Aquest dimecres, amb la sala plena de gom a gom, es presentava a l'Octubre el llibre d'Esperança Camps Els morts de Mazón, segon número de la Col·lecció 2025 de VilaWeb Llibres. Amb la solvència que caracteritza el director de Vilaweb, Vicent Partal va presentar l'acte amb un seguit d'agraïments i una declaració de principis. Comencem per aquesta darrera, que té, com en tants altres aspectes de la teoria i la pràctica del periodista de Bétera, Albert Camus per nord i per bandera: el compromís amb la societat, l'honestedat i el rigor informatius. Citant Jürgen Habermas, Vicent Partal, que també signa el pròleg del llibre, concreta el sentit d'aquest compromís amb la veritat: "[…] una veritat no es troba solament en la literalitat dels fets, sinó també en la interpretació honesta i en la contextualització adequada d'aquests fets". La responsabilitat que el periodisme compromès té amb la veritat en tant que "resultat d'un consens racional assolit mitjançant el diàleg", segons Habermas, porta no sols a constatar les condicions meteorològiques que van precipitar la dana sinó també les circumstàncies polítiques que en van agreujar els efectes i a assenyalar-ne els culpables.
El capítol d'agraïments començà pels familiars de les víctimes que amb la seua presència pública i la seua lluita exemplar no es resignen a l'oblit i la impunitat, continuà per les entitats de la societat valenciana que des del primer moment –i davant els titubejos o la negativa inicial d'alguns partits de l'oposició– es decidiren a organitzar la protesta, i va fer-se extensiu als periodistes que van informar puntualment dels fets en circumstàncies ben difícils i d'haver-ho fet de manera solvent i compromesa. Mentre el govern valencià de Mazón maldava per amagar la realitat i desinformar, la majoria dels periodistes i mitjans es van conjurar per complir amb rigor el seu treball. Els índexs d'audiència dels informatius d'À punt d'aquelles setmanes van batre tots els rècords, cosa per la qual van ser sotmesos posteriorment a una censura que ens retrotreia als pitjors dies de Canal 9. Uns dirigents entossudits a desvirtuar la realitat amb l'únic objectiu de mantenir-se en el poder i esquivar tota responsabilitat no podien tolerar cap "consens racional mitjançant el diàleg" ni l'exercici seriós i democràtic de la pràctica periodística.
Esperança Camps és un exemple paradigmàtic d'aquest compromís i de l'excel·lència professional, i a ella va dirigir l'últim agraïment el director de Vilaweb. Enmig del caos dels primers compassos i la pluja de fang i mentides que el govern tractava d'escampar, la periodista i escriptora menorquina ho va tenir clar per definir la comesa i sentit últim del seu ofici: donar veu a les víctimes a través dels testimonis dels seus familiars i amics. Si la tragèdia havia segat 228 vides, més les dels dos obrers que moririen en les tasques de reconstrucció, el treball del periodisme consistia a assegurar la veritat contrastada del dolor, els testimonis que rescataven els noms i les vides concretes de l'oblit i la impunitat. Consistia a construir amb les paraules els documents que impugnaven el relat brut que centrifugava el poder i que pretenia una segona i definitiva mort de les víctimes: la de l'oblit. I això és el que Esperança Camps va posar en marxa des del primer dia, a través d'entrevistes memorables i testimoniatges de primera mà per al seu periòdic que ara el llibre recull: donar veu als morts, fixar la veritat a través del consens racional i el diàleg. És un esforç titànic que només es pot fer des del ple domini dels secrets de l'ofici, clar, però també des d'una fermesa ètica i unes conviccions ben arrelades en els principis de l'humanisme. Sovint sabem assenyalar molt bé les injustícies i els seus responsables però negligim el factor humà, l'empatia necessària, la compassió (passeu-me el mot: el patiment compartit) que han d'inspirar-nos totes les víctimes. I sense aquest factor humà, radical i fondo, allunyat dels vicis del fingiment i la postura, les denúncies, per molt justes que siguen, sempre pecaran de manca d'autenticitat, sempre pareixeran un simple exercici retòric. És això, crec, el que fa excepcional la lliçó d'Esperança Camps, la narradora que ha hagut d'acarar-se serenament i apassionada a uns fets que depassen de molt la més imaginativa de les ficcions, de traslladar a la prosa tot el dolor de les víctimes, posant el dit a la nafra per descobrir les vergonyes d'un president i un govern d'ineptes i irresponsables amb la seqüenciació exacta de les primeres hores, la denúncia de l'agenda oculta de Mazón i la crònica d'un desvetllament col·lectiu que faria trontollar les parets del Palau de la Generalitat i que s'ha convertit en l'eco del més del 80 % de valencians favorables a la dimissió del president indigne. Gràcies, Esperança.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 4 de juliol de 2025.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada