Una pena real

Una de les coses que més difícil se'm fan de pair, des del punt de vista històric, és la facilitat amb què les injustícies canvien de bàndol. El poble que avui és objecte de les majors atrocitats perpetrades pels seus enemics demà pot ser qui alce sense miraments la destral per repetir o multiplicar per mil el patiment sofert sobre un altre poble o col·lectiu. La història en va plena. Els papers de víctima i botxí, com sabem, són volàtils, intercanviables fins i tot. Potser perquè al capdavall tot és qüestió de poder i de força. Més que el sentit de justícia o la consciència de la solidaritat o l'humanitarisme, els vells ideals heretats de la il·lustració i de totes les lluites per l'emancipació, el món el mouen l'interès particular dels individus, les nacions o els estats, l'instint de supervivència i l'aspiració al domini sobre els altres. Davant d'això l'esforç per aixecar dics més o menys sòlids per posar límits a la barbàrie de la guerra, la injustícia i els exterminis, es revela com una empresa titànica. La sensació que més sovint ens aclapara és que construir escenaris de pau i democràcia plena més o menys duradors, que fer valer els principis que inspiren invents com el de la Declaració Universal dels Drets Humans, l'ONU o les diverses instàncies internacionals que malden per aplicar en la pràctica el que les lleis proclamen en la lletra (o més sovint a l'inrevés: de reflectir en la lletra el que de cap manera no es vol posar en pràctica), és com alçar castells amb les cartes de la baralla: el mínim bufit o moviment les farà caure. Sísif carrega eternament la pedra muntanya amunt i quan és a dalt, una força invisible la fa regolar de nou cap avall. I torna a començar. Amb quina facilitat s'ensorra el que tant ha costat de fer! Que febles són les forces per construir el bé, que poderoses les de la destrucció o l'interès espuri que menysprea i ofega el benestar comú! La reducció obligada a binomis com bé i mal i d'altres d'equivalents no pot en tot cas simplificar una realitat social i humana que sabem complexa, potser inabastable en la seua totalitat, irreductible a la raó. A diferència de les ciències formals i naturals, el camp de les denominades ciències socials i humanes és un territori sembrat de mines on es fa molt difícil, per no dir impossible, un consens o reconeixement de validesa universal. Qui sap si perquè el subjecte i l'objecte d'estudi es confonen amb facilitat i s'impliquen i condicionen mútuament, de manera que dels presumptes avanços en aquests terrenys no se'n solen extraure conclusions pràctiques inequívoques.

L'endemà de l'esperat i proclamat alto el foc a Gaza, Israel bombardejava Cisjordània. L'antic poble de víctimes, pràcticament des del dia en què es va fundar el seu estat a la terra sostreta al poble de Palestina, s'ha convertit amb el temps i el suport occidental, sobretot dels EUA, en el major exportador de patiment de la regió. El genocidi de Gaza, amb les excuses de les atrocitats immediatament prèvies d'Hamàs, no comença ni acaba amb l'última guerra, que ha suposat la destrucció quasi total de cases i infraestructures del país i la mort de 50.000 palestins. Israel, en nom de la seguretat nacional, ha assumit si us plau per força el paper de botxí colonial i imperialista. Si pensem que era inevitable que així fos, si no hi havia més remei que transportar i tornar a transportar la pedra muntanya amunt, si no podem trencar el cercle viciós gràcies al qual es repeteix la barbàrie i agressors i agredits s'intercanvien els papers sense treva, no estem fent més que cavar la fossa on tots irremeiablement anirem a parar si l'escalada bèl·lica, ara en mans de feixistes com Trump, Musk o Putin, continua la seua espiral funesta.

S'ha estrenat recentment el film A Real Pain, del director nord-americà Jesse Eisenberg. És evident que la construcció i assumpció de la memòria col·lectiva del poble jueu a través sobretot de productes culturals made in EUA tant pot servir per recordar-nos els horrors del passat a fi que no es tornen a repetir com per encobrir els actuals genocidis, per emmascarar, en nom del passat, el paper present de botxí de l'estat d'Israel i dels seus valedors. Però amb la subtilesa i senzillesa agredolça i sàvia d'un Woody Allen, la pel·lícula d'Eisenberg ens situa sense estridències en el nucli d'un tema candent i atemporal: la possibilitat de l'empatia, d'assumir en carn pròpia una part del patiment aliè, de compadir-nos-en. D'exercir, fet i fet, aquell principi tan humà com és l'instint de supervivència: el de ser capaços de posar-nos en la pell de l'altre, de comprendre i prevenir el seu patiment en benefici del bé recíproc i comú. El principi, no menys instintiu, de la identitat compartida que ens fa ser (més) humans.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de gener de 2025.] 

 

I la dolçaina i el tabal també

Segons que informaven alguns mitjans, el passat dimarts es manifestaven davant l'Ajuntament de València alumnes de la Universitat Popular de la ciutat perquè el consistori havia decidit eliminar-ne de l'oferta educativa el tabalet i la dolçaina, una de les activitats més arrelades i amb major demanda. Com és habitual en el tàndem PPVox, la decisió es pren sense que ningú s'haja molestat a explicar-ne les raons, al públic en general i als directament afectats. Si és que n'hi ha, de raons, si és que se'n poden esgrimir. Perquè vista, declarada i exhibida la manera com aquesta gentola es passen els principis democràtics més elementals per l'entrecuix, no costa gens de relacionar la nova cacicada amb la valencianofòbia que els corre per les venes com a ingredient primordial de la seua operació política, com a signe d'identitat a la contra i en defensa dels privilegis associats a la seua espanyolitat excloent i colonialista. Tant se val que es tracte de l'encara president Mazón, del sempre inefable Rovira, de l'exvicepresident, conseller i torero Barrera, del president del Consell Rector de la Universitat Popular José Vicente Gosálbez o de la mateixa alcaldessa Català (en el nom, la penitència!), si de Vox o del PP. Tots pixen pel mateix camal: un odi viscós i pudent, furibund i constant, contra tot signe de valencianitat, una intolerable valencianofòbia, un menyspreu declarat i pregonat sense complexos contra el conjunt de la ciutadania a qui a fi de comptes deuen el sou que cobren i al servei de la qual haurien de treballar sense subterfugis. La cultura i la llengua en què s'encabeix i s'expressa, els llibres, el teatre i el cinema, la cançó, l'educació del País Valencià, tot els fa nosa, tot ho voldrien arrasar, tot reduir a cendres per continuar-hi plantant, sense rastres ni factors de resistència, la seua llavor tòxica, el seu espanyolisme colonial i casernari. I imposar el silenci dels anyells, l'aplaudiment unànime que ells tan bé practiquen quan els seus capitosts senten la pressió popular al bescoll. Mireu la infàmia dels alcaldes del PP, sangoneres professionals, a Alzira fent pinya bavosa i espectral amb un Mazón desnonat a qui mantenen dret en el pòdium de la vergonya! També la música, sí, sempre tan perillosa i emotiva, i òbviament el tabal i la dolçaina, instruments que en el seu deliri deuen prendre per heralds de la revolució i l'apocalipsi, amenaça estrident i rítmicament pautada contra la seua hegemonia de musiqueta eurovisiva. Cal ofegar l'impuls que mou la dansa popular, el crit que alça les muixerangues, el lament sostingut en l'aire que acompanya processons ancestrals, aquest repic expectant i aquests sons de festa orgullosa que impulsen manifestacions i marxes. Fracassada l'estratègia de reduir la cultura popular a simple, submís, vistós i inerme folklore que el franquisme i els seus continuadors pretengueren imposar; tancada la via que portava la cultura valenciana al museu de cera de les curiositats antropòlogiques, en plena vigència de la Llei Mordassa, la Llei Rovira i la cortina de fum d'una reconstrucció d'aires marcials i fins lucratius sobre els territoris devastats per la dana, cal encara escanyar una mica més el coll dels valencians. Fins que no hi puga passar ni un filet d'aire ni puga eixir-ne un bufit de protesta i dignitat. Però la valencianofòbia, no ens enganyem, no deixa de ser la forma parcial de la catalanofòbia immemorial de l'estat transferida als pobles que ell empara i representa. Ni és una simple patologia, una deformació d'origen genètic, sinó un fenomen històric perfectament ordit per crear l'ambient propici per a la continuïtat de la política d'espoli colonial, d'oportunitats de ganga per al negoci. No és la dolçaina i el tabal el que ells odien i temen sinó com a estendards d'una identitat que es resisteix a ser totalment absorbida. Volen agafar les fulles de les conseqüències per arribar al rave de les causes, dissipar el fum d'un foc que no s'apaga. Saben que un poble sense arrels, sumit en l'oblit de la seua llengua i la seua cultura, és fàcil que el tombe una simple ventada, que el domine la burda demagògia disfressada de patriotisme. Però és precisament en el seu odi i en l'anècdota de la supressió d'unes classes de dolçaina i tabal per a adults en què intueixen la llavor de la resistència a la injustícia on es palesa la seua debilitat i la seua impotència. Com més descaradament facen mans i mànegues per escanyar el poble, més s'alçarà el so de la dolçaina, el tabalet i la dissidència. La seua valencianofòbia és un deliri de poder i un símptoma de feblesa i explica molt bé la radical ineptitud del PPVox, Mazón i companyia per gestionar els assumptes dels valencians. Menys encara, tràgicament, davant catàstrofes com les de la dana: no es pot governar des de la supèrbia, la ignorància i el menyspreu el poble que et paga el beure, la menjuga i tots els teus luxes. O t'acabaran pagant amb la mateixa moneda.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de gener de 2025.] 

 

 

Teoria del caos

Malgrat que ja hem assumit la globalització i els seus efectes més tangibles, malgrat que en un sospir aeronàutic ens podem plantar a l'altre extrem del món, per a la immensa majoria de mortals encara hi ha distàncies insalvables i la realitat que de més pesa és la que podem tocar amb les mans. La consciència de la interconnexió i la immediatesa de les imatges vertiginoses que segreguen els relats dominants no ens impedeixen sentir que Groenlàndia o Panamà són molt lluny de nosaltres. Sobretot la gran illa àrtica, una mena de desert de gel que va desfent-se acceleradament amb l'escalfament (global també) i que és habitada per poc més de 50.000 persones, inuits o esquimals en gran part. Per això no ens deixa de sorprendre que el tararot, perillós i fatxenda futur president dels USA, que el proper 20 de gener tornarà a assentar el cul en les molles butaques de la Casa Blanca, Donald Trump, parle de comprar o envair (sic) aquests territoris. Si donem per bona la teoria del caos i l'efecte papallona, àmpliament desenvolupats per la matemàtica i recreats en literatura, les declaracions de l'imminent president nord-americà poden originar un temporal polític de conseqüències imprevisibles. Si el poètic aleteig d'una papallona és capaç de provocar un huracà a milers de quilòmetres de distància, quines conseqüències no tindran les paraules de l'home teòricament més poderós del planeta? De fet, ja n'han provocat unes quantes: les respostes de la primera ministra danesa, el ministre d'Afers Exteriors francès i el canceller alemany fent pinya en la idea de la inviolabilitat de les fronteres i la força de la Unió Europea. No hi ha res que unesca més la família que l'existència d'un enemic exterior, sobretot si fins ahir era el teu principal amic i aliat. Però l'efecte més important de l'amenaça de Trump –com a tal s'ha d'entendre la pretensió de comprar apuntant amb la pistola directament al cap de l'hipotètic venedor– és que ens posa, per l'art de la simplificació barroera a què ens té acostumats, davant l'espill d'una realitat que crèiem superada per la història (per molt que sabem que la història tendeix a repetir-se sempre en els seus aspectes més lletjos). Es poden comprar el països? Es poden comprar, i tant! I es poden arrabassar a força de canonades i de míssils, com passa des de temps immemorials. El mapamundi, de fet, és una complexa trama de línies que dibuixen estats i fronteres aleatòriament dibuixats per l'aleteig dels diners i les armes. No altre és l'origen de les colònies que en el món han sigut i són, el joc d'interessos amb què els poderosos mouen les seues fitxes per escriure la història amb la sang i el patiment dels pobles sotmesos. Donald Trump, més que a l'Ànec Donald, s'assembla al multimilionari Tío Gilito, com en dèiem ací, o Oncle Guillat o Garrepa, així anomenat per la proverbial gasiveria i esperit capritxós i esbojarrat. El ja de fet president nord-americà fa tota la fila de ser l'evolució negativa, monstruosa, del típic xiquet malcriat, que no para fins que no se n'ix amb la d'ell, siga expulsar migrants del seu país, que administrarà com un hotel més de la seua propietat, siga embutxacar-se, de grat o per força, Groenlàndia, Panamà o allò a què apunten els interessos geoestratègics de domini planetari i el desenvolupament fins al col·lapse final del capitalisme salvatge i global. La que ja és coneguda com la internacional reaccionària, encapçalada pel mateix Trump i el no menys fatxenda Musk i altres actors ocults de l'star system, amb fidels i finançats aliats europeus, estén perillosament els tentacles cap al caos global. De moment és poc més que un aleteig d'amenaces i de disseny de noves normes del joc fetes a la mida dels interessos del capitalisme, que inclou els altres dos gegants en escena, Rússia i Xina, amb total menyspreu pels principis –sovint només existents en forma de simulacre– democràtics. La qüestió és com la majoria social, els ciutadans i pobles globalitzats, podem resistir l'aleteig i evitar el caos que ja anuncien fins els més prudents pronòstics meteorològics. La devastació valenciana provocada per la dana i la supèrbia i incompetència criminal de Mazón, els seus escuders de Palau i els mandarins que remenen les cireres a Madrid, ha situat el País Valencià com a tràgic exemple de la teoria del caos. Les causes poden semblar imperceptibles o remotes però no menys reals, com les morts comptables i concretes, com la impossibilitat de fer-ne taula rasa o mirar cap a un altre costat mentre les màquines dels taurons treballen a estall per beneficiar-se de la catàstrofe. La resistència al caos, òbviament, comença en cada persona, en la capacitat de fer-ne causa comuna i col·lectiva, en la persistència en la defensa d'un país, una terra i una gent. L'amenaça que plana sobre Groenlàndia o Panamà ja va abatre's fa temps sobre el poble valencià. I en aquest camp de proves hem d'experimentar les pròpies formes d'evitar el caos i afrontar un futur millor i més just per a tots, més protegit contra els sinistres, subtils però evidents aleteigs que ens porten al caos.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de gener de 2025.]

 

 

Janus

Segon dia de l'any. Brilla el sol després d'uns dies de pluja fina i constant, benigna, en aquest racó de la Marina. Avui és l'aniversari de la mare, que hauria fet cent anys, com en la cèlebre sàtira que Carlos Saura va dirigir en 1979 però sense l'element grotesc, esbojarrat, d'aquella pel·lícula. Sort al capdavall d'haver girat una vegada més el darrer full del calendari i d'encetar el nou any, que de moment, i felicitacions i bons propòsits a banda, només ens ha dut coses velles, guerres que continuen igual de sagnants, a Gaza com a Ucraïna, i atemptats indiscriminats sobre gent innocent, anònima i confiada a Nova Orleans, Las Vegas o Magdeburg. Sense la pauta ancestral del temps, sense rellotges i calendaris, potser aniríem encara més desorientats. El costum i la pràctica metòdica de rituals que es repeteixen sense a penes variacions resulten al capdavall higiènics, com una forma d'espentar el futur, de citar-nos amb una esperança on agafar-nos, de reconèixer-nos a través de les giragonses imprevisibles del temps, d'abraçar-nos a la il·lusió de la permanència en la renovació constant dels cicles. El trànsit d'un any a un altre és procliu als balanços, a la doble mirada cap arrere i cap avant, a l'any ja finit i al que tot just ara comença. Aquesta mirada sol incloure les incerteses i dubtes que omplin d'ombres el futur, sempre obert, sempre inabastable, perquè a un horitzó el succeeix inevitablement un altre. En canvi el passat ja no té remei, tot i que el recrearem de molt diverses maneres, algunes fins i tot incompatibles entre elles, més o menys irreals o ajustades als fets, amb les invencions, fantasies i afegits que provoquen la distància entre la realitat i els nostres desitjos. 

Un parell de notícies de tema científic m'han cridat l'atenció aquests dies. L'una mira cap al futur, l'altra indaga en el passat, instàncies que uneix el fil sovint invisible d'una realitat polièdrica i complexa. Amb el nom de Ceres, deessa romana de l'agricultura, les collites i la fecunditat, es va batejar en 1801 el planeta més petit del Sistema Solar, que roda per les extremituds (horitzons oberts a d'altres horitzons infinits) del cinturó d'asteroides, té un diàmetre de 950 quilòmetres (el de la Terra és de més de 12.000), tarda 4,6 anys a fer l'òrbita completa i els dies hi duren 9 hores. El cas és que segons recents descobriments aquest planeta nan és ple de vida orgànica i conté grans reserves d'aigua i altres substàncies essencials. Malgrat que els grans magnats de l'avarícia i la megalomania ja somien a habitar Ceres o comprar Groenlàndia com qui compra un cotxe, esperem que el descobriment no serà una excusa més per deixar de combatre el canvi climàtic a la Terra que neguen amb tan interessada insistència. L'altra notícia científica, la que mira el passat i ens pot fer comprendre més bé el present, es troba al fons de l'Atlàntic Nord, on viu una cloïssa que podria ser l'animal més longeu del món, més de 500 anys, i les formacions de la closca de la qual informen puntualment sobre els canvis experimentats a través del temps en els corrents marins de què depèn en bona mesura la salut climàtica del planeta. Indagacions en el passat per elaborar pronòstics de futur i millor actuar sobre el present. 

Com un altre déu romà, Janus, el de les dues cares, el guardià de la llar que custodia la clau de casa, porta inscrit el nombre 365 dels dies de l'any i que té el do de veure alhora el passat i el futur per poder decidir amb més saviesa sobre les coses relatives al present. A ell devem, a més, el nom del mes de gener que ara recorrem. Janus simbolitza la duplicitat que aspira a abastar la totalitat, el dia i la nit, el camp i la ciutat, el Sol i la Lluna. Enric Sòria va titular precisament L'espill de Janus les seues notes sobre literatura catalana publicades l'any 2000. Entrem, doncs, en el 2025, que de moment té els beneficis dels dubtes tot i els mals averanys que sempre estan a l'aguait. Venen les calmes o seques de gener amb el descens del nivell del mar provocat per les altes pressions atmosfèriques. El mar sembla avui un gran llac en calma d'aigües color turquesa. Diuen que aquestes minves són bones per a la pesca i dolentes per navegar i que emergeixen a la superfície roques i vegetació aquàtica normalment submergides. Donem la veu a Joan Maragall, que en parla en el seu poema "Les minves de gener": "Som al mig de l'hivern: ahir glaçava, / demà les neus blanquejaran la serra. / La primavera és lluny del temps endintre / pro un dia com avui n'és la promesa". Segur que també l'any que ara comença deixarà al descobert coses que ni sospitàvem que hi eren i que ens ajudaran a acompanyar els cicles amb una certa esperança.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de gener de 2025.]