Qui avisa no és traïdora. María José Català tenia i té un defecte. Així ho va reconèixer el 2011 durant la presentació de la candidatura del PP a l'Ajuntament de València aquella jove que creixia vigorosa a l'ombra dels mandarins del partit i les rodoneses rogalloses de l'admirada Barberà, que s'ha fet un fart d'ocupar càrrecs (Alcaldessa de Torrent, Diputada a Madrid i a València, Secretària General del PP valencià, Consellera d'Educació en dues ocasions, Portaveu del Consell, Regidora de València i, per fi i de moment, Alcaldessa de València). Aquella dona estava destinada a ofrenar a Espanya glòries mai no vistes ni en els temps més pletòrics de governs del PP. Que la perdonassen si sense voler es passava al valencià (o no usava canònicament i amb tota la lluïssor deguda la universal llengua de Cervantes), però ella tenia un defecte: la seua llengua materna era el valencià. Aplaudiments unànimes de la concurrència, expressions de comprensió i solidaritat envers qui arrossegava (i arrossega) tan penosa càrrega i té el valor de confessar-la en públic, alguna llagrimeta emocionada. Amb el temps, però, hem pogut comprovar que l'Alcaldessa no tenia només un defecte sinó uns quants, perquè els defectes no venen mai sols i per separat sinó que conformen un poti-poti en què es fa difícil discernir causes i efectes, ous i gallines. El defecte de la Català, al capdavall, no té res de particular, és un cas com un cabàs d'allò que els sociolingüistes anomenen autoodi, un sentiment i una actitud de negació i ocultament de la pròpia llengua i identitat minoritzades per la pressió d'una altra llengua prestigiada i expansiva molt comuna en situacions com la que patim els valencians. Hi ajuden, i molt, no cal dir-ho, interessos més pedestres i mal dissimulats: "Diners magres fan tornar gords / E tornen lledesmes los bords ". María José Català tenia el defecte de parlar valencià i per això demanava als seus correligionaris, partidaris de la supremacia natural del castellà o espanyol, el perdó. Per compensar un defecte tan sinistre, trist i vergonyant com ser i parlar valencià, vici o feblesa d'origen, un personatge com l'Alcaldessa de València ha de multiplicar els seus esforços per legitimar-se (passar de borda a lledesma a ulls dels poderosos) i demostrar la seua adhesió als principis més rancis de la dreta carpetovetònica. ¿Ha aconseguit ja dissipar els dubtes que encara pot suscitar la seua identitat entre els de més arrelat pedriguí reaccionari i nissaga de més llustre? Ho ignorem, tan lluny com vivim de la cort imperial i les seues festasses, els seus altaveus, els seus canapès i els seus luxes i negocis, maganxes i corrupteles. Però els mèrits per guanyar-se la confiança plena del seu auditori no han deixat de multiplicar-se d'ençà que ostenta la vara de comandament del Cap i Casal. En a penes un any el menyspreu a la llengua i la cultura del País Valencià s'ha convertit en l'autèntica marca de la casa PPVox. A veure qui la farà més grossa, si Mazón, si Rovira, si Barrera, si Català! Mireu la desfilada marcial als sons d'El novio de la muerte, l'himne de la Legión, en la inauguració de la Fira de Juliol. On abans hi havia nans i gegants, música de dolçaina i tabal, muixerangues, dansades i festa, ara hi ha el costat més fosc de l'Espanya més negra, la que s'agermana a la mort i la seua bandera per sublimar un fracàs amorós. Perquè la mort mai no enganya ni falla mai a la cita, és l'amant perfecta del brau legionari i la seua promesa d'amor és per a tota l'eternitat. El feixisme torna a entrar victoriós pels carrers de la València republicana i democràtica i María José Català és la seua abanderada. Miràvem el dit i heus ací la lluna del feixisme, per la porta gran del Consistori. El seu defecte és el mateix i universal del qui perd els orígens i perd la identitat i es gira contra el propi poble. El seu defecte és el de la ideologia i el projecte de destrucció massiva que inspira la teoria i la pràctica de la dreta espanyolista. Amb ella, amb els d'ella, el valencià no té espai ni per al folklore més innocu: dels 250 actes programats per a la Fira, només dos en la llengua pròpia. Amb ella i els de la croada antivalenciana València es buida de cultura i dignitat i s'ompli de cotxes i turistes en massa, de cornetes i Bertins Osbornes (en cartell i afònics). Ella i els de la seua classe, com el gendre de Juan Roig, somnien de substituir escoles i hospitals per hotels de cinc estreles. El fracàs, com l'ofrena gloriosament inútil de l'Alcaldessa, està cantat, però mentrestant suarem la cansalda.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de juliol de 2024.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada