Tapar-se el nas

L'expressió, crec, va començar a fer fortuna durant els primers anys d'estabilització de la famosa transacció democràtica espanyola i té també arrels històriques en la frase que Suetoni atribueix a Vespasià (segle I dC) i que Rafael Sánchez Ferlosio tornà a posar en circulació brillantment amb el seu assaig Non olet (2003). Quan el fill del susdit emperador romà li recriminà que cobrés un impost pels orins de les latrines públiques que els artesans feien servir per adobar pells i blanquejar la llana, Vespasià li donà a olorar una moneda d'or. Pecunia non olet, va reblar, els diners no fan olor. Què importa, doncs, l'origen d'una fortuna? "Diners de tort fan veritat", escriuria molts anys després Anselm Turmeda, entre altres coses perquè no tenen memòria ni deixen cap rastre d'olor. Tapar-se el nas, en canvi, frase que tot i que emparentada amb la llatina perquè es mou en el mateix terreny de significació metafòrica i odorífica, revela un cinisme més humil, impregnat ja de la mala consciència que posà de moda el cristianisme. Qui es tapa el nas per evitar la pudor no renuncia per imperatiu moral al que està fent, només intenta alleujar-ne els efectes més desagradables. És com qui per atenuar la por que li inspira una pel·lícula es cobreix els ulls amb les mans (i deixa els dits entreoberts per no perdre'n detall) o el cap amb una manta. Quines fantasies no inventarem per protegir-nos o perdonar-nos? Al capdavall no sé quin cinisme és més reprovable, si la negació (non olet) o la simulació amb voluntat d'autoindulgència, en nom del pragmatisme, el partit, el sacrifici personal, d'un bé superior o ves a saber què. Siga com vulga, tapar-se el nas s'ha convertit en una pràctica tan comuna entre la classe política, que diria que és una de les que millor resumeixen les misèries del nostre temps. Tenir consciència de la distància que hi ha entre el que penses i proclames i el que fas, per molt que et tapes el nas, és un dels comportaments més abjectes de què és capaç l'home, i en la majoria dels casos, i forçades metàfores i excuses a banda, per diners que com tothom sap no fan olor. És patrimoni d'una certa esquerra, la més institucional i subalterna, aquesta pràctica sinistra de tapar-se el nas, per propiciar per exemple una cosa contrària als teus principis (que es mostren en aquests casos tan volàtils com els que Groucho Marx exhibia), mentre que la dreta, entrenada en els seus privilegis històrics de classe, sol decantar-se sense complexos ni despentinar-se pel més pràctic non olet. La setmana, sense anar més lluny, n'ha anat plena amb l'elecció dels quatre magistrats inclosos en la transacció entre PSOE i PP per a la renovació (sic) del Tribunal Constitucional i gràcies a la qual individus tan dubtosament honestos i democràtics com Enrique Arnaldo, inclòs en diversos sumaris de corrupció, i Concepción Espejel, condecorada en el seu dia per María Dolores de Cospedal per haver servit tan abnegadament la causa (la del PP i cia.), han sigut votats per diputats del PSOE i Unides Podem amb el nas tapat però ben coberts de glòria. També amb el nas tapat, en primer lloc el de Meritxell Batet, que deu tenir una pituïtària molt fina i se les veu venir covardament totes, es va permetre la inhabilitació fraudulenta del diputat canari per Unides Podem Alberto Rodríguez, que a la vista de la facilitat marxiana amb què els del seu bàndol canvien de principis, va decidir en bona hora abandonar el partit i tornar als camins pecunàriament més incerts però més dignament humans de la lluita de base. Es tapen el nas i se'l continuaran tapant quan calga, obedients a l'imperi dels grans interessos i transaccions, fins que amb el sentit de l'olfacte ja per complet atrofiat es puguen dedicar sense la rèmora de la mala consciència al proverbial mètode de robatori que s'empara en el non olet. Però el cas és que la democràcia a l'espanyola, amb tant de nas tapat, continua fent aquesta pudor insuportable a podridura que no se'n va ni a força de tots els ambientadors. Que almenys els ciutadans no hàgem de votar mai tapant-nos el nas!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 12 de novembre de 2021.]