El proper mes de juliol es compliran 150 anys de l'aixecament popular que ha passat a la història com la Revolta o Revolució del Petroli. Entre el 9 i el 13 de juliol de 1873, en els primers compassos de la Primera República i sota la presidència de Pi i Margall, després d'una vaga general que aturà tota la maquinària fabril de la ciutat i de l'assassinat de l'alcalde federal Agustí Albors, àlias Pelletes, Alcoi fou governat per un Comitè de Salut Pública d'inspiració anarquista liderat pel mestre de Llíria Severí Albarracín Broseta. Arrelada en la lluita històrica per la revolució social i els drets dels treballadors més que no pas en les vaguetats cantonalistes coetànies, aquella embranzida revolucionària proporcionà a Friedrich Engels l'exemple de com, segons ell, no s'havia de fer una revolució. A falta del manual d'ús pertinent al cas, però, sospitem que en el fons de la seua apreciació –que sens dubte devia contenir una bona dosi de raó– el Petroli fou una oportunitat que ni pintada per desacreditar els rivals bakuninistes, àmpliament majoritaris a la petita Barcelona. L'apel·latiu se'l va guanyar Alcoi a pols. L'exigu espai format pel vèrtex dels rius Molinar i Barxell en la seua confluència cap al Serpis era escenari idoni perquè hi prengués la flama internacionalista de la peculiar Rosa de Foc alcoiana. En l'escarpada orografia de la ciutat es dibuixava una trama urbana en desbordant promiscuïtat. Les condicions d'insalubritat en carrers i cases superpoblades, el treball extenuant i la gana, l'explotació despietada que s'estenia a criatures de set i vuit anys i la llarga tradició de lluita i resistència del proletariat i les classes populars van encendre el Petroli amb què els revoltats s'enllumenaven durant les nits de vetla revolucionària i pegaven foc a algunes fàbriques i cases d'industrials. Després d'una rendició pactada i la fuga d'Albarracín, que reapareixeria en les memòries de Piotr Kropotkin abans d'acabar els seus dies al Raval de Barcelona víctima de la tuberculosi als 28 anys, l'exèrcit va prendre la ciutat i empresonà més de 600 alcoians, que van patir causes judicials que s'allargaren durant molts anys i que incloïen algunes sentències de mort. Encara hi ha avui molta runa històrica a aclarir.
Entre les obres literàries inspirades en aquells fets, la més coneguda de les quals és la novel·la Júlia d'Isabel-Clara Simó, hi ha la peça teatral La guapeta d'Alcassares que el poeta Joan Valls i Jordà va publicar-se en 1984. D'aquest pioner de la literatura en català al País Valencià en plena postguerra, l'obra del qual travessa gairebé tot el segle XX, se'n compleixen precisament aquest 1r de Maig 106 anys del naixement. Entre l'escassa espenta de l'administració, que amb prou feines corre curses electorals de quatre anys, i la incomprensible gasiveria d'alguns hereus del poeta, el gran poeta alcoià s'ha quedat sol esperant la publicació d'una obra poètica avui introbable i que està formada per vint poemaris independents.
Un any més, per pal·liar una mica aquesta soledat, el proper dilluns tornarem a la Placeta del Fossar alcoiana, al peu del que va ser durant molt anys el domicili de Joan Valls ("el millor poeta del carrer del Carme", s'autodefinia amb la seua proverbial i elegant ironia), on avui hi ha una escultura d'Ismael Belda a ell dedicada, per entre poemes i cançons, les notes d'El Cant dels Ocells i La Muixeranga, mantenir la flama de la vigència literària i civil del poeta. Com en l'aniversari del Petroli, aquestes commemoracions haurien de servir per posar una miqueta al dia les feines que ens són més peremptòries, civilment parlant, a Alcoi i al País Valencià, en un moment en què tant l'un com l'altre presenten certs símptomes alarmants de desistiment i manca de perspectiva, de projecte engrescador. Haurien d'estimular, sí, un debat que el panxacontentisme i la interessada inèrcia dels oblits han fet històricament per ajornar o segrestar. Com es van pintar de colors falsos els fets del Petroli per a escarment de les ànsies llibertàries, com es van bolcar tones d'oblit sobre la memòria col·lectiva i malgrat això el poble va saber conservar de boca en boca, en una expressió plenament viva encara, el significat de muntar o armar un petroli, d'igual manera les lluites passades han d'il·luminar el present de la ciutat i del país. Com ho faran la placa commemorativa que s'inaugurarà a la casa del carrer Sant Tomàs on va ser la seu de la Primera Internacional. Com ho farà, amb una llum molt especial, la novel·la L'etern retorn, del meu paisà i amic Jordi Botella, que prompte serà publicada i sobre la qual ja tindrem temps de parlar a bastament. Si els homenatge són estímul de present i aposta de futur, i no simple exercici de nostàlgia, benvinguts siguen, ben muntats siguen. Ens veiem un any més a la Placeta del Fossar armats de clavells rojos.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 d'abril de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada