Matarranya

Parafrasejant Lluís Llach diríem que el nostre país és tan petit que mai no estem prou segurs de conèixer-lo, per molt que la formulació puga semblar paradoxal. Si més no perquè petit i complex, divers i sorprenent, velat i inabastable no són qualitats excloents. I aquest és el cas del nostre país, ja sabeu, allà on en dir bon dia ens contesten bon dia, relativament petit i relativament complex, com més o menys tots al capdavall. Ve a compte l'enèsima constatació de la dificultat de conèixer en tota la seua completesa persones, llocs o coses, per una visita recent a la comarca del Matarranya. Visita, la paraula ho expressa bé, perquè a la idea de brevetat temporal l'acompanya l'eco etimològic que ens porta a veure. És així com Josep Maria Espinàs defineix el viatge, com una manera de "viure observant". Ho escriu precisament en el pròleg al seu A peu pel Matarranya, llibre que els viatgers compren a la llibreria De bat a bat de Calaceit, inaugurada tot just el febrer passat i on a més d'accedir a una interessant selecció bibliogràfica s'hi pot degustar un bon cafè o comprar vi del país –i ací país vol dir tant el Matarranya com la veïna Terra Alta com la unitat geogràfica, cultural i lingüística que són els Ports de Tortosa-Beseit, els de Morella i el Maestrat: la bellíssima cruïlla dels Països Catalans.

Era la segona vegada que els viatgers visitaven la comarca. Si l'hivern de 2017 els havia descoberts uns pobles i un paisatge que –tòpics turístics a banda– s'havien guanyat l'apel·latiu de la Toscana Aragonesa, la primavera seca però intensa i rutilant d'enguany hi afegia l'esclat de roselles als marges dels camps de cereals que s'estenen per tota la comarca, cels i horitzons límpids i els omnipresents contraforts del massís dels Ports, amb la seua gamma de verds i grisos i l'or crepuscular de les Roques d'En Benet cap a la banda d'Horta de Sant Joan. Allotjats a Vallderoures, els viatgers no tardarien a descobrir alguns detalls significatius de la realitat sociocultural del Matarranya, de l'element humà que ha pintat el paisatge i que viu a dins del seu quadre per donar-li fons i ple sentit. D'entrada hi ha la qüestió de la llengua, del català, és clar. Sabien els viatgers de la tossudesa amb què les autoritats de torn, de Saragossa o Madrid, han treballat per desarrelar del seu context cultural els matarranyencs, com hi han fomentat l'autoodi i la submissió amb el rètol infame del xapurreau o l'invent insultant del lapao (lengua aragonesa propia del área oriental) per a la seua llengua. Ho saben perquè la maniobra nominalista és equivalent a la patida per valencians o illencs i comuna a tots els processos de patuesització i substitució lingüística. En el cas del Matarranya hi ha l'agreujant de la frontera administrativa, amb tot el que això comporta de segregació de la resta de la comunitat lingüística, i les dificultats –com més a la dreta els governants, més greus– que pateix el català al carrer i a l'escola com a assignatura condemnada sovint a malviure en hores extres. Basta fer un colp d'ull a la nomenclatura urbana per adonar-se que al costat de la bíblia hi ha sempre l'espasa imperial que assegura la guerra cultural per mitjans, això sí, democràtics. A les inevitables i universals places d'Espanya, afegiu-hi, sense eixir de Vallderoures, Avenida de la Hispanidad, Calle del Cid, Viriato, Gran Capitán, Colón, Quevedo, Lope de Vega… L'espasa és tan llarga que arriba als racons més allunyats de la metròpoli. Encara com també hi ha un Jaime I i un Cortes de Aragón, que no siga dit. I ni un sol rètol públic en català, ni per als noms dels pobles en la pròpia llengua, ja transformats en Valderrobres, Calaceite, Beceite, Fuentespalda, Monroyo, Cretas… I al museu Juan Cabré de Calaceit dedicat a l'insigne arqueòleg i ben assortit de troballes ibèriques i ubicat en una casalot preciós del segle XVIII, cap concessió tampoc a la llengua local. Han aconseguit invisibilitzar-la, sí, però encara no emmudir-la. Quedem-nos amb això. Tothom, dones i homes, joves i grans, a qui ens hem adreçat en català ens han respost en català, amb aquell punt de cordialitat que regala la complicitat d'una llengua compartida contra vent i marea, la consciència de "viure i observar" el món, petit o gran, a través d'ella, de bategar amb una mateixa música. Els viatgers es queden amb això, el Matarranya com un exemple preciós de greuges i resistència per a tot el país. I fan promesa de tornar-hi per continuar la seua visita a una terra oberta de bat a bat i de completar-la amb un passeig pel poblat ibèric de Sant Antoni, si pot ser guiats per la mà experta de Manuel Civera, iberista i mestre saguntí casat amb una calceitana a qui s'han trobat –que petit i gran és el món!– a la llibreria del poble, de nom tan ben triat i tan ample com tota esperança. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de maig de 2024.]