Demà celebrarem a Alcoi un dia de quaranta anys. Com en la cançó d'Ovidi, la del dia que durarà anys, però cap arrere, amb l'espill retrovisor que contempla el passat, el sospesa i avalua, s'emmiralla en les aigües del temps que se'n va anar i ha deixat en el seu curs el sediment que s'alimentarà de noves pluges i nous corrents, de la vida que busca sempre els seus horitzons. Demà festejarem en un dia, en una velada, en a penes unes hores, la persistència d'un premi de poesia que porta el nom del pare i de la teua ciutat, en justa simbiosi, un dia de quaranta anys. I això t'aboca a la pregunta tan inútil com inevitable del què hauria passat si, el condicional impossible d'allò que va ser i ja no pot no haver sigut. L'assaig només admet la realització d'una sola i única funció, no hi ha l'opció d'una segona oportunitat. En el millor dels casos pots anar rectificant sobre la marxa i enriquir el cabal que es va sedimentant i és aliment per al que vindrà (o potser no vindrà). Sobre l'espill del temps, quan el futur és cada vegada més esquifit i el passat és un cúmul més i més atapeït de coses, com aquella golfa dels mals endreços de què parla Joan Vinyoli en l'últim poema de Passeig d'aniversari –publicat precisament el mateix any en què començà el premi de ton pare, 1984– que per molt que t'entestes a tenir apamada i ordenada sempre s'ompli de coses noves que es barregen amb les més velles, l'inservible sovint amagant el que realment importa; sobre l'espill del temps, la cançó enfadosa i fantàstica del que hauria passat si: "I, doncs, és falsa / tota queixa que digui, tot gemec que faci, / tot ploricó: / que el que, però, perdura / ho funden els poetes". El que perdura? Què hauria passat, sí, si a aquells pacients agraïts i aquells camarades generosos no se'ls hagués acudit crear un premi de poesia en memòria del teu pare? Què hauria passat si no haguesses assumit aquella herència, tu que tot just acabaves de publicar el teu segon poemari, amb totes les conseqüències? Què hauries fet sense els milers i milers de poemaris llegits, notes de premsa, ressenyes de llibres, manifestos, circulars informatives, cartells, edicions de bases, cròniques de sopars i vetlades literàries, recitals, discursos, homenatges a l'Ovidi i a Joan Valls, a Brossa, a Martí i Pol, a Fuster i Estellés, exposicions, trobades, publicacions de llibres, antologies, coordinació de jurats, entrevistes, actes contra la guerra del Golf, en solidaritat amb Catalunya i pels presos, exiliats i represaliats polítics, en favor de la llibertat d'expressió…?
Demà serà un dissabte de quaranta anys, els que compleix el premi de poesia, els que fa que vas entrar per primera vegada a una aula d'institut per fer-hi classes de valencià, els que té la teua filla. Què hauria passat sense una de les cames del trípode en què ha consistit la teua vida professional, l'activisme cultural que implica l'assumpció d'un premi de poesia, la docència, l'escriptura? Potser hauries pogut apuntalar més bé la teua obra literària o mirar de procurar-te una més sòlida i incerta glòria? Són preguntes inútils, ja ho saps, del que mira per l'espill retrovisor perquè demà celebrarà un dia de quaranta anys. I de qui va fer seua des de ben jove la sentència del director de teatre, actor i teòric rus Vsévolod Emílievitx Meierhold segons la qual t'has de fer pagar per fer el que volen que faces però has de pagar per fer el que tu vols fer. El desencís soviètic s'assembla en certs aspectes al que ací arrosseguem des de fa dècades. Vosaltres, però, aneu fent, pagant de la pròpia butxaca, el que voleu fer, sense que ningú us ho demane, més aviat a contracorrent, que potser us preferirien dòcils i callats i no tan orgullosament independents. És el preu de la decència que no espera ser recompensada, el preu del que no té preu i només depén de la voluntat, de no estirar més el braç que la mànega, de moure's en la modèstia d'acumular sediment d'anys, teixint poesia i país, fins al darrer batec. I sense caure en la temptació de la queixa o del ploricó, pensar que potser sí, que una part si més no del que perdura ho funden i alcen els poetes.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de març de 2023.]
El sábado tuve la inmensa alegría de volver a ver y sentir els "40 anys del Premi de poesía" de D. Manuel Rodríguez Martínez, amigo del alma, y de la cercanía. Sí pongo mi atención, puedo escucharle, y tener el placer de escuchar sus risas....inolvidables!!!.
ResponEliminaA veces siento mucho no haberme sabido expresar en valenciano. Pero mis circunstancias no me lo permitieron, tenía demasiadas responsabilidades q atender, y porque no decirlo, no estaba en un primer lugar, lo que sí tuve el placer de disfrutar de la amistad con Joan Valls, y su querida Sara. Y de D. Manuel, amigo entrañable y en ocasiones me permitía ver a sus hijos q iban creciendo, creciendo. Por eso ver esos 40 años, me hacen recordar todos los bellos momentos vividos con los 2. Y cada vez q te veo Manel, un glosario de recuerdos me inunda de esos momentos inolvidables. Gracias por Ser un transmisor excelso de tu padre y de tí mismo. Me produce tanta alegría verte, q verte es verlo a él.
Gracias por esa celebración.
Un comentari preciós, Lola, moltes gràcies. Així fa goig fer el que fem i més. Una abraça.
ResponElimina