En els últims temps ha proliferat els casos de discriminacions a valencianoparlants pel fet de ser-ho, és a dir, per exercir el dret a expressar-se públicament en la pròpia llengua. Bancs, bars i restaurants, ambulatoris i hospitals, botigues… Els tradicionals espais i situacions vedats en la pràctica a la presència del valencià (i com a conseqüència de vexacions, agressions i intimidacions impunes: les coses no són mai un simple fruit de l'atzar) com casernes i comissaries i en general en qualssevol tractes amb policies, guàrdies civils o militars, forats negres d'alt poder simbòlic com a representació crua i dura de l'autoritat, han anat eixamplant-se socialment. O el que és el mateix: el valencià torna a veure's confinat com més va en espais més ínfims i insignificants, torna a ser invisibilitzat, assenyalat, se l'embolica amb conflictes, el fan de mal empassar. No és que els usuaris lleials de la llengua anem pels nostres pobles i ciutats xafant fort, amb el cap ben alt i exigint que ens parlen en valencià, no, només demanem ser entesos i atesos, que no ens facen canviar de llengua, que ens deixen respirar, que no ens humilien amb l'excusa de l'adscripció nacional d'un carnet dit d'identitat. Ja ho sabem, com més obeïm, més ens menyspreen, com més abaixem els braços en la defensa dels drets, més en som privats. I doncs a quin sant ens hem d'encomanar per tenir garantits uns drets reconeguts sobre el paper de les lleis, la Constitució que diu protegir especialment les altres llengües de l'estat o l'Estatut que declara l'oficialitat del valencià, si els encarregats de fer-les complir –també és mala sort!– sempre tenen una excusa o altra per no fer-ho?
La batalla legal és important, no ho negarem, fins i tot imprescindible. Cal denunciar davant els tribunals cada discriminació, cada abús, cada incompliment de la llei, i per això comptem amb entitats i grups d'advocats específicament dedicats a aquests afers, per molt que com en el cas de l'Oficina dels Drets Lingüístics de la Generalitat vegen les seues competències significativament limitades. Però com en tot allò que implica drets i llibertats col·lectius, el més important són les actituds personals, la suma i extensió d'iniciatives autogestionades, la capacitat de resposta organitzada. L'estat i les elits que el controlen i que viuen còmodament instal·lades en els seus privilegis fa temps que han mamprès una deriva autoritària, incrementant el centralisme i uniformitzant, pensant-se que així salven els mobles d'una crisi institucional sense precedents des del final (més simbòlic que real) del franquisme. Acabar de sotmetre les nacions a la llengua i cultura castellanes és el somni imperial i el malson nostre que no s'acaba i que es reactiva cada volta que creuen perillar el seu domini. Aquesta obsessió històrica ha abonat un terreny desertitzat per la incultura i les ideologies totalitàries, de manera que la suspicàcia quan no la bel·ligerància contra les altres llengües, especialment contra el català, ja forma part del comportament majoritari dels ciutadans de l'estat. I ací en democràcia no hi hem avançat gens, diguen el que diguen. En la mesura que els valencians ens desdibuixem com a tals i assumim com a pròpies certes patologies espanyoles, la intolerància envers el valencià s'acreix també entre nosaltres. És el que em sembla que està passant en els darrers temps amb els casos denunciats de discriminació lingüística i que ens hem de prendre molt seriosament.
El camí, certament, fa costera i anem a peu, ningú no ens traurà les castanyes del foc. Abandonats d'uns i altres, només podem confiar en les pròpies forces col·lectives, que són molt més importants que no ens pensem. El que no trau cap a res és la queixa constant, el ploramiquisme davant el mur de les lamentacions dels grups de whatsapp i fòrums similars, la por i l'encongiment, les excuses del mal pagador i la desídia. En la defensa del valencià com a línia de flotació nacional no s'hi val a badar. Siguem-li invariablement lleials, davant de tothom (uniformats inclosos) i en qualssevol situacions o àmbits, denunciem, pressionem tots aquells que es salten les lleis impunement a la torera, actuem de manera col·legiada. Com a ciutadans, individualment i col·lectiva, tenim una força enorme si som capaços de sobreposar-nos a les inèrcies i les pors. Què ens impedeix canviar de banc en favor d'entitats amigues del país (i doncs de la llengua), de donar-nos de baixa d'empreses elèctriques, de gas o telefonia manifestament hostils a la nostra causa? Qui ens obliga a comprar en mercadones o cortesingleses que sabem que subvencionen l'extrema dreta o veure i sufragar mitjans de comunicació aliens i alienants? Per què no hem de boicotejar un establiment que ens nega el dret d'expressar-nos en valencià? Quan entendrem que només dient no a les injustícies, que només articulant la resistència passiva, la desobediència i la lluita no-violenta com a dret col·lectiu d'autodefensa podrem avançar?
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de desembre de 2021.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada