Segons que informaven alguns mitjans, el passat dimarts es manifestaven davant l'Ajuntament de València alumnes de la Universitat Popular de la ciutat perquè el consistori havia decidit eliminar-ne de l'oferta educativa el tabalet i la dolçaina, una de les activitats més arrelades i amb major demanda. Com és habitual en el tàndem PPVox, la decisió es pren sense que ningú s'haja molestat a explicar-ne les raons, al públic en general i als directament afectats. Si és que n'hi ha, de raons, si és que se'n poden esgrimir. Perquè vista, declarada i exhibida la manera com aquesta gentola es passen els principis democràtics més elementals per l'entrecuix, no costa gens de relacionar la nova cacicada amb la valencianofòbia que els corre per les venes com a ingredient primordial de la seua operació política, com a signe d'identitat a la contra i en defensa dels privilegis associats a la seua espanyolitat excloent i colonialista. Tant se val que es tracte de l'encara president Mazón, del sempre inefable Rovira, de l'exvicepresident, conseller i torero Barrera, del president del Consell Rector de la Universitat Popular José Vicente Gosálbez o de la mateixa alcaldessa Català (en el nom, la penitència!), si de Vox o del PP. Tots pixen pel mateix camal: un odi viscós i pudent, furibund i constant, contra tot signe de valencianitat, una intolerable valencianofòbia, un menyspreu declarat i pregonat sense complexos contra el conjunt de la ciutadania a qui a fi de comptes deuen el sou que cobren i al servei de la qual haurien de treballar sense subterfugis. La cultura i la llengua en què s'encabeix i s'expressa, els llibres, el teatre i el cinema, la cançó, l'educació del País Valencià, tot els fa nosa, tot ho voldrien arrasar, tot reduir a cendres per continuar-hi plantant, sense rastres ni factors de resistència, la seua llavor tòxica, el seu espanyolisme colonial i casernari. I imposar el silenci dels anyells, l'aplaudiment unànime que ells tan bé practiquen quan els seus capitosts senten la pressió popular al bescoll. Mireu la infàmia dels alcaldes del PP, sangoneres professionals, a Alzira fent pinya bavosa i espectral amb un Mazón desnonat a qui mantenen dret en el pòdium de la vergonya! També la música, sí, sempre tan perillosa i emotiva, i òbviament el tabal i la dolçaina, instruments que en el seu deliri deuen prendre per heralds de la revolució i l'apocalipsi, amenaça estrident i rítmicament pautada contra la seua hegemonia de musiqueta eurovisiva. Cal ofegar l'impuls que mou la dansa popular, el crit que alça les muixerangues, el lament sostingut en l'aire que acompanya processons ancestrals, aquest repic expectant i aquests sons de festa orgullosa que impulsen manifestacions i marxes. Fracassada l'estratègia de reduir la cultura popular a simple, submís, vistós i inerme folklore que el franquisme i els seus continuadors pretengueren imposar; tancada la via que portava la cultura valenciana al museu de cera de les curiositats antropòlogiques, en plena vigència de la Llei Mordassa, la Llei Rovira i la cortina de fum d'una reconstrucció d'aires marcials i fins lucratius sobre els territoris devastats per la dana, cal encara escanyar una mica més el coll dels valencians. Fins que no hi puga passar ni un filet d'aire ni puga eixir-ne un bufit de protesta i dignitat. Però la valencianofòbia, no ens enganyem, no deixa de ser la forma parcial de la catalanofòbia immemorial de l'estat transferida als pobles que ell empara i representa. Ni és una simple patologia, una deformació d'origen genètic, sinó un fenomen històric perfectament ordit per crear l'ambient propici per a la continuïtat de la política d'espoli colonial, d'oportunitats de ganga per al negoci. No és la dolçaina i el tabal el que ells odien i temen sinó com a estendards d'una identitat que es resisteix a ser totalment absorbida. Volen agafar les fulles de les conseqüències per arribar al rave de les causes, dissipar el fum d'un foc que no s'apaga. Saben que un poble sense arrels, sumit en l'oblit de la seua llengua i la seua cultura, és fàcil que el tombe una simple ventada, que el domine la burda demagògia disfressada de patriotisme. Però és precisament en el seu odi i en l'anècdota de la supressió d'unes classes de dolçaina i tabal per a adults en què intueixen la llavor de la resistència a la injustícia on es palesa la seua debilitat i la seua impotència. Com més descaradament facen mans i mànegues per escanyar el poble, més s'alçarà el so de la dolçaina, el tabalet i la dissidència. La seua valencianofòbia és un deliri de poder i un símptoma de feblesa i explica molt bé la radical ineptitud del PPVox, Mazón i companyia per gestionar els assumptes dels valencians. Menys encara, tràgicament, davant catàstrofes com les de la dana: no es pot governar des de la supèrbia, la ignorància i el menyspreu el poble que et paga el beure, la menjuga i tots els teus luxes. O t'acabaran pagant amb la mateixa moneda.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de gener de 2025.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada