Arbres morts

Fa mesos que els veiem, arbres secs vorejant camins i carreteres, àmplies ombres sinistres, el color desllavassat de la mort. La memòria individual és òbviament curta, però estic quasi segur de no haver viscut mai una sequera tan persistent al país. Els pins, naturalment tan resistents, per bé que no tant com les carrasques, es troben ja exhausts i van morint a rogles cada vegada més extensos. L'observador no entén unes quantes coses: que no se'n parle, que aquesta realitat punyent i devastadora no òbriga cap ni un noticiari ni cap portada de periòdic, que no siga tema insistent de tertulians ni assumpte d'estricta actualitat a les xarxes socials, allò que en diuen un trending topic, i més en plena canícula. No entén tampoc el silenci (o l'entén massa), tan enterc com la mateixa sequera, dels màxims responsables polítics, que haurien d'estar alertant i fent pedagogia, buscant solucions, prevenint la temporada d'incendis que s'acosta vertiginosament. No entén que en temps de tanta filigrana tecnològica no es puga fer res contra la sequera ni per salvar els boscos. El nostre patrimoni forestal –dit a la manera emfàtica que serveix sovint per amagar tanta incompetència– i paisatgístic es troba en greu perill d'extinció i a ningú no sembla importar gaire, excepte potser grups ecologistes, científics mediambientals, professionals i voluntaris de l'extinció d'incendis, excursionistes i passejants. Aquest silenci resulta tan eixordador com les campanyes de promoció inacabable de turisme: la pèrdua galopant de massa forestal és un contrapunt sinistre en temps d'autobombo i castells artificials i cal fugir-ne com de la pesta. Que res no pose en qüestió la imatge idíl·lica de platges assenyalades amb banderes d'excel·lència en la qualitat de les aigües, que res no pose en dubte l'atractiu irresistible d'un paradís tan vulnerable que un sol misto, una humil burilla, una festa, una imprudència o la fúria d'un piròman poden convertir en cendra. No cal ser cagafestes, no cal recordar l'existència de les vaques flaques mentre les grosses donen bona llet als pocs espavilats de sempre. Però el cas és que el desert avança pam a pam, que ens quedem sense pins i sense boscos, que la terra de promissió turística va quedant eixuta, que el canvi climàtic induït per la voràgine i la cobdícia acabarà passant una terrible i transversal factura. A les faldes del Montgó que veiem cada dia, pels llocs on sobreviuen els darrers riu-raus, pels encontorns de la Bèrnia i el Mascarat, entre Dénia i Altea, els rogles d'eixutor i mort de pinedes moribundes ja són més cridaners que la bellesa que talla l'alè d'aquelles contrades, més que els camps de vinyes ancestrals que fan el millor moscatell del país, més que la gemma turquesa del mar, més que el penyal altiu i màgic d'Ifac. Són els boscos la resposta biològica al mateix fenomen d'extinció que amenaça la nostra llengua i la nostra cultura? La voluntat de preservació dels espais naturals d'un país és en el fons la mateixa que impulsa la defensa d'un espai social, d'un patrimoni cultural que té en el valencià el nervi central que irradia l'íntima i insubstituïble raó de ser d'un poble. Però sense constatació, coneixement i consciència del perill, sense una política que planifique les actuacions i previnga i atenue desastres llargament anunciats, sense un sentiment de solidaritat col·lectiva que enriquesca i vigoritze les voluntats disperses, difícilment podrem salvar res, malament podrem esperar cap futur per a nosaltres. Fan mal als ulls i al cor aquests arbres morts de la nostra geografia però no podem deixar de mirar-los. Sabem en el fons que també la vida és obstinada i poderosa, que pot fer brostar noves fulles en l'arbre eixut, que té maneres de regenerar-se després de la devastació. Que les mans de l'home són capaces del pitjor però que també són el millor terrissaire de la natura. Que malgrat tot, l'estiu pot ser benigne i ens pot donar una oportunitat més de salvar els arbres, de salvar-nos. Que ens ho siga, benigne i propici, i al setembre puguem continuar tranquil·lament parlant-ne.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de juliol de 2024.]

 

 

Ofici de lucidesa

Josep Maria Sala-Valldaura, Quasi muts. Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2023. Lleonard Muntaner, Editor, La Fosca, núm. 64. Palma (Mallorca), 2023.

· · ·

El llenguatge verbal –i per tant la seua expressió més estilitzada, la poesia– és una eina rudimentària incapaç de donar compte de la realitat i ni tan sols de representar-la. És, en paraules de George Steiner citades per l'autor de Quasi muts, "una mena de balbuceig neandertal". En l'«Íncipit» que obri el poemari s'afirma que el silenci va esdevenir paraula "quan els déus o els homes / donaren nom al buit immens". Encès el foc de la paraula, diu, "Vocals de por ompliren el Misteri", i ara només en resten cendres.

Aquesta és la idea nuclear de l'últim poemari de Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947), la que inspira la recerca, potser desesperançada, però tenaç i sostinguda en la confiança en el poder d'un llenguatge que "abat el que edifica" i ens manté estranys en un univers que "mostra allò que amaga", dels límits de la paraula, el coneixement i l'experiència. Reconèixer que malgrat tots els esforços del dir, la realitat és inassolible no és només un exercici de radicalitat de qui porta anys i panys alçant i habitant la casa del llenguatge i la poesia (i oferint-nos-la com "un caliu de mots / per no deshabitar-se"), sinó, en el fons, una paradoxa.

Josep Maria Sala-Valldaura afirma haver arribat al cap del carrer en el lloc on uns altres començaren –i cita, entre d'altres, Víctor Sunyol, Montserrat Rodés, Carles Camps Mundó o Carles Hac Mor. A diferència d'altres poètiques, però, hi ha ací una construcció, molt oberta, certament, i sovint transgressora, que parteix dels principis de la racionalitat que el llenguatge i la sintaxi funden, ordenen i canalitzen. És la paradoxa a què ens referíem més amunt: expressar la mudesa i la impossibilitat del llenguatge d'abastar la realitat parlant a través de les eines i l'experiència estètica que el llenguatge encara ens proporciona. Explicar poèticament l'única certesa inapel·lable, la socràtica de la pròpia ignoràcia, potser coincideix en la conclusió amb d'altres experiències poètiques d'avantguarda, però en difereix radicalment en les maneres, en el camí seguit. Aquelles sovint mostren la mudesa esmicolant i desordenant el llenguatge fins a distorsionar les gramàtiques i el sentit, o si volem, creant-ne un altre d'estrictament verbal suspès en l'autoreferencialitat del dir que interromp el silenci alhora que l'obri en canal. Prediquen, podríem dir, amb l'exemple, estrafent el quequeig, de vegades meravellós, del mut.

En canvi en Quasi muts hi ha un badall per on es filtra la llum, una escletxa en la paret infranquejable que ens permet entreveure què hi ha més enllà (i també més ençà). I entendre-ho (o quasi), i explicar-nos-ho a la llum dels poemes. Ben mirat, la poesia no ha fet altra cosa que grimpar a aquest quasi per des d'allà, mig muda, sorda i cega, dir-nos el paisatge que veu i viu el poeta, de fixar en les pròpies coordenades d'espai i temps les paraules que xifren el seu esforç de cant i afirmació. La desconfiança en la pròpia eina d'expressió i coneixement és, al capdavall, el gran tema de la poesia moderna, i això fa que n'invalidem (curats de tot espant) la perdurabilitat hölderliniana i que sentim que "els faigs, els ametllers i els poemes són arbres de fulla caduca".

Acceptem esvalotats i revoltats totes les nostres limitacions, humilment i radical, d'acord. I com que precisament el badall és tan petit i tan escassa la llum que hi entra, hem de ser molt exigents amb les paraules que posem en marxa. En això consisteix l'ofici de lucidesa que Josep Maria Sala-Valldaura professa amb autèntic mestratge i ens encomana. Per netejar "el mirall brut del llenguatge" és imprescindible defugir els llocs comuns de l'autocomplaença i els clixés, la rastellera de paraules buides que "com l'heura s'encasta i s'enfonya en l'arbre / fins que n'ofega l'impuls i el vigor". S'ha d'evitar com la pesta la retòrica de "La flor blava" de la fantasia ensucrada que converteix "en miratge / el mirall de la vida", les "paraules de plàstic", els "mots sense suc ni bruc". Cal "Que els versos esquincin les teules daurades" que tapen "la misèria del fang" i els "alexandrins impostats" que "enterren encara els batecs ancestrals, / els calls de la vida menuda".

En l'epíleg del llibre el poeta situa Quasi muts en el flux de les reflexions i treballs que l'han tingut esparpellat d'ençà el 2004 o 2005 i que miren de lligar les relacions entre el subjecte, el llenguatge i el món. Com els poemaris precedents Coordenades (2018) i Refer el no-res (2022), i com aquells plenament autònom, Quasi muts s'ha de situar, doncs, en el context més general de la producció assagística de l'autor, en especial, Entre el simi i plató. Pel curs poètic contemporani (2007), La poesia catalana i el silenci. Tot dient el que calla (2015), Cartes d'un poeta gran. Llibre (de) bord (2021) i La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic (2023). Vist el bosc en conjunt i un a un els esponerosos arbres que el conformen, íntimament lligades la reflexió crítica i la poesia com una de les aventures intel·lectuals més fecundes dels darrers decennis, no hi ha dubte que l'obra de Josep Maria Sala-Valldaura és força estimulant, coherent i completa, un autèntic treball de lucidesa que cap bon lector no hauria de passar per alt. I si bé "Ni l'ordre ni el desordre tenen ja sentit", "Som mentre deixem de ser". En l'ordre i en el desordre: som. 

[Publicat a la revista Saó número 503 de juny de 2024.] 

 

 

Alfons Llorenç, l'home integral

Les morts estivals són les més crues, les més punyents. Quan les ones o les veus amigues ens en porten la notícia el trasbals sembla dessonillar-nos per arrancar-nos d'un colp de la suau letargia que sol acompanyar l'estació de l'any. Però ella, sempre puntual i sempre implacable, se'n riu, de la música i del tocador i d'aquestes impressions amb què afrontem el seu pas indiferent, aliè a dates i persones, que no dubta gens a contradir amb els seus fets irrefutables la llegenda que fa viva tota cuca a l'estiu. La mort sobtada d'Alfons Llorenç al ple de la canícula ens agafa a la vora de les aigües transparents d'Alcossebre, a la falda de la Serra d'Irta, amb temps per evocar amb calma i distància l'amic cordial i algunes de les lliçons que ens va llegar en vida. Si ja era anunciada, jo no vaig saber veure-la en les dues o tres barcelles que vam fer en els últims temps, el dia de la mobilització del 23 de maig i en algun altre moment al Centre Octubre de València, si no n'eren signes una certa deixadesa indumentària en qui estàvem avesats a veure mudat com un margalló i els molts quilos de més que arrossegava.

El filòleg, el periodista, l'escriptor, l'autor de guions per a televisió que van fer escola, l'assessor àulic i cap de gabinet de premsa en els remots temps de Josep Lluís Albinyana i Joan Lerma, el comissari d'exposicions memorables, l'historiador i divulgador d'arrels, paisatges i tradicions, el militant del PSAN, el polític pragmàtic al servei del país, l'alcalde del seu poble d'origen, Planes, el viatger cultural, l'apassionat independentista… Quin fil cus tantes peces, tanta curiositat, tant d'esforç desplegat en un sol home? Els qui vam començar filologia el mateix curs que ell l'acabava (1975) ja vam poder comptar amb un llibre emblemàtic escrit a quatre mans amb Honorat Ros i publicat per la Societat Castellonenca de Cultura, Pany i clau, publicat en 1977, que venia a pal·liar una part del buit immens que els valencians encara teníem de llibres i país. Vam madurar mentre ell ocupava llocs tan crucials com discrets en la tramoia que començava a muntar-se en la transició valenciana i que entre d'altres coses va fer possible la recuperació institucional de la Generalitat, segons l'Alfons un dels pocs gols que vam saber marcar a Espanya. Quan l'any 2000 Amics de Joan Valls vam reconèixer la seua trajectòria a favor de l'ús i promoció del català vam gaudir del privilegi d'ajuntar en una mateixa coordenada d'espai i temps dos homenots: l'alacantí Enrique Cerdán Tato, que en faria l'elogi per defensar l'escaiença del premi Joan Valls, i l'homenatjat, que ens va donar aquell dia algunes de les claus per conèixer el fil que donava sentit al ventall de les empreses dutes a bon terme per Alfons Llorenç i quines eren les raons de fons d'aquest home integral. Per Cerdán Tato vam saber que Alfons Llorenç fou el responsable que el primer acte oficial del President Albinyana tingués lloc a Albatera, al cèlebre i maxaubià Camp dels Ametlers, el primer camp de concentració franquista, per on van passar entre 18.000 i 30.000 presoners republicans. Aquell acte, ple de simbolisme, restituïa una memòria històrica que amb el transcurs dels anys i els successius governs autonòmics aniria esvaint-se fins a convertir-se en paper mullat i ignomínia amb la falsària Llei de Concòrdia del PPVox. De vegades, atrapats en l'embull del temps, els actes humans semblen dissipar-se com la boira, però quan romanen en la memòria col·lectiva i en les hemeroteques poden ser la clau que òbriga un dia nous panys de llibertat i justícia. Virtuós de la paraula i la comunicació l'Alfons Llorenç coneixia la potència del símbols i la raó de l'abnegació. Ell mateix ens ho revelaria en aquell discurs de març de l'any 2000 al seu poble, Alcoi, en evocar la figura de l'avi, que havia estat alcalde republicà de Planes: la força de la cultura i de l'escola com a factors d'emancipació, tot allò que volien impedir els cacics i els poderosos, que el poble hi tingués accés, que la gent llegís i que en possessió de la cultura, que és sempre memòria, es plantegés la idea de l'alliberament i el sentit de la vida humana. Crec que és això el que ha impulsat la vida i l'obra d'Alfons Llorenç, aquest esforç per la cultura, aquest compromís amb la llengua i el país que coneixia com pocs. L'home elegant malgrat els revessos de la fortuna i els desenganys, l'home cordial i bonhomiós, enraonador i lúcid, íntegre en la seua humanitat, proper i senzill, el referent i company de lluites i esperances es presentarà avui de vint-i-un botons a les portes del cel amb la feina complida. I l'hi franquejaran el pas.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 de juliol de 2024.]

 

[Alfons Llorenç davant l'edifici Octubre | Rafa Gil - Arxiu EL TEMPS]
 

Lamine Yamal, per exemple

He seguit poc, per no dir gens, les aclamades gestes de la Roja. És una llàstima, però ni el futbol ni jo som el que érem, una passió més que se'n va en orris, una altra final que em perdré. No em faré el desmenjat a aquestes alçades. El futbol sempre m'ha agradat i el vaig jugar en competició fins ben depassats els trenta-cinc. Ho vaig deixar el dia que per guanyar la posició davant d'un rival més jove vaig em vaig sorprendre fent les mateixes maganxes de veterà que tant m'havien desplagut en la joventut. Bé, doncs, m'agrada el futbol, però deteste tot el que l'envolta. I això és especialment visible en el cas de la Selecció Espanyola, que mentre fou la representant per antonomàsia de la fúria nacional perdia gairebé sempre. De la fúria, però, hem passat al furor, i no sé què és pitjor. L'oligopoli futbolístic ha aconseguit fer creure a la immensa clientela que segueix i anima, crida i plora els èxits dels seus futbolistes que el futbol és apartidista i aliè a les misèries de la política. I s'enganyen de mig a mig, és clar, perquè en realitat és (amb el permís de tots els mitjans de formació de masses, amb els quals s'uneix en simbiosi altament productiva) la millor forja d'identitats: una fàbrica de fer patriotes generalment destrellatats i sovint directament fanàtics. (No cal que recordem els vincles històrics entre l'extrema dreta i els grups eufemísticament denominats d'animació als estadis.) Això del futbol ha atès tals desproporcions i serveix tan bé els interessos de la minoria que té la paella pel mànec i és refractària per naturalesa a tot canvi substanciós de l'statu quo, que, privades per algun motiu del futbol de cada dia durant un parell de setmanes, no més, les masses serien capaces d'armar un autèntic petroli. El que no pot de moure la lluita pel pa, l'habitatge o l'educació (o per un país que volen extingir) ho aconseguiria una privació breu de futbol, que ja fou declarat dret inalienable de la ciutadania: una revolta per restituir el dret conculcat i poder tornar a gaudir de les retransmissions, l'assistència als estadis, el patiment i l'alegria desbordats, instantanis i efímers. Per gaudir a ple pulmó del fervor patriòtic en pantaló i samarreta i amb un baló de reglament. Per tornar a la mansa alienació de la vida normal, vaja.

Primera paradoxa de la qüestió: d'ençà que el futbol –crec que en temps de l'inefable seguidor del Real Madrid i de la Selecció Espanyola que és M. Rajoy, però no em feu molt de cas– fou reconegut com un dret a Espanya que ja no es poden veure partits per la tele si no és pagant. Excepte si hi juga la Roja, és clar, esdeveniment d'indubtable interès públic. El cas és que acostumat que a Espanya se la ventilen a les primeres de canvi, em va sorprendre que no solament continués viva en el campionat sinó que, segons deien, estava fent un futbol de luxe, lluny de l'ancestral filosofia del patà i avant que havia regit la llarga història de nyaps i frustracions. Vaig mirar una estona el mòbil per comprovar-ho –no tinc televisió on ara visc– i, efectivament, aquells xavals jugaven divinament. En especial un parell de joveníssimes figures que, oh paradoxa de les paradoxes! eren negres, es deien Williams i Yamal i pertanyien a l'Athletic Club de Bilbao i al Futbol Club Barcelona, equips tan dubtosament espanyols, respectivament. Heus ací la segona paradoxa, doncs: gràcies a migrants com els susdits (i a catalans i bascos i altres espècimens nacionals) la selecció espanyola brilla amb llum pròpia. Traslladat el fet a terrenys més pragmàtics, cal preguntar-se com se les apanyaríem sense tantes persones com han hagut de buscar un lloc i una vida entre nosaltres però són titlades invariablement pels demagogs de Vox i companyia d'estrangeres. Mentrestant la rància i imprudent Llanos Massó, tota una Presidenta de les Corts Valencianes en pla d'indecent hooligan, gosa insultar des de l'alçada de la seua privilegiada butaca els jugadors francesos que van celebrar la recent victòria de les esquerres dient-los "imbècils milionaris elitistes". Hi ha qui, com Abascal, tot ho voldria arreglar a hòsties i repatriacions, que en rigor només posen les coses més difícils encara.

Ara que s'escampen arreu els càntics i que el fervor patriòtic està arribant al paroxisme, gràcies a la finesa i desvergonyiment de nouvinguts com Lamine Yamal, d'Esplugues de Llobregat i veí del barri obrer de Rocafonda (que els de Vox han qualificat de "femer multicultural"), Mataró, i que aquest dissabte farà 17 anys, és bon moment per insistir en la denúncia dels falsaris que adjudiquen a dit els carnets d'identitat i el seu discurs odiós de supremacisme i exclusió, d'autoritarisme i guerra oberta contra les nacions que encara no tenim estat ni selecció que puga competir en peu d'igualtat amb les altres nacions però que no renunciem a tenir-ne algun dia. Per compartir de tu a tu amb tots els pobles de la terra l'estúpida, infantil, universal, vibrant alegria del futbol que només mags com Lamine Yamal són capaços de rescatar de les urpes brutes de totes les misèries amb un simple i espectacular toc de baló. Per molts anys i que junts ho puguem veure.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de juliol de 2024.] 

 

L'alcaldessa té un defecte

Qui avisa no és traïdora. María José Català tenia i té un defecte. Així ho va reconèixer el 2011 durant la presentació de la candidatura del PP a l'Ajuntament de València aquella jove que creixia vigorosa a l'ombra dels mandarins del partit i les rodoneses rogalloses de l'admirada Barberà, que s'ha fet un fart d'ocupar càrrecs (Alcaldessa de Torrent, Diputada a Madrid i a València, Secretària General del PP valencià, Consellera d'Educació en dues ocasions, Portaveu del Consell, Regidora de València i, per fi i de moment, Alcaldessa de València). Aquella dona estava destinada a ofrenar a Espanya glòries mai no vistes ni en els temps més pletòrics de governs del PP. Que la perdonassen si sense voler es passava al valencià (o no usava canònicament i amb tota la lluïssor deguda la universal llengua de Cervantes), però ella tenia un defecte: la seua llengua materna era el valencià. Aplaudiments unànimes de la concurrència, expressions de comprensió i solidaritat envers qui arrossegava (i arrossega) tan penosa càrrega i té el valor de confessar-la en públic, alguna llagrimeta emocionada. Amb el temps, però, hem pogut comprovar que l'Alcaldessa no tenia només un defecte sinó uns quants, perquè els defectes no venen mai sols i per separat sinó que conformen un poti-poti en què es fa difícil discernir causes i efectes, ous i gallines. El defecte de la Català, al capdavall, no té res de particular, és un cas com un cabàs d'allò que els sociolingüistes anomenen autoodi, un sentiment i una actitud de negació i ocultament de la pròpia llengua i identitat minoritzades per la pressió d'una altra llengua prestigiada i expansiva molt comuna en situacions com la que patim els valencians. Hi ajuden, i molt, no cal dir-ho, interessos més pedestres i mal dissimulats: "Diners magres fan tornar gords / E tornen lledesmes los bords ". María José Català tenia el defecte de parlar valencià i per això demanava als seus correligionaris, partidaris de la supremacia natural del castellà o espanyol, el perdó. Per compensar un defecte tan sinistre, trist i vergonyant com ser i parlar valencià, vici o feblesa d'origen, un personatge com l'Alcaldessa de València ha de multiplicar els seus esforços per legitimar-se (passar de borda a lledesma a ulls dels poderosos) i demostrar la seua adhesió als principis més rancis de la dreta carpetovetònica. ¿Ha aconseguit ja dissipar els dubtes que encara pot suscitar la seua identitat entre els de més arrelat pedriguí reaccionari i nissaga de més llustre? Ho ignorem, tan lluny com vivim de la cort imperial i les seues festasses, els seus altaveus, els seus canapès i els seus luxes i negocis, maganxes i corrupteles. Però els mèrits per guanyar-se la confiança plena del seu auditori no han deixat de multiplicar-se d'ençà que ostenta la vara de comandament del Cap i Casal. En a penes un any el menyspreu a la llengua i la cultura del País Valencià s'ha convertit en l'autèntica marca de la casa PPVox. A veure qui la farà més grossa, si Mazón, si Rovira, si Barrera, si Català! Mireu la desfilada marcial als sons d'El novio de la muerte, l'himne de la Legión, en la inauguració de la Fira de Juliol. On abans hi havia nans i gegants, música de dolçaina i tabal, muixerangues, dansades i festa, ara hi ha el costat més fosc de l'Espanya més negra, la que s'agermana a la mort i la seua bandera per sublimar un fracàs amorós. Perquè la mort mai no enganya ni falla mai a la cita, és l'amant perfecta del brau legionari i la seua promesa d'amor és per a tota l'eternitat. El feixisme torna a entrar victoriós pels carrers de la València republicana i democràtica i María José Català és la seua abanderada. Miràvem el dit i heus ací la lluna del feixisme, per la porta gran del Consistori. El seu defecte és el mateix i universal del qui perd els orígens i perd la identitat i es gira contra el propi poble. El seu defecte és el de la ideologia i el projecte de destrucció massiva que inspira la teoria i la pràctica de la dreta espanyolista. Amb ella, amb els d'ella, el valencià no té espai ni per al folklore més innocu: dels 250 actes programats per a la Fira, només dos en la llengua pròpia. Amb ella i els de la croada antivalenciana València es buida de cultura i dignitat i s'ompli de cotxes i turistes en massa, de cornetes i Bertins Osbornes (en cartell i afònics). Ella i els de la seua classe, com el gendre de Juan Roig, somnien de substituir escoles i hospitals per hotels de cinc estreles. El fracàs, com l'ofrena gloriosament inútil de l'Alcaldessa, està cantat, però mentrestant suarem la cansalda. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de juliol de 2024.] 

 

 

[L'actor Xavi Castillo. Foto: Diari La Veu del País Valencià.]