Jordi Cuixart va aprofitar la vesprada del dimecres un parèntesi penitenciari per llançar un dels seus discursos entusiastes al final de l'acte organitzat per Òmnium en presència de bona part de la plana major de l'independentisme, inclosos alguns protagonistes de la mala comèdia de la formació de govern. Enmig del maremàgnum en què els partits i els polítics professionals i la dura repressió de l'estat han instal·lat la política, les paraules de Cuixart són aigua nova, primaveral i fresca, una pluja d'esperança. Com quan dictà la lliçó d'humanitat davant el tribunal de mòmies que va acabar condemnant-lo a nou anys de presó. De vegades tens la sensació que aquest home és capaç de carregar al propi muscle el futur sencer de Catalunya, d'aguantar amb un somriure el pols constant de la venjança cega de l'estat i les impotències i egoismes (se'n solen dir tàctiques) que generen els partits. El peix es mossega la cua: només des de fora de la política (institucional i partidista) es pot aspirar a transformar-la; només la independència personal garanteix la coherència i honestedat de la pràctica i la teoria. Per això la importància d'apel·lar a la societat civil, al poble organitzat en miríades d'entitats al llarg i ample del país, perquè torne a ocupar els carrers, perquè articule la desobediència civil que el farà avançar en el camí de la llibertat i la justícia social. Cuixart és un inspirador d'acció i actituds la importància i influència del qual depassa els límits estrictes de Catalunya i els seus problemes específics, un referent que des dels Països Catalans (terme que sol introduir en les seues intervencions) va guanyant dimensions universals. Els qui ens l'hem afillat des de fa temps, admirats del seu somriure, afabilitat i enteresa, els qui ens hi hem emparat o confraternitzat –que això va a edats–, el proposaríem com a Nobel de la Pau. Però la seua vacuna contra el pessimisme i la confusió té data de caducitat si tots plegats (també els qui en latituds i circumstàncies diferents defensem amb fervor els drets democràtics i les llibertats del país) no som capaços de posar-nos en marxa, superar la síndrome de la capelleta i facilitar un consens bàsic per governar-nos i seguir navegant cap a l'horitzó. Perquè el que distingeix la solidesa del seu discurs, sobre la idea fonamental que el procés d'autodeterminació no pot estar condicionat per la repressió i que passa necessàriament per l'empoderament de la gent i la unitat en l'esforç, és en bona part el fervor que hi posa. Les seues paraules brillen perquè tenen al darrere la força del convenciment que l'objectiu és necessari i és possible perquè depèn de la voluntat. Davant la sonsònia monòtona i desanimada de la majoria de polítics de torn i la grisalla i mesquinesa que hi predominen, Cuixart representa el fulgor, l'entusiasme, el fervor de la paraula poètica. Només un home que ve de la cultura del món civil podia aspirar a una tasca com aquesta, amb l'èpica col·lectiva i el lirisme (tan denostat per tota mena d'inflamats ignorants!) de les coses tangibles, petites i immenses.
Precisament estic llegint aquests dies En defensa del fervor, un assaig d'Adam Zagajewski. Per al poeta polonès, que ens va deixar el març passat, el fervor (que remet tant a la idea de foc o ardor del sentiment com a la de religiositat –i en el nostre cas podem prescindir de tot lligam amb el diví) és nucli essencial de la creació poètica, oposat a la ironia, que defineix, seguint el seu compatriota C.K. Norwid, com "l'eterna correctora". "El fervor, l'ardorós cant de l'ocell al qual responem amb el nostre propi cant ple d'imperfeccions", "matèria primera de les nostres construccions literàries". La ironia ve després, sí, i és imprescindible, com les portes i finestres sense les quals les cases són inhabitables. Potser també a la política li sobra molta de la ironia que anul·la la inseguretat (o fa com que l'anul·la: vegeu les simplificacions rufianesques i de tants servidors partidistes) i li manca el fervor capaç de moure muntanyes. O de conquistar la bellesa, "que és per a tot aquell que busca un camí seriós".
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de maig de 2021.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada