Una de les coses que més difícil se'm fan de pair, des del punt de vista històric, és la facilitat amb què les injustícies canvien de bàndol. El poble que avui és objecte de les majors atrocitats perpetrades pels seus enemics demà pot ser qui alce sense miraments la destral per repetir o multiplicar per mil el patiment sofert sobre un altre poble o col·lectiu. La història en va plena. Els papers de víctima i botxí, com sabem, són volàtils, intercanviables fins i tot. Potser perquè al capdavall tot és qüestió de poder i de força. Més que el sentit de justícia o la consciència de la solidaritat o l'humanitarisme, els vells ideals heretats de la il·lustració i de totes les lluites per l'emancipació, el món el mouen l'interès particular dels individus, les nacions o els estats, l'instint de supervivència i l'aspiració al domini sobre els altres. Davant d'això l'esforç per aixecar dics més o menys sòlids per posar límits a la barbàrie de la guerra, la injustícia i els exterminis, es revela com una empresa titànica. La sensació que més sovint ens aclapara és que construir escenaris de pau i democràcia plena més o menys duradors, que fer valer els principis que inspiren invents com el de la Declaració Universal dels Drets Humans, l'ONU o les diverses instàncies internacionals que malden per aplicar en la pràctica el que les lleis proclamen en la lletra (o més sovint a l'inrevés: de reflectir en la lletra el que de cap manera no es vol posar en pràctica), és com alçar castells amb les cartes de la baralla: el mínim bufit o moviment les farà caure. Sísif carrega eternament la pedra muntanya amunt i quan és a dalt, una força invisible la fa regolar de nou cap avall. I torna a començar. Amb quina facilitat s'ensorra el que tant ha costat de fer! Que febles són les forces per construir el bé, que poderoses les de la destrucció o l'interès espuri que menysprea i ofega el benestar comú! La reducció obligada a binomis com bé i mal i d'altres d'equivalents no pot en tot cas simplificar una realitat social i humana que sabem complexa, potser inabastable en la seua totalitat, irreductible a la raó. A diferència de les ciències formals i naturals, el camp de les denominades ciències socials i humanes és un territori sembrat de mines on es fa molt difícil, per no dir impossible, un consens o reconeixement de validesa universal. Qui sap si perquè el subjecte i l'objecte d'estudi es confonen amb facilitat i s'impliquen i condicionen mútuament, de manera que dels presumptes avanços en aquests terrenys no se'n solen extraure conclusions pràctiques inequívoques.
L'endemà de l'esperat i proclamat alto el foc a Gaza, Israel bombardejava Cisjordània. L'antic poble de víctimes, pràcticament des del dia en què es va fundar el seu estat a la terra sostreta al poble de Palestina, s'ha convertit amb el temps i el suport occidental, sobretot dels EUA, en el major exportador de patiment de la regió. El genocidi de Gaza, amb les excuses de les atrocitats immediatament prèvies d'Hamàs, no comença ni acaba amb l'última guerra, que ha suposat la destrucció quasi total de cases i infraestructures del país i la mort de 50.000 palestins. Israel, en nom de la seguretat nacional, ha assumit si us plau per força el paper de botxí colonial i imperialista. Si pensem que era inevitable que així fos, si no hi havia més remei que transportar i tornar a transportar la pedra muntanya amunt, si no podem trencar el cercle viciós gràcies al qual es repeteix la barbàrie i agressors i agredits s'intercanvien els papers sense treva, no estem fent més que cavar la fossa on tots irremeiablement anirem a parar si l'escalada bèl·lica, ara en mans de feixistes com Trump, Musk o Putin, continua la seua espiral funesta.
S'ha estrenat recentment el film A Real Pain, del director nord-americà Jesse Eisenberg. És evident que la construcció i assumpció de la memòria col·lectiva del poble jueu a través sobretot de productes culturals made in EUA tant pot servir per recordar-nos els horrors del passat a fi que no es tornen a repetir com per encobrir els actuals genocidis, per emmascarar, en nom del passat, el paper present de botxí de l'estat d'Israel i dels seus valedors. Però amb la subtilesa i senzillesa agredolça i sàvia d'un Woody Allen, la pel·lícula d'Eisenberg ens situa sense estridències en el nucli d'un tema candent i atemporal: la possibilitat de l'empatia, d'assumir en carn pròpia una part del patiment aliè, de compadir-nos-en. D'exercir, fet i fet, aquell principi tan humà com és l'instint de supervivència: el de ser capaços de posar-nos en la pell de l'altre, de comprendre i prevenir el seu patiment en benefici del bé recíproc i comú. El principi, no menys instintiu, de la identitat compartida que ens fa ser (més) humans.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de gener de 2025.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada