Especial Sant Jordi

Tan especial que el celebrem en 21, el Dia dels Músics en què sol començar l'alcoiana festa. Tot perquè m'he deixat gratament embolicar en el ritual organitzat per la Fan Set de signar llibres, de manera que desempolsegue la ploma d'offsider i m'arme per a l'ocasió com un neòfit entradet en anys, quines coses. Tan especial, aquest Sant Jordi, que segons que m'informa l'editorial de Vicent Partal, allà no se'ls ha acudit una altra que tirar mà de plagi aixafaguitarres i declarar aquesta diada dels llibres i les roses ni més ni menys que Día del Español, eixuta barreja de gentilici, llengua i heroi tronat, que tot hi cap. Qualsevol excusa és bona per als cagafestes de sempre, fins la mort de Cervantes el 22 d'abril de 1616, tot i que en els papers de la parròquia de Sant Sebastià de Madrid, que són els que compten per a la seua història oficial, hi figura el 23, dia del nostre patró. Al pobre don Miguel, que ja es va traure de la mànega sense braç la genial paròdia del Quixot per inaugurar la novel·la moderna, li fan traure pel mateix forat aquest emfàtic dia en substitució del més sofert i casolà Dia del Llibre. Però nosaltres hem vingut a l'Octubre a signar més o menys llibres i fer bona la diada literària amb una rosa de paper estellesiana que l'Eva Gisbert s'ha tret de la màniga d'algun racó de la llibreria i ha posat delicadament sobre la taula convertida en altar de signatures. Abans d'això he quedat amb l'amic Luis Antolín, acabat d'arribar de Toledo amb el seu Cuentos de un zascandil eixit del forn, llibre que com tota bona narrativa és mig veritat i mig verídic i conté altes dosis de ficció. Mentre l'espere assistesc a un espectacle inèdit: un home que hi ha assegut als escalons del carreró de la Llotja està llegint Farem un pensament, el llibre que he vingut a signar en bona hora. I s'hi està tan tranquil mentre jo espere el meu amic! M'adone que m'observa dissimuladament. Sospita per ventura que soc l'autor del llibre que fulleja, l'autor davant el qual ha caigut sens dubte retut a les primeres de canvi? I mentre m'unfle i faig temps amb les meues fantasies, el descongut es lleva la gorra i les ulleres de llegir i adreçant-se a mi em pregunta: "És que hem d'estar-nos així esperant molta estona més o anem ja a dinar?". Que és el que fem, anar a dinar, rient i recreant de camí l'anècdota per a futurs memoràndums, al mateix lloc del crim on dues hores més tard signarem el ditxós llibre. Dues hores que ens passen volant i que acabat l'àpat despenem a la plaça Lope de Vega, un altre fènix enginyós, admirant la verticalitat de Santa Caterina i bevent un reconfortant cremadet ben elaborat. Els núvols baixos, el plugim finíssim que cau a aquesta hora i la soledat dels carrers del Mercat dibuixen una ciutat espectral, d'aire vagament nòrdic que convida a buscar aixopluc. A l'altar de l'Octubre ja s'hi està, matiner, en Pau Alabajos, bolígraf en mà i mascareta negra a joc, amb el seu premi de teatre Ciutat d'Alcoi. Tot es conjura per a aquesta glopada sobrevinguda d'enyor de pàtria. Com els de Bilbao, els alcoians naixem i vivim on ens dona la gana, com fa Hiroshi Fuji, l'alcoià de Kobe, Japó, que ha gravat en vídeo l'Himne de Festes a guitarra. Que què? No debades, per si no havia quedat prou clar, avui és el Dia dels Músics. L'Hotel Fontana, sobre el genocidi de Srebrenica de 1995, és una peça de teatre documental inspirat en els testimonis de supervivents i botxins d'aquella ignomínia. No tarda a arribar-hi l'estrella que completa la petita constel·lació d'esforçats escriptors, la flamant Núria Cadenes amb el seu justament aclamat Guillem, una altra ficció plena de veritat fins i tot històrica. Més fornida en aquestes batalles, Núria ha vingut acompanyada del seu ordinador d'escriptora a peu d'obra. I com que l'Octubre no està tan sol·licitat per a les firmes com la cèlebre escala d'Odessa del Potemkin, els convocats per Sant Jordi ens podem esplaiar amb al nostra passió compartida, el país de les paraules. En aquest punt em demana Pau que li faça cinc cèntims del meu llibre, cosa que ens serveix per derivar pels mars transgenèrics i la necessitat de buscar pels intersticis de les convencions i els models els territoris fèrtils de l'exploració creativa. Preveient el buit de les hores que ens esperen i que el conjur col·lectiu acaba convertint en peça teatral, amb entrada i eixida de curiosos personatges, jo portava No sé què mor de Ramon Ramon, que expose a col·lació per il·lustrar el tema que ens ocupa, un dietari guanyador d'un premi de narrativa on podem trobar, entre pàgines i pàgines d'alta poesia, crítica literària, notes de viatge, escriptura, en fi, encesa sobre la marxa de la vida despullada amb una capacitat d'introspecció i prospecció que esborrona. Botem de Ramon Ramon, que per a la seua desgràcia aconsegueix l'elogi unànime dels presents, a Sándor Márai i la seua novel·la dramàtica L'última trobada que, Núria, sempre atenta a tot el que passa i a tot el que roman, s'apunta amb disciplina militant. La sensació que som un fum d'escriptors els que vivifiquem la cultura i sostenim la literatura, i que la literatura és el basament que més sòlidament sosté el país, amb permís del Día del Español, va envaint-me per moments. Sort que en eixe moment arriba en Pere Ciscar amb els seus llibres davall el braç i podem treballar una mica, i sort també que amablement ens porta unes cerveses que alleugen la set de tanta fatiga. És ara l'entrada en escena d'Emili Payà, un altre compatriota que, acreditant la seua ànima àcrata i juganera, ens proposa unes suplantacions delicioses: Núria li signarà el meu llibre, Pau signarà el de Núria i un servidor el de Pau. Foto per a la premsa que eternitza el moment. És l'hora de Josep Mir, que pareix arribat de cal notari en companyia de Josep Beltran, el de Lluerna Teatre, i esbossen junts un vals en la pista buida que presideix el fil d'acer que baixa directament del cel d'Andreu Alfaro bressant-se en l'aire quiet. Decididament, avui és el dia del teatre, diguen el que diguen. L'escena final la posa Prats, el fotògraf de Carcaixent, vilatà de mirada universal, amb una instantània ràpida i testimonial, perquè ja són les vuit del vespre, hora de tancar la paradeta. De camí a casa, sota el plugim tènue i persistent, em ve al cap "Si la despullava" de Papasseit en la tonada de Serrat. En què devia estar pensant? La taral·lege sota la pluja i la màscara i ja a casa la complete amb els tres acords de guitarra amb què la senzillesa es vist d'esplendorosa vitalitat. Begonya, la Begonya Mezquita, acaba la seua lliçó de basc on line. Sopem i donem per acabat el nostre Sant Jordi particular, avançat i teatral. 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 23 d'abril de 2021.]

 

🌹 🌹 🌹