El valencià del corral i del carrer

Una de les excuses que l'antivalencianisme ha esgrimit sempre per justificar la seua croada contra el català és la de la distància entre les formes cultes i normatives de l'idioma i les que solen usar-se en contextos més informals, un conjunt més o menys heterogeni de variants lingüístiques que ells, en la seua premeditada ignorància, llancen al sac del que anomenen "valencià del carrer". Hi han tornat a insistir els darrers dies els consellers Rovira i Merino en un castellà, això sí, que poc s'assembla al castellà del carrer, ja no de Cadis, Sòria o Don Benito, sinó d'Utiel o el Port de Sagunt, per exemple. El mateix que es reconeix i s'accepta amb naturalitat en qualsevol llengua considerada normal és negat tossudament en llengües minoritzades i perseguides com la nostra, a saber, que en tot idioma coexisteixen variants més o menys formals útils per a les diverses funcions i àmbits comunicatius d'una societat. La trampa de l'espanyolisme és, evidentment, més vella que la picor: negant la necessitat del valencià formal i normatiu i d'una varietat estàndard sòlidament reconeguda pels parlants i fent-los incompatibles amb el dels usos més informals dificulten la presència de la llengua pròpia en els espais que aspira a dominar en exclusiva el castellà. Amb aquesta maniobra el PPVox està posant en marxa la descatalanització (així han tingut la barra d'anomenar-ho) de l'administració, en plena coherència amb l'anunciada llibertat d'educació que farà del tot prescindible el valencià en el sistema educatiu o que l'esborrarà de les comarques de base aragonesa del País Valencià. El valencià del carrer, diuen. ¿I com ho faran, ells que del valencià, el del corral i el del carrer, la figuera i la parra i la flor del taronger no en saben ni un borrall i en fugen com de la pesta? En quin dels infinits carrers del país i de la llengua plantaran la bandera, la brúixola i la norma? ¿Escoltaran el valencià que parlen pels carrers de Pego o el que resplendeix a Vinaròs, el que se sent els dies de mercat a Cocentaina o el dels pescadors de la Vila Joiosa, pels bancals de l'Horta, els bars de Russafa o a la Ford d'Almussafes i les fàbriques de Vila-real, el dels tallers d'Algemesí o el dels collidors de Borriana? ¿Tal volta el que diuen els poetes a la Placeta del Fossar alcoiana o al Centre Octubre de València o el que canten des del fons de les entranyes Eva Dénia, Hugo Mas, La Maria, Carles Dénia, Mireia Vives, Pep Gimeno el Botifarra o Miquel Gil? Al capdavall, un mateix impuls destructor i antivalencià inspira la que anomenen amb tot el desvergonyiment que els caracteritza "llei de concòrdia", la que pretén igualar víctimes i botxins, defensors de la democràcia i colpistes, i els reiterats atacs a la llengua: l'oficialització de la desmemòria com a pas necessari per a aquest viatge al fons de la nit de l'autoritarisme postdemocràtic que ja ensenya les dents a tot arreu. Tant se val que amb aquests atacs al valencià s'incomplesquen preceptes estatutaris i fins constitucionals i que es pose en entredit l'autoritat que en matèria lingüística la llei atorga a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al capdavall, feta la llei, feta la trampa. I embolica que fa fort. Mentre se sembra a plena consciència la sospita, la confusió i la desconfiança sobre un model de llengua que funciona des de fa més de cent anys i que constantment els parlants i els estudiosos estem posant al dia de les necessitats socials, els fills retornats dels qui sempre hi han sigut "para forrarse" es dedicaran al millor que saben fer i que és l'autèntica marca de la casa, la depredació del patrimoni públic. No, no és que Rovira o Merino siguen uns autèntics analfabets en valencià i en lingüística de grau elemental –que ho són i a mucha honra–, sinó que es pensen que repartint l'eterna sopa d'all de la demagògia ens atraparan en el seu cercle viciós. Malgrat ells, però, el carrer encara és ben viu, divers i inabastable i acostuma a construir al seu aire, al marge de les trampes amb què pretenen marejar-lo. I continuarà cantant, amb tots els accents i les formes possibles d'una llengua que ignoren a consciència els senyorets del poder: "La meua xiqueta és l'ama / del corral i del carrer, / de la figuera i la parra / i la flor del taronger".

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de maig de 2024.]