diumenge, 2 de maig de 2021

El Port plou sobre mullat

Un nou projecte faraònic amenaça el nostre país, o el que és el mateix, el seu centre neuràlgic, la capital, i el seu entorn: l'ampliació del port de València. No sembla que de moment els informes independents d'economistes, grups i experts ecològics i mediambientals, geògrafs i agrònoms, que coincideixen a qualificar-lo d'innecessari, agressiu i perillós en tot d'aspectes, haja despentinat els sabuts que l'han dissenyat ni fet tremolar la mà pública encarregada d'executar-lo. Com tants somnis lucratius que solen acabar en malson per a la majoria social, de nou amenaça de ploure sobre mullat. Cal recordar la vergonya del Castor, que ens va fer cornuts i ens va obligar a més a pagar el beure? Ens hem de remetre a la barbaritat d'allargar l'agonia de la central nuclear de Cofrents aprovada d'esquena al País Valencià? Haurem de rememorar aquella època infausta plena de circuits de Fórmula 1, regates de luxe, camps de golf, terres mitificades, aeroports per anar enlloc i tornar-ne pel mateix preu, escenaris de l'autobombo, la megalomania i els negocis d'estil Gürtel, el clamorós silenci d'estadis que s'han enrunat abans de l'estrena? Farem catàleg de totes les destrosses perpetrades al país i la seua gent a compte de paradisos esvaïts com el fum i reencarnats en bancs suïssos o illes tropicals? En aquelles pluges antigues, algunes tan antigues com l'anar a peu, també ens prometien el progrés, el benestar i el treball per a tothom. Però el progrés es va convertir sovint en una bèstia voraç que s'ho menjava tot i tot ho malmetia, el benestar en voràgine i desassossec i el treball ja és quasi una simple metàfora per entretenir l'exèrcit de desocupats, l'únic que creix ací juntament amb la temperatura del planeta. Això i el desvergonyiment amb què continuen sense despentinar-se elaborant propostes que ens acosten una miqueta més a l'abisme. El capital ensalvatgit no dorm, només simula que descansa per arreplegar forces per a la següent escomesa, el proper salt a la jugular del poble. I així va fent, deixant que les coses es degraden (com el camp valencià, una riquesa immensa que estan llançant a perdre, com la costa gallina dels ous d'or ja escatainant el col·lapse, com el teixit productiu del país esfilagarsat a major glòria de foscos oligopolis, com…) per justificar una operació traumàtica, per imposar un remei més dur que la malaltia. I tirant pel dret, escudats en els vots, els laberints burocràtics, i el top secret de capital i estat. És increïble, amb la pandèmia encara sembrant horror, que no en vulguen aprendre res, que no identifiquen les prioritats que beneficien el conjunt de la ciutadania, les seues necessitats i urgències: salut, educació-cultura, treball. És increïble que projectes-negocis com el del Port de València no siguen sotmesos completament a l'escrutini independent i públic, al debat obert sense trampes i a la decisió compartida i democràtica. És increïble que la democràcia quede molt ben emmarcada, com aquella foto escolar esgrogueïda que ja només alimenta les nostàlgies, relegada als seus apectes més sinistres i formals, confosa amb tota mena de legalismes, arrancada de la seua sina referendària i nodridora. Avui ens concentrarem a sota del rellotge del Port de València, aquell símbol d'una modernitat que sempre canvia de paràmetres, vigilants del temps i la memòria, per entomar una pluja que amenaça de nou de caure sobre mullat, conjurant-nos contra l'enèsima alerta meteorològica sobre la capital i l'horta, que és tant com dir sobre el país sencer, escarmentats pels mals passats i presents i, amb tot, preservant claus que òbriguen el futur a l'esperança.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 30 d'abril de 2021.]

 


 

1 comentari: