He seguit poc, per no dir gens, les aclamades gestes de la Roja. És una llàstima, però ni el futbol ni jo som el que érem, una passió més que se'n va en orris, una altra final que em perdré. No em faré el desmenjat a aquestes alçades. El futbol sempre m'ha agradat i el vaig jugar en competició fins ben depassats els trenta-cinc. Ho vaig deixar el dia que per guanyar la posició davant d'un rival més jove vaig em vaig sorprendre fent les mateixes maganxes de veterà que tant m'havien desplagut en la joventut. Bé, doncs, m'agrada el futbol, però deteste tot el que l'envolta. I això és especialment visible en el cas de la Selecció Espanyola, que mentre fou la representant per antonomàsia de la fúria nacional perdia gairebé sempre. De la fúria, però, hem passat al furor, i no sé què és pitjor. L'oligopoli futbolístic ha aconseguit fer creure a la immensa clientela que segueix i anima, crida i plora els èxits dels seus futbolistes que el futbol és apartidista i aliè a les misèries de la política. I s'enganyen de mig a mig, és clar, perquè en realitat és (amb el permís de tots els mitjans de formació de masses, amb els quals s'uneix en simbiosi altament productiva) la millor forja d'identitats: una fàbrica de fer patriotes generalment destrellatats i sovint directament fanàtics. (No cal que recordem els vincles històrics entre l'extrema dreta i els grups eufemísticament denominats d'animació als estadis.) Això del futbol ha atès tals desproporcions i serveix tan bé els interessos de la minoria que té la paella pel mànec i és refractària per naturalesa a tot canvi substanciós de l'statu quo, que, privades per algun motiu del futbol de cada dia durant un parell de setmanes, no més, les masses serien capaces d'armar un autèntic petroli. El que no pot de moure la lluita pel pa, l'habitatge o l'educació (o per un país que volen extingir) ho aconseguiria una privació breu de futbol, que ja fou declarat dret inalienable de la ciutadania: una revolta per restituir el dret conculcat i poder tornar a gaudir de les retransmissions, l'assistència als estadis, el patiment i l'alegria desbordats, instantanis i efímers. Per gaudir a ple pulmó del fervor patriòtic en pantaló i samarreta i amb un baló de reglament. Per tornar a la mansa alienació de la vida normal, vaja.
Primera paradoxa de la qüestió: d'ençà que el futbol –crec que en temps de l'inefable seguidor del Real Madrid i de la Selecció Espanyola que és M. Rajoy, però no em feu molt de cas– fou reconegut com un dret a Espanya que ja no es poden veure partits per la tele si no és pagant. Excepte si hi juga la Roja, és clar, esdeveniment d'indubtable interès públic. El cas és que acostumat que a Espanya se la ventilen a les primeres de canvi, em va sorprendre que no solament continués viva en el campionat sinó que, segons deien, estava fent un futbol de luxe, lluny de l'ancestral filosofia del patà i avant que havia regit la llarga història de nyaps i frustracions. Vaig mirar una estona el mòbil per comprovar-ho –no tinc televisió on ara visc– i, efectivament, aquells xavals jugaven divinament. En especial un parell de joveníssimes figures que, oh paradoxa de les paradoxes! eren negres, es deien Williams i Yamal i pertanyien a l'Athletic Club de Bilbao i al Futbol Club Barcelona, equips tan dubtosament espanyols, respectivament. Heus ací la segona paradoxa, doncs: gràcies a migrants com els susdits (i a catalans i bascos i altres espècimens nacionals) la selecció espanyola brilla amb llum pròpia. Traslladat el fet a terrenys més pragmàtics, cal preguntar-se com se les apanyaríem sense tantes persones com han hagut de buscar un lloc i una vida entre nosaltres però són titlades invariablement pels demagogs de Vox i companyia d'estrangeres. Mentrestant la rància i imprudent Llanos Massó, tota una Presidenta de les Corts Valencianes en pla d'indecent hooligan, gosa insultar des de l'alçada de la seua privilegiada butaca els jugadors francesos que van celebrar la recent victòria de les esquerres dient-los "imbècils milionaris elitistes". Hi ha qui, com Abascal, tot ho voldria arreglar a hòsties i repatriacions, que en rigor només posen les coses més difícils encara.
Ara que s'escampen arreu els càntics i que el fervor patriòtic està arribant al paroxisme, gràcies a la finesa i desvergonyiment de nouvinguts com Lamine Yamal, d'Esplugues de Llobregat i veí del barri obrer de Rocafonda (que els de Vox han qualificat de "femer multicultural"), Mataró, i que aquest dissabte farà 17 anys, és bon moment per insistir en la denúncia dels falsaris que adjudiquen a dit els carnets d'identitat i el seu discurs odiós de supremacisme i exclusió, d'autoritarisme i guerra oberta contra les nacions que encara no tenim estat ni selecció que puga competir en peu d'igualtat amb les altres nacions però que no renunciem a tenir-ne algun dia. Per compartir de tu a tu amb tots els pobles de la terra l'estúpida, infantil, universal, vibrant alegria del futbol que només mags com Lamine Yamal són capaços de rescatar de les urpes brutes de totes les misèries amb un simple i espectacular toc de baló. Per molts anys i que junts ho puguem veure.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de juliol de 2024.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada