diumenge, 21 de novembre de 2021

La mestra

L'escola del barri s'ha guanyat a pols un sòlid prestigi entre la gent. Tothom hi vol matricular els fills. Hi ha qui pensant en ells, en la seua educació i en el seu futur, ha fixat la seua residència en aquell barri, perquè les bones escoles per desgràcia no abunden i cal comptar amb aquells punts de proximitat que hi faciliten l'accés. Tot i que sotmeses als inevitables canvis en els equips de mestres, el vaivé cíclic de les altes i les baixes, les successives directives, ben arrelades a l'entorn social, atentes a les preocupacions i preferències de les famílies, s'han mantingut fermes en el treball de millora de la qualitat de l'ensenyament. Malgrat que els vents sovint han bufat en contra per fer les coses més difícils a la comunitat educativa (retallades pressupostàries, dubtoses disposicions legals, desatenció a l'ensenyament en la llengua del país, empitjorament de les condicions laborals…) el projecte educatiu de l'escola s'ha anat consolidant amb una oferta que situa la llengua pròpia, el valencià, al centre motriu de la qualitat de la seua aposta pedagògica. Al cap d'uns pocs anys, gràcies a l'esforç coordinat i solidari de tota la comunitat educativa, l'escola del barri s'ha revelat com un exemple d'integració, cohesionat en les diferències, capaç de situar els elements comuns d'impuls a la llengua, a la igualtat efectiva de gènere, a l'educació mediambiental, a la cultura del país, les humanitats, la literatura, la música i les diverses arts, al coneixement de l'entorn urbà i natural. Tothom recorda quan, colze amb colze amb els veïns del barri, l'escola es va plantar davant l'intent de l'administració de retallar-los una línia educativa en valencià, quan tanta gent va participar de l'alegria de la festa, el rigor de les reunions amb els responsables de Conselleria, la fortalesa dels principis que mouen la protesta.

El temps, però, passa per a tot i per a tots i poques voltes per a bé. S'hi succeeixen els equips directius. A una directora sensible i esforçada la substitueix un director més tebi en les conviccions, més acomodatici, amb indissimulades ganes de fer carrera en l'administració. També el barri ha experimentat vertiginoses transformacions en pocs anys, allaus de gent nova que porten les seues maletes de prejudicis amb ells i a qui costa convèncer de les bondats pedagògiques d'un centre la llengua del qual a penes si se sent pels carrers de la gran ciutat. Sembla la història del sempre tornar a començar de zero. Tant com costa alçar l'arbre d'una llengua minoritzada i apuntalar uns valors en temps de confusió, enmig d'una maror reaccionària que ho embruta tot, i un bufit s'ho emporta tot per l'aire. Quan governaven els altres de vegades era més fàcil lluitar a la desesperada per defensar uns drets bàsics i ara que els propis haurien d'assegurar les conquistes i avançar o almenys remar en el mateix sentit que els sectors més compromesos del poble, ens veiem sovint sotmesos a un foc amic decebedor. ¿Què pot fer una petita escola valenciana d'un barri contra la pressió asfixiant de la llengua expansiva de l'estat, sense mitjans de comunicació propis, amb el valencià absent en els àmbits de la diversió i la festa i tants altres espais socials, amb lleis plenes de forats que sovint s'incompleixen, amb tota la propaganda en contra i uns governants pusil·lànimes més preocupats per les enquestes que per principis en els quals ja no creuen gaire? La tendència humana a abaixar la guàrdia i relaxar-se, a no haver d'estar explicant sempre la mateixa història, a no ser senyalat pel dit de la intolerància, a perdre el fil d'una memòria que costa déu i ajuda mantenir viva.

Enguany ha arribat a l'escola una nova mestra. És jove i dinàmica i té una sensibilitat especial per guanyar-se el cor dels xiquets, tan agraït i tendre. Sap que en aquell curs de primària del qual és tutora s'hi ensenya en valencià, i ella el coneix perfectament, de fet és la seua llengua, però a l'aula hi predomina abassegadorament el castellà. El valencià és com més va més pura anècdota, tres o quatre xiquetes que ja el porten de casa però que al pati se senten forçades a usar l'altra llengua. La mestra mateixa ja fa setmanes que quasi sense adonar-se'n ha abandonat el valencià com a llengua vehicular, malgrat que és il·legal, que ha subscrit un compromís quan ha acceptat fer-hi classes i ha assumit el projecte del centre. Però és tan cansat anar contracorrent! I aquests xiquets i xiquetes són tan encisadors! En altres temps potser li haurien explicat l'error i l'haurien comminada a canviar d'actitud, sense estridències però amb fermesa, fins amb comprensió i estima, perquè simplement una mestra no pot exercir bé la seua professió si no té clares unes idees bàsiques, nascudes d'un projecte democràtic, atentes a la defensa dels drets culturals i lingüístics d'un poble. Però avui tots a l'escola, mestres i famílies, i inspectors i responsables polítics, i la mateixa societat i el barri en altres temps ple de vitalitat i avui esporuguit per una pandèmia i cansat d'una lluita interminable, cedeixen a l'impuls de fer la vista grossa. La llengua i la cultura, a fi de comptes, no és la butxaca, ni la salut, ni la vida, es deuen sentir dir allà dins. No? N'estem segurs? Sí, treballar cansa, ser valencià quan bufen tants vents adversos i poderosos cansa. I a aquest preu potser ens ho malvendrem tot, casa, hisenda, cultura i llengua. A aquesta mestra tan simpàtica i competent que els nens adoren, que potser només és al capdavall que està una mica verda encara, convindria fer-li una escolteta, que se sentís protegida, que guanyés confiança, que sabés unir-se amb decisió a la causa justa de l'escola valenciana. Les coses al final són així de fàcils o així de compexes però comencen sempre pels detalls més ínfims i en cada un de nosaltres.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 19 de novembre de 2021.]

 


 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada