diumenge, 10 d’abril de 2022

La rebel·lió científica

No deu ser la primera vegada que grups de científics es planten davant determinades decisions del poder polític que afecten la salut, l'equilibri mediambiental (inclòs el respecte per la vida animal) o altres temes directament relacionats amb la seua activitat professional, que de fet ho són tots. Però les imatges d'aquesta setmana en què activistes de Rebel·lió Científica (RC) empastifaven les parets, columnes i escalinata del Congrés dels Diputats amb pintura roja, biodegradable (s'han afanyat a advertir amb bon criteri), amb cartells en anglès, que és la lingua franca de la ciència, i castellà, són realment corprenedores. S'ha acabat la imatge tòpica del científic tancat en el seu laboratori, aliè a les altres coses de la vida, dedicat en cos i ànima a la investigació i els descobriments, situat més enllà del bé i del mal. Al cap i a la fi, la immensa majoria dels científics són avui assalariats que pateixen les mateixes misèries que afecten el conjunt dels treballadors: salaris baixos, precarietat laboral, privació de drets i un consabut llarg etcètera. O més. De dins estant, amb el cúmul de coneixements de què són dipositaris en les diverses branques de la ciència, deu ser més dolorós comprovar la distància entre la proclamada preeminència del saber científic i les seues aplicacions tecnològiques i la utilització barroera que se'n fa, com sempre posant per davant de tot i contra tot el propi benefici, de caràcter oligopolísitc. Deu ser dur saber què s'ha de fer per lluitar, posem per cas, contra una pandèmia o per evitar la catàstrofe climàtica que amenaça el planeta i veure què fan i què no fan els responsables polítics. Per als més conseqüents almenys amb la professió triada –que no pot sinó implicar un compromís sincer amb la veritat i el benestar comú– comprovar què fa el món amb el fruit del seu treball deu ser ben decebedor. Inventar una vacuna perquè la farmacèutica de torn s'enriquesca a costa de la por, la malaltia i el patiment! Obrir-se pas amb penes i treballs en els secrets de la termodinàmica perquè tot això acabe en la fabricació d'armes d'alta precisió i el foment de guerres amb què els imperis es disputen el control geoestratègic. Ben pensat, aquest principi de servitud i la consciència de saber-se una peça més de la maquinària infernal que mou el món, tan kafkiana, no són exclusius dels científics, però és especialment en ells on les contradiccions es fan més sagnants. Si molta de la literatura que va engendrar la primera industrialització dibuixava una ciència aliena als interessos partidistes, altruista, quasi poètica, només preocupada pel progrés i el benestar comuns, per estimular un desenvolupament que havia de transformar el món (i augmentar exponencialment els beneficis dels grans propietaris a costa de la misèria de la majoria i la degradació mediambiental) i els romàntics van posar el dit en la nafra amb la recreació d'un poder que escapava al control humà i de natursalesa destructiva, Kafka, Orwell i altres il·luminadors dels racons més foscos de l'existència humana van acabar de despertar-nos del son. Les dues grans guerres mundials i el fangar a què s'ha arribat després i que és superat als nostres dies de manera especialment cruenta amb la guerra d'Ucraïna, ja no deixen espai per a la il·lusió d'una ciència aliena a les misèries humanes. Sembla que per fi, i a compte d'un canvi climàtic que pot resultar letal per a la vida en la Terra i que encara és negat tan tossudament per fanàtics de dreta i esquerra (d'esquerra soi-disant, vaja) com ho és l'holocaust, el genocidi de Gernika o les atrocitats de Putin, un nombre creixent de científics han iniciat la seua rebel·lió. No podem sinó rebre'ls amb els braços oberts, conscients del valor dels seus coneixements quan no perden de vista l'horitzó de la dignitat humana i de la vida en les seues múltiples i infinites formes. Potser per primera vegada en la història dels homes (i les dones), el repte de la supervivència és forçosament de caràcter transversal i universal. Potser ho ha estat sempre. Però ara ens ho recorden els científics pintant de sang simbòlica (i biodegradable) els palaus del poder (simbòlic) del poble. Ara com sempre la ciència com a problema, al servei de la barbàrie i la destrucció, i també com a solució, a favor de les majories socials, de la democràcia i de la vida.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 8 d'abril de 2022.]

 


 

2 comentaris:

  1. La ciència al servei de la Humanitat i la Natura seria lo desitjable, però és evident que està al servei del poder, o millor dit el poder té segrestada la ciència, la finança a canvi d'utilitzar-la per al seu benefici.

    ResponElimina
  2. Així és, amb excepcions que ens beneficien a tots, evidentment.

    ResponElimina