Bones festes malgrat tot

Falten a penes dos mesos i poc perquè es complesca el segon aniversari de la pandèmia. En el punt d'inflexió de la nova variant del virus a les portes de les festes nadalenques, torna la sensació d'estar atrapats col·lectivament en un cercle viciós, caminant a les palpentes per un túnel el final del qual no veiem encara. Quan tot això va començar ens dèiem per consolar-nos que d'aquella experiència n'eixiríem almenys forçosament més savis, que n'aprendríem la lliçó per a futurs embats col·lectius si érem capaços d'analitzar les causes immediates i remotes d'aquell daltabaix sinistre que ha causat tantes morts i tant de dolor i de posar-hi remei canviant el curs absurd de les coses. Però el curs de les coses, com sospitàvem en els moments menys proclius als enganys de la il·lusió, ha continuat impúdicament a la d'ell, amb absolut menyspreu pel que entreveuen la raó i el sentit comú, l'enfortiment del sistema públic de salut, l'aprofundiment en la democràcia de les responsabilitats compartides i l'ètica dels drets i les llibertats. El túnel que la pandèmia ha fet més fosc i llarg es diu com es deia ja abans i està construït amb el mateix material contaminant i resistent: un sistema fundat en la depredació de les persones i els recursos naturals en benefici d'estrictes minories i l'empobriment creixent i sovint extrem d'extenses masses de població. No sembla sinó que la pandèmia, lluny de dictar lliçons, vacunes i altres remei socials, ha abonat el terreny on germinen les tendències més autoritàries, la guàrdia pretoriana de l'extrema dreta delerosa de mantenir l'ordre capitalista a bastonades. En els rius d'aquesta confusió, que fa més greu la por acumulada i sobrevinguda, naden bé els salvapàtries, els venedors de bíblies i remeis esotèrics, els espavilats de torn que aprofiten les supersticions de la incultura fomentada i el desànim. I les pantalles mediàtiques de l'estupidesa, que són tantes i tan ben protegides a Espanya, continuen fent l'agost tot l'any amb la pol·lució i el destrellat que escampen. Les primeres mesures de Pedro Sánchez davant l'alarma de l'òmicron són l'eco de les que ja va posar en marxa fa quasi dos anys i mostren ben a les clares la ineptitud d'una classe política atrapada en les pròpies inèrcies i incapaç d'estirar del carro: entonar la música patrioticomilitar per exhibir múscul de poder, imposar la recentralització amb mesures banals com la màscara en espais oberts i deixar que les autonomies s'apanyen (o es cremen) amb les qüestions crucials. Dos pardals d'un tret: marcar paquet d'autoritat i curar-se en salut esquivant decisions més útils i resolutives que puguen comprometre les properes eleccions (contra els teus rivals situats més a la dreta, intenta assemblar-t'hi tant com pugues).

Malgrat tot, l'òmicron, que té clares ressonàncies lovecraftianes (aquell History of the Necronomicon de 1927 del mestre nord-americà de la ciència ficció i el terror), no comparteix segons els experts la virulència demostrada per anteriors mutacions del coronavirus i és molt probable que se'n vaja tan prompte com ha vingut, la qual cosa, però, no ens permet relaxar-nos com voldríem. Fruit del mètode amb què els científics bategen els virus, al capdavall l'òmicron és el nom de la quinzena lletra de l'alfabet grec (pel camí se n'han botat unes quantes per no ferir, diuen, certes susceptibilitats). Ens espera un nadal cautelós, no gens procliu a efervescències. Raó de més per desitjar-nos unes festes tranquil·les, que en temps d'agitacions i incerteses és el que més es pot desitjar. I que la o xicoteta de l'alfabet grec ens estalvie l'experiència de tots els necronomicons com encara ens assetgen. Bones festes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 24 de desembre de 2021.]