En 1976 Juan Gil-Albert va publicar a l'editorial Ambito de Barcelona un llibre deliciós titulat Cantos rodados. N'ignorava totalment l'existència fins que fa uns dies me'l vaig trobar en bona hora en una parada de la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió que hi ha muntada a la Gran Via Marqués del Túria de València, la quarantacinquena diu el cartell que l'anuncia. No soc cap bibliòfil però sí un enamorat dels llibres, un lector dispers, apassionat i constant, definicions que no sempre coincideixen en la mateixa persona. Bastant reticent a la faramalla de les novetats i dels novíssims, si no és que em venen de fonts molt fiables, tinc una tirada a furgar entre els clàssics inexhauribles per gaudir a ple pulmó de la literatura i mirar de tapar de pas els múltiples forats de la meu formació cultural. Però en són tants que amb prou feines un parell de vides o tres no bastarien al meu propòsit. No tinc una definició del que se suposa que és un clàssic, o en tinc diverses, totes incompletes (si poguéssem encasellar amb els propis mots un fenomen tan ric i complex probablement estaríem fent trampa i rebaixant-ne la categoria), però un clàssic rarament defrauda. La prova del temps hi sol ser determinant, en el sentit que malgrat que tota obra s'inscriu per força en unes circumstàncies històriques concretes, l'obra clàssica les transcendeix, és un camí franc al coneixement i l'experiència, desvela una veritat que només és possible transmesa en la forma imperible d'un estil. El clàssic ens procura el salt des de l'individu a l'universal de la condició humana. Gil-Albert, no cal dir-ho, és un clàssic, un clàssic del segle XX. "No se'n veuen molts llibres, avui dia", em va dir el llibreter amb aquella complicitat tàcita de les coincidències en els gustos literaris, aquests secrets compartits, aquella consciència de pertànyer a un mateix, estrany i selecte, club. En efecte, qui llig avui Gil-Albert? Cantos rodados, el títol no podia ser més suggestiu –tots els títols de Gil-Albert ho solen ser, com correspon a un escriptor de talent. Aquelles pedres arredonides per l'acció de l'aigua que les arrossega, l'acció imparable de l'erosió natural que convergeix en formes i textures d'una bellesa tan sòlida i fulgurant, el cant de la vida que passa, tot allò que és sotmès al pas del temps. Però també el pur i simple cant, el canto de la seua veu poètica. El llibre, breu, de 133 pàgines, aplega notes d'extensió variable, des de la forma aforística a la meditació de més llarg alè sobre els temes més visitats pel poeta alcoià: evocacions biogràfiques, la fugacitat del temps, reflexions sobre la senectut des de la qual escriu (hi apareixen referències a la Primavera de Praga i l'assassinat de Robert F. Kennedy, tots dos de 1968), la bellesa en les seues infinites formes, incloses les del món floral, les seues passions literàries, el món mediterrani, els grecs, els francesos… M'ha sorprès trobar-hi moltes anotacions de tema polític. I les fa en la seua condició d'home explícitament alineat a l'esquerra, compromès amb la causa democràtica i republicana que li valgué l'exili i l'ostracisme conseqüent a què el sotmeté el franquisme. Tot això és prou conegut. El que no m'ho ha semblat tant és llegir-lo criticant lúcidament l'ensarronada del règim soviètic des de la pròpia condició de militant marxista sensible a la utopia anarquista. Les pàgines que dedica al seu admirat André Gide i el viatge d'aquest a Rússia i la denúncia que feu del terror estalinista (l'autor escriu estaliniano), raó per la qual fou declarat persona non grata pel règim, per dir-ho suau, són impagables. Gil-Albert demana una lectura reposada, al ritme dels seus pensaments, capaç d'advertir cada detall d'una prosa de bellesa commovedora. Així estic fent-la, en els parèntesis de la meua vida domèstica lluny de les Falles, assaborint-la a poc a poc, amb subratllats i pauses i mirades endins i enfora. Els Cantos rodados, en una platja que en va tenir tants, que de fet fou un tarter construït pel riu Girona, m'han dut al cap el terme valencià cantal (o cudol, o còdol) i el mestre Enric Valor. Quan revisàvem cara a cara les galerades del seu Curs mitjà de gramàtica catalana per a la seua reedició a Tres i Quatre, cap allà el 1980, Enric Valor em va parlar d'aquesta paraula, cantal, que ja apareixia al Llibre dels feits acompanyada de l'adjectiu gros, la forma tradicional de dir gran, voluminós. Efectivament, cantal, amb una arrel preromana que significa pedra, com la de la paraula cantó (o cantera en castellà), també sens dubte de cantell. Crec que a Juan Gil-Albert li hauria agradat aquesta versió dels seus cantos.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de març de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada