Més que un ex jugador de bàsquet Pedro Sánchez sembla un corredor de fons encara en actiu i en forma. Assetjat per terra, mar i aire per les dretes i els seus mitjans de formació de masses (la immensa majoria) i per l'enèsim cas de corrupció destapat a cal PSOE i protagonitzat per alguns dels seus més estrets col·laboradors, el president fa equilibris per mantenir els suports que fan possible, amb penes i treballs, la seua majoria parlamentària. Nacionalistes perifèrics de tots colors i Sumar, coalició de la qual ja s'ha despenjat Més Compromís mentre Més per Mallorca s'ho està pensant, aguanten la respiració perquè la taca de la corrupció no s'escampe més i force una dimissió i unes eleccions que ara com ara ningú no desitja excepte els presumptes beneficiaris de PP i Vox, a qui totes les enquestes els ponen. I ja sabem de què serveix insistir en pronòstics poc o molt fonamentats en la consecució de profecies autocomplides. Enmig d'aquesta voràgine ha tingut lloc la cimera de l'OTAN i les exigències de míster Trump perquè tots els seus membres aporten un 5% del PIB per a la compra d'armes… molt majoritàriament a empreses nord-americanes. I al costat de l'actitud submisa davant l'amo dels B-2 i les bombes GBU-57 rebentabúnquers, amb sinceres mostres d'afecte i agraïment per part del secretari general Mark Rutte (va dir-li daddy, papi, que entendridor!), Pedro Sánchez s'hi va plantar, no disposat a sobrepassar el 2,5% actual perquè, segons ell, això posaria en perill la continuïtat de l'estat del benestar. Aquesta fórmula, ja convertida en un mantra que no se sap exactament què significa, també ha d'incloure la multiplicació del treball precari i un preu de l'habitatge pels núvols, l'infrafinançament d'autonomies com la valenciana, la cultura i l'educació en estat d'inanició, entre més perles –la corrupció del sistema com a causa i efecte de no poques penúries a banda– d'un benestar del qual es pot afirmar el mateix que respecte de la igualtat: tots som iguals però uns més que d'altres. Siga com siga, el corredor de fons, per convenciment i compromís amb la victòria, per sentit de l'oportunitat o instint de supervivència, observa els contrincants exhausts que respiren amb dificultat mancats de la tensió necessària per superar la prova, i decideix avançar-los per l'esquerra i deixar l'omnipotent xèrif de l'OTAN amb un pam de nas. No ha tardat el malcriat Trump a amenaçar de fer trontollar l'economia espanyola amb aranzels estrictes si no s'acaten les seues ordres (o estratègies de negocis que no es discuteixen). Després del genocidi consentit (que vol dir estimulat) de Gaza pel gran amic americà i la impassible Europa, després de l'atac d'Israel a l'Iran que es va passar tot el dret internacional pel folre i la cirereta dels USA en la guerra fulgurant de dotze dies que tots afirmen haver guanyat (els qui sempre la perden són els palestins, sens dubte), l'OTAN i Trump al capdavant, en ple ardor guerrer, tractaven d'imposar el 5% del PIB de cada país en rearmament. I Sánchez s'hi ha negat i de rebot ha provocat el desconcert d'unes dretes (extremes i més extremes) que conscients de la impopularitat que arrossega a l'estat espanyol el cowboy i els seus deliris de domini, no ha gosat dur-li la contrària en aquest tema, si més no pel costat de l'honor patri mancillado pels exabruptes del ianqui. Ja veurem com es resol l'augment de ritme imprevist del corredor Sánchez i en què queden les amenaces comercials del fatxenda, però de moment el president espanyol ha fet un pas important per arribar amb bon peu a la meta: acabar la legislatura. Té per davant dos llarguíssims anys si els casos de corrupció i les difícils aliances trenades i l'incompliment dels compromisos adquirits li ho permeten. Més això de l'OTAN, un gest (per ara un gest només) que cal reconèixer-li en temps de turbulències en què tothom tira ràpidament de pistola. Perquè si de veritat es vol millorar la defensa dels pobles europeus s'hauran d'acabar les tuteles interessades de l'americà exercides a través de l'OTAN i caminar cap a un exèrcit paneuropeu i la consolidació d'una indústria pròpia. Potser és també l'hora de replantejar-se la pertinença a un organisme feta de trascantó i males maneres en aquell referèndum de Felipe González, el mateix que ara clama en sintonia amb la dreta, ben assentat el cul en consells d'administració d'algunes empreses, contra Sánchez.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de juny de 2025.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada