I al tretzè any ressuscità

L'Audiència Nacional ha acabat absolent Francisco Camps en l'última causa que tenia pendent pel cas Gürtel. Davant la justícia l'expresident és innocent. I si ho diu l'Audiència Nacional, hereva directa del franquista Tribunal d'Ordre Públic (1963-1977), que al seu torn substituí el Tribunal Especial de Repressió del Comunisme i la Maçoneria (1940-1962), així serà. Doncs sí senyor i què mana. De vegades, ja se sap, tot ha de canviar perquè en el fons no canvie res, com passa en la justícia espanyola, que s'ha guanyat a pols i en instàncies internacionals una mala fama que tomba de tos i que l'assenyala com a dubtosament imparcial i independent, per dir-ho suau, i es troba enfangada en la denominada lawfare o guerra judicial. El cas és que l'expresident de la Generalitat (2004-2011) i expresident del PP valencià (2004-2011) és legalment innocent dels delictes de suborn impropi pels famosos vestits obsequi de l'amiguito del alma Álvaro Pérez, àlias El Bigotes, i com a responsable últim de les adjudicacions a Orange Market, l'empresa matriu de la trama Gürtel que entre d'altres perles va organitzar la visita del papa Benet XVI a València gràcies a la qual s'embutxacà 3,2 milions d'euros, la fira del turisme (Fitur) o les campanyes electorals del PP valencià de 2007 i 2008. Qui la brama popular anomenà El Mortet n'ha eixit sec, net i centrifugat després que les aigües pútrides de la corrupció esguitassen els seus vestits de Forever Young, un nom ridícul per a un personatge a la fi patètic. No solament això sinó que assegut al banc dels acusats i assenyalat pel dit d'una justícia que no és la d'aquest món (una utòpica justícia moral, política i històrica), El Mortet ha vist passar davant d'ell els il·lustres cadàvers de molts dels seus confrares de l'època de la corrupció i el desgovern desenfrenats: Milagrosa Martínez, Rafael Blasco, Ricardo Costa, Carlos Fabra, Eduardo Zaplana o José Luis Olivas. I així fins a 135 imputats, inclosos Rita Barberá i Juan Cotino, a qui la mort va estalviar una sentència més dura en vida. Camps fou el màxim responsable polític del Govern Valencià i del seu partit, però malgrat això mai no va veure ni sentir res, mai no va ensumar la pudor de podrit que exhalava l'antic Regne de València i ni tan sols va arribar a sospitar que a la seua esquena s'organitzava la trama més corrupta i eficient que han conegut els segles i que el PP es guanyava justament el títol d'empresa mafiosa creada per a l'enriquiment i la delinqüència. O potser és que estava mort, cosa que avalaria l'exactitud del malnom amb què el va batejar el poble, o massa enfeinat per reparar en detalls menors. En efecte, el seu regnat de virtuosa innocència va ser un no parar, com se n'havia d'adonar? Es van tancar els repetidors de TV3 que havien funcionat durant vint anys i imposar multes milionàries als seus responsables, va produir-se el fracàs anunciat de megalomanies alienes al principi de realitat (si no era per a estricte benefici propi) i als interessos de la gent comuna, la Ciutat de la Llum, la Fira de València, el Circuit de Fórmula 1 de València, la Copa Amèrica… Massa ocupat per percebre la podridura democràtica mentre s'ensorrava el teixit productiu, s'abandonava el camp, s'apostava per un turisme desbocat i suïcida, s'empenyia al desnonament el sistema financer valencià (Bancaixa, la CAM, el Banc de València), es posaven pals a les rodes de l'escola i la sanitat públiques… Massa embadalit devia estar l'innocent Camps mentre conduïa un llampant Ferrari al costat de Rita Barberà pel circuit que ens havia de dur a les més altes cotes de la misèria moral i econòmica. Viure en la bombolla de l'èxit, els diners fàcils i els vots embriaga fins al bloqueig dels sentits que ens fan percebre la pudor a mort i corrupció. Ni la mínima assumpció de responsabilitat política exigible mentre la nau s'enfonsava i s'ofegaven un a un tripulants i viatgers i ell, capità convertit en rata, era el primer a abandonar-la. Ara es veu com un Llàtzer ressuscitat, gràcies a una absolució legal que no tracta de dirimir qüestions d'un ordre més elevat, com el respecte per la política i els principis democràtics, l'exemplaritat cultural, la integritat moral, el sentit de la mesura, la moderació i l'austeritat en el govern de la cosa pública o el nord de la justícia social. Camps se sent ressuscitat però se li ha quedat cara de mort, la mateixa cara d'espant que ja lluïa en vida, la mateixa cara de circumstàncies. Potser és que ni ell mateix es creu la seua màscara d'innocència. I per això ha demanat tanda per tornar a la primera fila política, com qui pretén blanquejar un passat que sempre estarà, malgrat aquesta justícia, sota la sospita dels fets comptats, contats i sabuts. En el seu partit, especialistes com són a abandonar els caiguts en desgràcia, dissimulen amb les floritures habituals del cas i fins es proclamen per tot el morro víctimes també de la lawfare, un club massa exigent per a les seues pretensions. A Mazón mateix, tot i que li ha faltat temps per desfer-se en elogis del ressuscitat, se li ha quedat una cara de pànic que no pot dissimular ni el bronzejat alacantí que llueix ni la seua alegria eurovisiva amb la possibilitat, més que remota certament, que El Mortet torne a escena. Perquè qui sap.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 31 de maig de 2024.]