Obligació i devoció

Diuen que primer és l'obligació que la devoció. En l'educació moral que ens inculcaven de menuts aquesta frase figurava en un lloc destacat de la vitrina on lluïen, preparades per a ser descarregades en el moment oportú sobre incauts i dubitatius, les màximes i principis gràcies als quals els arbres creixerien ben rectes amunt, estalvis dels retorciments a què conduïen l'instint i les baixes passions. En el terreny més pràctic això volia dir que primer era el treball i després el descans, que el negoci precedia l'oci, cosa que formava part del sentit comú, de manera que un no acabava d'entendre la insistència sobre aquestes obvietats. El material flexible amb què són fetes les paraules també permetia estipular que en la jerarquia de les accions que la frase proposava, les coses de la religió hi quedaven relegades a un segon pla. Dita la llei, insinuada la trampa: un podia fer-se escàpol, posem per cas, de la missa (la devoció obligada) per la força major d'un altres deure inexcusable i precedent. Amb el temps, però, obligació i devoció van anar perdent uns contorns que la moral dominant pretenia claríssims, incontrovertibles. Fins al punt que sovint es podien confondre. A fi de comptes, pensàvem, no hi ha major obligació que la que un s'imposa voluntàriament, perquè el que semblava que pretenia establir els límits entre una i l'altra era precisament la possibilitat d'elecció, la llibertat. L'etimologia, a més, agermanava els dos conceptes: obligare deriva de ligare, lligar, nuar, mentre que devoció prové de votum, 'promesa feta als déus'. Si l'obligació és conseqüència de la necessitat, la devoció és un vot que obliga qui el fa a complir la seua promesa.

Traslladada aquesta especulació al terreny civil, abril sempre ens planteja el mateix dilema als alcoians (almenys als alcoians), no perquè el quart mes de l'any siga els més cruel per naturalesa primaveral sinó perquè s'hi donen cita les mobilitzacions i convocatòries amb motiu de la commemoració vindicativa de la derrota d'Almansa i la de la festa de Moros i Cristians. Bé, de dilema entre els meus conciutadans, n'hi ha ben poc o no gens, perquè han convertit la seua ancestral devoció en la principal obligació civil, la que els lliga al cicle renovable de cada primavera, qui sap si també als misteris de la vida i de la mort, que allà ens prenem molt seriosament la festa. "Nostra festa ja cridant-nos està", tornarem a cantar avui a la plaça la lletra d'Eugeni Moltó amb la música de Gonçal Barrachina que vibra des de 1917 per donar tret d'eixida a les festes. I la festa es confondrà amb la fe ("Nostra fe està ja…"), ambigüitat que ha desarmat antigues passions en nom d'una concòrdia pagada sovint al preu caríssim de l'oblit i l'embadaliment. Què hi farem! I mentre les entrades de demà dissabte faran bo el vers de l'himne "Riu en l'esfera la primavera", a València hi haurà manifestació i concert. El cartell d'ACPV remarca precisament la vinculació entre l'obligació i la devoció: la paraula festa és el cor visible de la manifestació. Que cadascú resolga els seus dilemes i que tots plegats ens afirmem en la voluntat de continuar sent, d'avançar en marxa harmoniosa i musical, ben organitzada i multicolor, d'imprimir en l'horitzó del País Valencià noves fites i nous vots, amb la poderosa suma de la necessitat que es fa virtut amb la voluntat més lliure.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 d'abril de 2023.]