'entorn de determinades coordenades històriques i científiques, el neoblaverisme pretèn desactivar per passiva l'impuls nacionalista en abstenir-se d'impugnar decididament els fonaments de la condició subalterna dels valencians, la mateixa existència en els límits actuals de l'estat. Marejat en l'algaravia dels mites i els símbols, oblida que els pobles, tots els pobles, es mouen per interessos i necessitats i no per la sinuositat flamejant de cap bandera. En renunciar explícitament a la catalanitat consubstancial al poble valencià (tan específica i diversa com ho és al capdavall i a tot arreu), també desaprofita l'impuls de les causes comunes, una major projecció internacional de la nostra cultura, el mercat d'una llengua, una història i una geografia compartides, la força motriu d'uns interessos conjunts. Haver donat peixet blau a la dreta espanyolista valenciana (i de moment no n'hi ha ni se n'espera cap altra) no li ha assegurat cap cessió ni gest per deixar de fer de la catalanofòbia i l'antivalencianisme el principal instrument d'agitació i propaganda. Mireu la que han armat a compte d'una exposició a Madrid sobre literatura catalana: vade retro! Cap renúncia, per més vestida de moderació o sentit de la responsabilitat amb què es plantege, ha estat capaç fins ara d'arrancar el mínim compromís valencianista a uns partits que a tort i a dret tenen en l'espanyolisme més reaccionari la seua raó de ser. Pitjor encara, les rebaixes, fins les fetes amb les més bones intencions, han dificultat la possibilitat de superació entre la majoria dels nostres conciutadans dels falsos dilemes valencià/català i camuflat les contradiccions que han de moure la realitat nacional i obrir-nos (o tancar-nos, ai!) les portes del futur del País Valencià. És hora d'obrir el meló d'un debat massa temps ajornat, és hora de repensar una via sobiranista d'esquerres d'ampli espectre per al nostre país. És l'hora d'agafar el bou del nostre futur com a poble valencià per les banyes.

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 16 d'abril de 2021.]

 

🍃 🍃 🍃