Alegria pasqual

Malgrat que les vacances han començat amb pluja, no sembla que la cosa haja d'anar a mal borràs. Les previsions meteorològiques, quasibé tan sagrades com la setmana més sagrada de l'any, anuncien temps de sol i bonança per a Pasqua. La sang, per aquest cantó, no arribarà al riu. Potser alguna solsida menor, alguna esvarada inoportuna, alguna bugada que no s'acabarà d'eixugar, els inevitables accidents de trànsit, algun refredat primaveral i ja ho contarà qui ho patirà. Amb la pandèmia tocant el dos (i nosaltres, per si de cas, tocant el ferro que tinguem més a mà) i el munt de desastres que ens amenacen des de més lluny o més prop, la majoria d'ells servits en safata de plata per tots els canals, la meteorologia s'ha convertit en la principal preocupació dels valencians. O almenys això apunta alguna enquesta, tan poc fiable com la majoria d'elles. Som, pel que es veu i per si no ho sabíem, majoritàriament partidaris de prémer una mica més els caragols del centralisme, no fos cas que ens ofegués l'excés de llibertat o ens atrevíssem a solucionar o veure de solucionar els problemes amb les pròpies decisions i mitjans. Ser lliure i disposar del que més o menys tenim deu ser molt cansat, de manera que val la pena que ens ho continuem mirant tot amb el nostre proverbial menfotisme. Amb tot, si ve alguna maneta forana –cosa més que rara si ens atenem a les tossudes lliçons de la història–, tampoc no és qüestió de fer-se els estrets, en el tema del finançament com en el del transport públic, la sanitat o els abusos dels qui tenen l'energia pel mànec i no paren d'apujar-ne els preus, i més ara amb l'excusa de la guerra. En fi, que el sol, a la platja o la muntanya i fins sense haver d'eixir de casa, és gairebé assegurat per a Pasqua, i no hem de témer res per aquest costat. Pertànyer a un poble mancat d'una certa èpica té pros i contres, què hi farem. Per una banda qualsevol contratemps ens fa tremolar, però per l'altra el dolç avorriment de no tenir aspiracions –si no és que confonem aspiració amb la inèrcia programada de voler que Madrid ens espolie una miqueta més– ens fa estar més pendents de la meteorologia, que al capdavall és una ciència inexacta, i de vegades molt inexacta. Això ens provoca alguns canvis d'humor que els avesats als rigors d'altres latituds més exigents no acaben de comprendre. I si no és l'oratge, són aquestes fastigoses mascaretes que ens donaran permís per llevar-nos en uns dies per entrar en espais públics tancats. I que bons xiquets que som! Tot i que hi ha dies, setmanes i anys que semblen confabular-se contra la tranquil·litat de paradís turístic que ens hem guanyat a pols. Cal, això sí, fugir dels cagafestes i les seues peroracions interminables sobre com de refotuda està posant-se la cosa, els mateixos que afirmen que caminem a cegues per una corda fluixa i que l'abisme d'una guerra mundial s'obri als nostres peus. O sobre l'ascens del feixisme que no fan més que blanquejar, diuen, els poderosos a tort i a dret, ací o a França. També és molt recomanable trobar els eufemismes exactes que suavitzen una miqueta tanta agror. Al país li direm, doncs, territori, un terme que no alça ni pols ni remolí i que ja usen fins els més conspicus dirigents d'una esquerra que hauríem de començar a anomenar gauche més o menys divina. I la llengua serà llengua, no se m'espante, i en paus. Si la massacre d'Ucraïna és, segons el seu màxim i no únic responsable, una "operació especial", ara no recorde si militar o ni tan sols, què no direm els simples i alegres mortals que vivim en aquesta ribera mediterrània d'oratge tan benigne, tot i que aquesta primavera ens està donant bastant pel sac? En fi, passem aquests dies sants que amb processons o sense poden ser tan divertits, i esperem menjar la mona. I si el xiquet plora perquè no se li empina el catxirulo, tampoc és qüestió de pensar que s'acaba el món per això. Mengem la mona i esclafem l'ou al front de tots els mals averanys!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 15 d'abril de 2022.]