Sakana

Els viatgers s'estan uns dies en aquesta vall estesa entre els pobles de Irurtzun, al nord-est, i Ziordia, al sud-oest, per on flueixen els rius Arakil, Burunda i Ergoiena, l'autovia que uneix la capital navarresa amb Gasteiz-Vitoria i la vella línia del tren Saragossa-Altsasu. Tot i que la comarca ha acabat anomenant-se així, sakan és un dels noms que l'èuscar té per designar una vall, al costat d'ibar, haran o bailara, i de vegades també una barrancada. Als viatgers no els és estranya aquesta forma d'anomenar per antonomàsia o d'escurçar un topònim que sempre està en boca, sobretot, dels seus habitants. Els de la Vall d'Uixó, la Valldigna o la Gallinera i tantes altres valls nostres també solen recórrer al mateix procediment. Potser no hi ha res de més humà que sentir-se el melic del món, perquè de fet cada u és el melic, tant si ho vol com si no, si més no del propi món, i el lloc on viu, el centre de l'univers. Dir-ne, doncs, la Vall de Sakana és com dir la Vall d'Aran, és a dir, la Vall de la Vall, un pleonasme fundat en certa manera en un oblit, o en la memòria que avui és només un rastre lingüístic: la presència del basc en les valls pirinenques de Lleida fins almenys els segles XI-XII.

Fa anys que els viatgers s'hi deixen caure de tant en tant. Plenament euskaldun, Sakana és una cruïlla de tres províncies basques, Navarra, Guipúscoa i Àlaba, i es troba a un tir de pocs quilòmetres de les respectives capitals, encaixonada entre les serres d'Aralar, Andia i Urbasa, un paradís de l'excursionisme, paisatge de cels nítids i extensos i altes muntanyes sobre les quals regna el puig de Beriain, de 1.495 metres, un gegant de pedra visible des de tots els racons de la vall i que a cada hora del dia s'exhibeix com un autèntic mapa del temps: a primeres hores del matí solen cobrir-lo les boires, si el dia s'ha despertat rúfol els núvols el combaten amb ferotgia en una mena de guerra de guerrilles, i si el sol acaba imposant-se cap al migdia, les altives muralles d'argent del Beriain brillen entre el gris de les pedres, els ocres i verds de les faldes de la muntanya i la foscor de les seues fenedures. El vaixell insígnia de Sakana, amb l'ermita de Sant Donat, és el far que ja guiava els pelegrins a Santiago en el camí que travessava aquesta vall. A l'altre costat de l'Arakil, la serra d'Aralar, amb el monestir de Sant Miquel, franqueja la comarca pel nord i l'obri cap a les muntanyes i valls que van baixant cap al Cantàbric. Beriain té un interlocutor d'excepció en les formacions rocoses que el temps, l'aigua i el vent han anat motllurant a la serra d'Andia, en especial una de ben visible des de la vall i que recorda molt l'escultura que Eduardo Chillida instal·là a la platja d'Odarreta de Sant Sebastià, Haizearen Orrazia o la Pinta dels Vents. Als viatgers sempre els ha pegat per pensar que el gran escultor basc s'hi inspirà directament, però potser és que l'artista va saber donar forma al tel·lúric i ancestral amb el ferro i la pedra i interpretar el silenci del vent que xiula i forada el buit i ara el veuen reflectit en l'espill de les roques. El que va nàixer de la natura hi torna transmudat en art. És aquest equilibri de línies horitzontals i verticals el que forneix el magnífic diàleg amb la natura que els viatgers experimenten a Sakana, l'amplitud de les perspectives, la sensació de viure en la terra, en comunió amb ella, formant part d'una mateixa realitat indestriable, una de les característiques fonamentals del poble basc, del binomi gent i terra.

I si tot viatge s'alimenta dels contrastos entre la realitat que un mateix porta de casa, la pròpia memòria enfrontada a nous indrets i circumstàncies, el parell de penyes que vigilen les portes cap a Guipúscoa, les dues germanes o Biaizpe d'Irurtzun els recorden el Barranc del Cint alcoià, "ambdós braços oberts" de la cançó d'Ovidi, i Aralar, la Serra de Mariola, d'alçades i dimensions molt semblants a la basca. S'acaben ací les coincidències, en els miratges de la geologia i el paisatge. Pels encontorns d'Etxarri-Aranatz els viatgers busquen la paleta de colors d'una tardor que sempre els sembla esquiva i endarrerida (de fet, ho està, amb màximes aquests dies de 22 graus) i tornen a recórrer els camins dels seus roures mil·lenaris. A uns 100 quilòmetres a l'est, a la Selva d'Irati, caminaran durant hores damunt la suau catifa que formen les fulles caigudes dels fajos acompanyats tothora per la cançó de l'aigua de l'Irati. Acollits de nou per la vall i sempre en trànsit.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 25 d'octubre de 2024.]

 

                                                                                [El Beriain, octubre de 2024.]

 

Indústria de la felicitat? No, gràcies

El que ja es coneix amb una paraula tan lletja com el fenomen a què fa referència, turistificació, s'ha convertit al País Valencià i singularment a la capital en una autèntica plaga. El fenomen arranca de lluny, en ple franquisme, amb l'eslògan Spain is different del sinistre (i llavors ministre) Fraga Iribarne i cançonetes de moda tan coents com aquella d'El turista 1.999.999 de Los Stop. Ara tot allò se'ns revela com el que fou: una broma de mal gust. Molt prompte hotels de la costa i càmpings, els citröens dos cavalls dels francesos i els llampants mercedes que portaven els alemanys, es van transformar en apartaments i urbanitzacions mastodòntiques i aerolínies que treballen a estall per oferir vols de baix cost i creuers capaços de moure deu mil persones d'una tacada. La massificació turística, moguda per una indústria insaciable íntimament relacionada amb el negoci de la rajola i el ciment, no sembla tenir aturador. Si en l'època infausta de Zaplana, Camps i companyia algun empresari va arribar a afirmar que quan no quedés terreny on edificar construirien en el mar, amb un Mazón que es va criar a l'ombra de l'avui condemnat es repeteix la història. O es multiplica descontroladament amb l'augment exponencial de la invasió turística i els seus efectes ja visibles, palpables i apamats sobre la població autòctona, els espais naturals i urbans i l'economia, la cultura i la llengua del país.

El mal de tot plegat és que no hi ha manera d'aprendre dels errors. Els vint anys que van d'Eduardo Zaplana a Alberto Fabra el País Valencià atenyé el zenit de la corrupció i dels beneficis privats desbocats en perjudici dels serveis públics i el benestar comú dels valencians, un simulacre que va acabar com va acabar i que els diversos estudis assenyalen com la principal causa de l'empobriment actual del país. Els mateixos incendis amb similars piròmans insisteixen en els mals d'avui i de demà. El pitjor, però, no és la repetició de la jugada que protagonitzen els cadells dels antics mafiosos, destinada al fracàs final, sinó que la major part de la gent encara es pensa que el turisme és un mannà que ens cau del cel, una font inesgotable de riquesa, un procés natural o un fat contra el qual no hi ha res a fer. Però els números canten, i de quina manera: Alacant és la segona demarcació provincial amb més pobresa relativa, és a dir, amb major nombre de població de renda inferior al 60% de la mitjana espanyola. Les dades provenen de l'estudi Distribució geogràfica de les llars a Espanya, realitzat pels economistes Carmen Herrero i Carlos Albert per a la Fundació Ramón Areces (Madrid) i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques. Els autors de l'informe apunten directament a la prevalença del model turístic com a causa principal del nostre empobriment. I aporten més dades: el País Valencià és la sisena autonomia que menys oportunitats de renda ofereix a la seua població. En prosperitat, desigualtat i incidència de la pobresa, front al 100% del País Basc (model de turisme moderat i sostenible, i no per casualitat), el País Valencià té el 62'6%, xifra que baixa al 55'8% entre la població de 18 a 64 anys.

Per contrarestar la rotunditat i evidència de les xifres i el malestar creixent de cada vegada més gent a Barcelona, Palma o València, tres de les ciutats més castigades pel turisme convertit en barbàrie destructora, res millor que insistir en les mentides de sempre. Nuria Montes, la insuperable (però tot és susceptible d'empitjorar) empresària i advocada madrilenya a més de Consellera de Turisme i no sé què més, acusa els contraris a la turistificació de xenòfobs i classistes, ella, adalil com el seu partit dels drets humans i la fraternitat universal. I promet més creuers, vet a taxes que al capdavall tampoc no solucionen res i carta blanca al que, en un moment de catarsi disneylandiana, ha anomenat la Indústria de la Felicitat. La felicitat, vet ací la clau de volta del discurs d'un PP disposat a enfangar-se i enfangar-nos en els mateixos errors del passat multiplicats per cent. Felicitat? Els indígenes, cada volta més escassos, ens conformaríem amb molt menys, posem treballs i habitatges dignes, bona sanitat, educació i cultura i projectes per al país que no ens neguen en la desesperació; ens conformaríem que es posés fre a una depredació d'enèsima i potser definitiva onada colonial per als valencians. De moment no pocs infeliços, que en la seua condició som immensa majoria, anirem a la manifestació convocada dissabte conscients que València s'ofega i que el País Valencià no està en venda. La resistència a la turistificació comença a ser un clamor. I la cabra de la felicitat ja se la poden confitar amb tota la indústria que la mou i promociona.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 18 d'octubre de 2024.]

 

 

Dona laberint

Safrà, Marta Pérez Sierra. XLIII Premi de Poesia "25 d'Abril" Vila de Benissa 2023. Viena Edicions, Poesia 263. Barcelona, maig de 2024. Pròleg de Laia Llobera.

· · ·

Malgrat que Marta Pérez Sierra (Barcelona, 1957) va començar a publicar els seus treballs relativament tard, en 2002, de llavors ençà –fruits d'una fecunditat creativa excepcional– ja han vist la llum setze dels seus llibres de poemes, als quals cal sumar-ne quatre més de relats i tres de contes infantils, més els quatre llibres col·lectius de què ha tingut cura. Els premis literaris que l'autora ha guanyat també fan un bon esplet. Citem-ne alguns dels més recents: Escrit en un tovalló de bar (5è Premi Esteve Albert Vila d'Argentona 2022, Voliana 2024), Punta de plom (Agustí Bartra Ciutat de Terrassa 2019, Pagès 2020) o Escorcoll (XXXVI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi 2019, Edicions del Buc 2019).

Aquest que avui ressenyem, Safrà, concentra bé alguns dels millors guanys de la poesia de Marta Pérez i per tant és una bona porta d'entrada per al lector que voldrà endinsar-se en el riu cabalós de l'escriptora barcelonina (del Barri Gòtic per ser més precisos, tot i que nascuda en el de Gràcia). Si en els llibres precedents, especialment en Escorcoll i en Punta de plom, l'escriptura naixia del dolor i la consciència de dona, bé per fer memòria de la pròpia experiència personal, bé per efecte de la reflexió en l'espill de les altres dones ("Em sé en cadascuna"), a Safrà aquesta dimensió ateny un perfil més polític, vull dir, més sensible al discurs de la solidaritat feminista de la sororitat (vegeu aquest "No és no" que encapçala el seu poema "Fàl·lic", per exemple) i al lligam col·lectiu, històric, que uneix les germanes de sexe: "Mai no camines sola. / Amb tu van, (in)cansables, / totes les dones de casa". El fil de la memòria reportada, més al·lusiva que explícita, del dolor patit en carn (i esperit) pròpia, lliga clarament aquest poemari amb els dos citats més amunt, però diríem que el dolor ha anat alleujant-se amb el pas del temps, com una ferida que encara cou però que ja no és tan punyent. L'escriptura invoca el mal i l'apaivaga, sempre busca reparar en certa forma l'irreparable en l'observació minuciosa de les seues empremtes ja endurides en el fang del temps: "Desvetllada per sempre / sotjo aquella mort / per anomenar-la". És potser aquest "Gruar l'impossible" amb el qual, almenys, les mans del present poden tocar el temps passat i maldar per apamar-lo i comprendre'l, per passar-hi comptes. Íntimament relacionat amb la recreació de la consciència feminista hi ha el tema de l'assumpció plena de la pròpia identitat, que travessa tot el llibre i que avancen les cites inicials, la de May Sarton ("Ara esdevinc jo mateixa") i William Shakespeare ("Sigues fidel a tu mateix: llavors se'n seguirà, com de la nit al dia, que no podràs ser fals per a cap home") i que eixampla la que encapçala el poema "Mai", de Maria Antònia Massanet ("Fins a creure'm / que allò que no sobra / soc jo"). 

El món poètic de Marta Pérez Sierra, doncs, es desplega essencialment entre la l'enfortiment de la pròpia identitat femenina i l'alteritat genèrica, la de l'home amant i còmplice, company del joc eròtic, sempre a flor de pell, en la presència plaent ("El teu amor m'ha embullat els cabells") o en el record ("El teu pit era de vi dolç, / vestal de paper") o en la contrafigura del mascle que infon dolor i angoixa a una mateixa o a alguna de les germanes: "Les nits que el marit se li abraonava, / encès de desig, / en un acte salvatge que la confonia, / espantada i ferida, ja no podia dormir", "Els llençols / s'empassen vidres, / Humiliant-me. […] Et llenço. / A l'abisme circular. / Fàl·lic", "I empassar-se cada nit / la carn dura d'un mascle / que no has estimat mai".

El safrà, flor delicada, humil, posseïdora de tantes virtuts i tan preciada com l'or, és la màxima expressió per mi de la sensualitat culinària, és a dir, de la sensualitat tout court. Ací, ultra totes les espurnes que ens puga encendre, diria que simbolitza la condició femenina en la seua doble naturalesa: l'estilització recòndita i subtil, de perfumada delicadesa, i la seua força poderosa engendradora de vida. El poema així titulat s'inicia amb el vers "L'amor cou la pell" que no costa de vincular amb la cita de Zoraira Burgos "La ferida encesa dels amants". Però l'elecció del polisèmic verb coure i la posició de subjecte que hi ocupa l'amor confereix al vers unes tonalitats novedosament atractives: com el foc que cou els aliments, l'amor cou la pell.

Els 43 poemes del llibre, breus i sintètics, concetrats i el·líptics, ens condueixen pel laberint amorós, sentimental, a través del qual la poeta s'afirma en la pròpia identitat i cisella el dolor per fi expel·lit per la gràcia de les paraules. Llevat del primer i l'últim, sense títol, els altres prenen l'última paraula o sintagma del poema per identificar-se. És Ariadna qui hi transita. I s'hi orienta, després d'haver vençut el monstre, amb el fil de les pròpies paraules: "Deglutir insistentment / la petjada única del mot". Val molt la pena acompanyar-la-hi amb la certesa de sortir-ne reviscuts i indemnes, una mica més savis, més comprensius.

[Publicat a Saó núm. 505, setembre 2024.]

El sandemà

Diuen que qui no té la vespra no té la festa. És cert, les coses no acostumen a caure del cel, només la pluja i altres fenòmens meteorològics, que cada vegada són més gasius. Preparar la festa, qualsevol festa, requereix temps i treball. Siga com vulga, la vigília dels dies marcats en roig en el calendari col·lectiu o en el personal té l'aura de la imminència, el prestigi del que encara és esperança, el benefici del dubte i eixe cuquet inquiet de pensar si al final no se n'anirà tot en orris. La vespra és assaig general de la representació de l'endemà, el dia de la festa. Però avui no som la vespra, ni la festa sinó l'endemà. O el sandemà, l'expressió amb doble article, el més modern el i l'antic es dels parlars salats de la Marina, les Balears o la Costa Brava. Tan importants com són vespra i sandemà (el passat i el futur vistos des de l'avui absolut, únic, de la festa, però fets present al seu torn en la vigència nominal d'aquestes realitats fixades per l'idioma) i que poc usem avui aquestes paraules! "Mal va qui no pensa pel sandemà", fa una altra dita popular que no parla només de l'estalvi, monetari per exemple, sinó de les conseqüències futures de les nostres accions d'ara. Tant deu ser així que al meu poble hi ha instituït oficialment des de temps antics el Dia del Descans, per molt que després d'una festa de les dimensions i intensitat de l'alcoiana, més que un dia, a molts els caldria una setmana o més d'un descans convertit sovint en mera penitència. 

Avui que escric aquesta columna, doncs, és el sandemà d'un 9 d'Octubre molt especial: per primera vegada s'organitzava una manifestació a Alcoi en protesta contra les polítiques lingüicides del govern de Mazón. I cal dir que les expectatives de participació de la vespra i de les setmanes prèvies s'hi van complir amb escreix ateses l'atonia general del país i la particular de la ciutat dels ponts. Contra el vent de la propaganda multimilionària oficial i la marea de la coartada merament folklorista i ociosa que ha estat fins ara l'única opció municipal, la manifestació d'Alcoi va ser nombrosa i qualitativament important, amb tot el ventall associaciatiu, sindical i polític, a excepció del socialisme governant i, és clar, dels declarats enemics de la llengua i del país PP i Vox. 

No fem volar coloms, però. Malgrat que el sandemà d'avui un puga pensar que hi ha país, que podem resistir l'embranzida reaccionària, que podem pensar en algun altre sandemà més consistent, la realitat ens és quantitativament parlant encara molt adversa. Sempre hi ha qui la vespra et diu, sense aparent mala intenció, que ell no perd mai el temps en manifestacions. Com si als que sí hi anem ens pagassen per organitzar-les, redactar manifestos, escampar-ne la convocatòria, com si en aquesta vida no tinguéssem res més a fer. Bé, aquesta vella, coneguda displicència, que té un peu en el narcisisme de creure's més enllà del bé i el mal i un altre en la impotència de qui és incapaç de veure a un pam del nas. El desistiment és comprensible, clar, perquè haver d'afirmar una vegada i una altra que som el que som i parlem el que parlem és molt cansat. L'indiferent o la descreguda, tanmateix, un dia trobaran que la metgessa no els atèn per parlar en valencià, que en aquell bar no els serveixen per la mateixa raó, que el curs vinent els seus fills no podran estudiar en valencià en nom de la llibertat. Potser sentiran la soledat abismal del foraster en la pròpia terra. I llavors potser pensaran en la importància, tan relativa, d'articular la veu col·lectiva, d'aquests manuals bàsics de supervivència dels pobles privats de llibertat i espoliats, a qui neguen el ser i la paraula, sense els quals no hi ha manera de pensar en cap mena de sandemà, ni de vespra ni de festa.

Potser costa de percebre el moviment tectònic subtil, el corrent discret que recorre encara com un fil d'aigua subterrani les interioritats vives del País Valencià. Però hi és. El sandemà, que ja és vespra d'altres dies de festa, ens dona peu a pensar que entre un nacionalisme desdibuixat i en perpètua temporada de rebaixes i un cert irredemptisme levitaire, hi cap una esquerra renovada, ampliada i sobiranista que aspire a liderar i donar curs al cabal d'aigua que va formant-se en les profunditats freàtiques del país, fins i tot en aquests temps tan durs de sequera. Almenys mentre siguem el que som i parlem el que parlem, aquestes coses tan elementals, aquesta força que encara ens fa aplegar-nos al carrer i enlairar el crit de l'esperança.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 d'octubre de 2024.]

[Foto de Tomàs Tàpia]

Innocent

Aquesta és una història com centenars de milers, aquesta és la història singular d'Antoni Ginés Moreno, l'home que va nàixer a Castellar-L'Oliverar el 20 de juliol de 1897 i que va morir assassinat davant el mur de Paterna l'11 de setembre de 1940. Aquesta és la història d'un treballador aficionat a la lletra i la lectura, que escrivia versos per a les falleres del poble, amant de la llibertat i la justícia i afiliat des de 1930 a la Federació Arrossera de la CNT. La història d'un home que acabada la guerra amb la victòria feixista no va voler marxar a l'exili, com tants van haver de fer, qui sap si per no deixar desemparada la nombrosa família, qui sap si perquè sabent-se innocent de tot crim ni li passava pel cap que el condemnassen per allò que no havia fet –santa innocència! Una història de traïcions –la del rector a qui havia ajudat a salvar la pell durant la guerra i que després no volgué intercedir a favor d'ell–, de presons (Sant Miquel dels Reis, on coincideix amb el Doctor Peset, a la Cel·lular de València, cel·la 168, 2ª galeria), maltractaments i tortura, humiliacions i fam, de l'assassinat impune davant el mur sinistre de Paterna. Una història com la de centenars de milers, una història singular de cartes escrites per tal d'infondre alè a l'esposa i la família, plenes de missatges de dignitat i confiança per als fills en què proclama la vigència i veritat del seu ideal. Una història en què amb cal·ligrafia tremolosa sobre el paper –en el castellà obligat pel mitjà però també en el valencià familiar més autèntic– l'innocent s'acara a la mort i llança el seu missatge de nàufrag perquè la veritat siga transmesa, perquè el vent de l'oblit no escombre cap al no-res una vida truncada als quaranta-tres anys. Aquest esforç de la memòria, com centenars de milers d'altres memòries desvelant els crims, clamant per una justícia que sempre fa tard en els laberints legals d'un estat que no vol suturar les ferides sinó enterrar-les en el silenci. La història singular d'una vida i una mort salvades de l'oblit vuitanta-quatre anys més tard gràcies al documental de Toni Ginés Ramos, net d'Antoni Ginés Moreno, que avui es projecta a Alcoi després de l'estrena a Sueca de la primavera passada i a l'espera que prompte puga exhibir-se a València i altres llocs.

"`No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts´. / De dol sempre, de dol per a tota la vida". Aquests versos de Vicent Andrés Estellés, de "L'estampeta" del Llibre de meravelles, resumeixen molt bé l'agonia de la postguerra. Però fou un dol que amb el temps es va poder transformar en un clam per la memòria i la dignitat de les víctimes. Aquelles cartes que l'avi enviava des de la presó, amb l'ai al cor perquè potser la següent saca se l'emportaria a ell davant el pelotó d'execució, aquells assassinats legals i multitudinaris de Paterna, aquelles cartes amagades durant decennis potser en una capsa de sabates al fons de l'armari van ser descobertes per Enric Ginés, fill d'Antoni, qui les va posar en mans del net. Toni va començar llavors a fer voltes a la idea d'una pel·lícula que reivindiqués la memòria de l'avi, la història singular d'aquella família de Castellar-L'Oliverar, una història com tantes, un documental que subratllés la innocència de la víctima i la dignitat d'una lluita, les traces imprescriptibles del genocidi, la reparació en la perpetuació de la memòria que val més que tots els subterfugis de la llei.

I heus ací Innocent, el documental dirigit i autofinançat per Toni Ginés, infermer de professió ja jubilat, des del més estricte amateurisme, fet amb l'estima i el rigor de qui sap que compleix un deure, que tanca per a sempre el cercle viciós del silenci i de l'oblit. Ajudat per la càmera i la llum del fotògraf Francesc Vera Casas i de l'enregistrament i muntatge de so de Francesc Vera Vinyoles i el cinematogràfic d'Ivan Arbildua i Álvaro Octavio Moliner, la dramatització d'Erica Molina i Ramon Blasco i la narració de l'enyorada Rosa Balaguer (probablement el seu darrer treball, que no va arribar a veure projectat, ja que la mort se la va endur en 2022), el fil conductor de les cartes interpretades per Paco Morell s'acompanya d'entrevistes que contextualitzen la història fetes al nonagenari pilot d'aviació republicà Miquel Chasán Tamarit, a Enric Ginés, fill d'Antoni, a l'historiador Vicent Gabarda, al politicòleg Joan Cebolla, l'arqueòloga Trini Benavent i el magistrat Joaquim Bosch. Un treball coral, un coral lluminós –per seguir la referència d'Estellés en l'any del centenari– que ha trigat vuit anys a fer-se realitat, i que ara per fi ja és testimoniatge que s'eixampla com un eco poderós, una veritat preservada contra l'ultratge de la desmemòria que nosaltres no podem per menys que agrair i aplaudir de tot cor.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 4 d'octubre de 2024.]

 

 

 

L'espectacle del genocidi a la Terra Promesa

No es pot deshumanitzar l'altre, l'enemic, l'adversari, l'estranger o el simple veí, sense deshumanitzar-se un mateix. És el que van fer, fins a extrems difícilment superables, el nazisme i el feixisme en el seu temps, tot i que després d'ells la cursa per establir nous rècords de violència, ignomínia i destrellat és més i més exigent amb els innombrables candidats al pòdium. Pocs estats, pobles i nacions del món poden enorgullir-se de tenir les mans netes, generalment perquè n'han sigut víctimes. Per la mateixa raó, com més poder es concentra en unes mans, major és la tendència a propagar el mal, sovint amb l'excusa de l'amenaça sobre el capital històricament acumulat o la pèrdua d'influència, o la geoestratègia, o ves a saber quina raó que disfresse la mecànica homicida sobre la qual la humanitat assenta el cul. Per això oblidar el passat és el camí més ràpid per repetir-lo amb tota la seua cruesa o fins per sobrepassar-lo en termes d'horror i dolor infligits a més i més gent en cada vegada més llocs.

De manera que ja el tenim ací, de nou guanyant votacions impecablement democràtiques, sumant cada vegada més poder, emblanquit per a l'ocasió pels uns i els altres a partir dels propis i espuris interessos. Ja tenim ací el feixisme polièdric, alçat sobre les cendres de l'oblit. La seua resiliència a les proves irrefutables de la història es funda en part en el fet que no és patrimoni de ningú i que les víctimes d'ahir poden convertir-se fàcilment en els botxins d'avui o demà. Els horrors provocats per Hitler o Franco no es distingeixen en l'essencial dels comesos per Stalin o Pol Pot, Nixon o Gerorge W. Bush (els nord-americans sempre dellà les seues fronteres, cosa que no sabem si hi actua d'agreujant o d'eximent). Entenguem-nos, el feixisme, i amb tots els matisos que facen al cas: l'ús extrem de la violència, la persecució d'un poder omnímode, el control exhaustiu sobre els individus, el monopoli dels aparells de propaganda, el sotmetiment dels principis democràtics als tòtems sagrats del seu credo (siguen pàtria, déu o rei), la xenofòbia, el supremacisme cultural i lingüístic, la misogínia sota múltiples formes, la lluita contra les conquistes socials i els drets dels pobles, l'afermament de l'statu quo i els privilegis de les minories. La deshumanització de l'altre. Una altra causa de la seua pervivència és que sovint no hi ha una línia divisòria clara entre democràcia i feixisme, de manera que de portes endins un estat pot ser impecablement democràtic segons els paràmetres a l'ús, i proclamar-se'n, i dellà les pròpies fronteres comportar-se com un autèntica maquinària de guerra feixista. El cas d'Israel em sembla paradigmàtic en aquest sentit (el de la Rússia de Putin o la Xina de Xi Jinping no es prenen ni la molèstia d'haver de demostrar al món la seua pulcritud democràtica).

Israel no solament practica el genocidi contra el poble palestí, convenientment deshumanitzat i reduït a la condició global de terrorista, sinó que ho fa en nom i comptant amb la col·laboració entusiasta de la majoria dels propis connacionals, als quals prèviament els ha hagut de convèncer sobre la veracitat i justícia dels seus designis (i col·locant la memòria de l'horror sofert pels jueus en un lloc del museu col·lectiu on no arriben els crits de les víctimes actuals). Si d'una qüestió de simple i indispensable seguretat nacional es tractés, ja faria anys que Israel hauria permès i potenciat l'establiment d'un estat viable per als palestins, única garantia per posar fi a la barbàrie. Israel ha deshumanitzat el poble palestí i ha acabat deshumanitzant-se, impel·lit a una espiral de violència que es retroalimenta en la sang i el desig de venjança. El genocidi de Gaza ja compta amb 41.450 morts i més de 90.000 ferits entre els palestins i la destrucció total de les seues infraestructures. La humiliació i la crueltat que l'exèrcit invasor practica contra la població i els cooperants humanitaris té pocs precedents en la història recent. Hospitals i escoles, campaments de refugiats, joves, vells o xiquets, la deshumanització consisteix precisament en això: banalitzar el mal i provocar el pànic i la desesperació de les víctimes. El fanatisme és també creure's els propis mites, quan et senyalen com a poble elegit o et diuen que el teu és l'únic déu veritable. L'estratègia colonialista en què està entossudit l'estat d'Israel necessita de la faula tant com de l'aigua. Necessita convertir el genocidi en un espectacle perquè els futurs colons d'una terra devastada ensenyen als seus fills, en el transcurs de còmodes creuers per la costa i mentre cauen raïms de bombes del cel sobre la malaguanyada Gaza, el lloc on aniran a viure, feliços, unida la família com un puny de ferro, al país alliberat per fi de les urpes del mal i net d'enemics diabòlics i terroristes. La promesa haurà estat per fi complerta. Per a bé o per a mal, les faules no acostumen d'acabar bé i deixen a més un rastre inesborrable de mort i destrucció.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià  el divendres 27 de setembre de 2024.]

 

 

Guerra total

Sembla que la manipulació dels buscapersones que han esclatat aquests dies al Líban i han provocat la mort de no menys de vint persones i milers de ferits poden representar un salt endavant en la guerra total escampada arreu del planeta. La d'Ucraïna, per exemple, ha normalitzat l'ús de drons com a arma de guerra. La dificultat per detectar i destruir aquests petits artefactes converteix els drons en una eina altament mortífera. El cas dels atemptats al Líban, segurament instigats per la mà del Mossad, el servei d'intel·ligència (així en diuen) israelià, potser no és del tot nou, però sí que obri perspectives sinistres. De fet, diverses fonts ens remeten a l'assassinat del dirigent de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina Mahmoud Hamshari, a qui van fer esclatar el telèfon de l'apartament en 1972 poc després de l'atac dels Jocs Olímpics de Múnic. Que la ciència i la tecnologia són armes de doble tall, que tant poden treballar per a la vida i el benestar de les persones com per a la mort, la injustícia i l'opressió, sembla una realitat poc qüestionable. Tot depèn de a qui i per a què servesquen. Segurament ens hem de remuntar a la mateixa invenció de la guerra i de les armes, de la progressiva sofisticació de les quals devia dependre en bona part la victòria o la derrota. Perquè el mateix que era útil per abatre animals i, doncs, assegurar l'aliment i la supervivència humana, havia de servir també contra altres grups humans enemics i millorar allò que amb un no gens dissimulat cinisme hem anomenat l'art de la guerra. Les armes i la guerra com a mètode universal, i com més va més letal i més estès, d'afermar i estendre el poder o d'alliberar-se'n. ¿Què fou aquella Guerra Freda que dominà el món entre el final de la II Guerra Mundial i la caiguda del mur de Berlín sinó un equilibri inestable d'amenaces i pors recíproques sobre la base de la investigació científica i el control tecnològic d'armes cada vegada més eficaces, des de la bomba atòmica als míssils de llarg abast? El temps de les guerres colonials delegades en la perifèria dels dos imperis i ben escampades arreu del mapamundi, malgrat els esforços diplomàtics i d'una consciència pacifista de caràcter més o menys universal, i una certa contenció en la cursa armamentística –cientificotecnològica al capdavall–, lluny d'haver donat pas a una cultura de la pau ben assentada i feta respectar per institucions internacionals detentores d'autoritat i capacitat de dissuasió, ha degenerat en més guerres més brutals. Els casos paradigmàtics de Rússia i Israel, dues potències nuclears i tecnològiques de primer ordre, i la manera indiscriminada i genocida com administren la seua força militar, defineixen perfectament els nostres temps. L'ONU és ja una eina patètica, ofegada en la seua impotència, farta d'emetre resolucions que ningú no té ni la més remota intenció de complir ni fer complir. La diplomàcia és avui més que mai un guirigall allunyat de les bones maneres amb què antany s'intentaven (o simulaven intentar) solucionar els conflictes de manera civilitzada. Del concert simfònic de les nacions hem passat a les actuacions de solistes cada vegada més autistes i poderosos, dues formes perillosíssimes que posen setge a la mera supervivència planetària. Ací no respira ni déu si els EUA, Xina i Rússia, sobretot, amb els seus aliats, parpellegen o tussen. Malgrat que la balança cau del mateix plat, un capitalisme universal transformat i globalitzat, insaciable en les seues formes d'explotació humana i mediambiental, revestit de formes més (EUA) o menys democràtiques (Rússia i Xina), la guerra total fa noves passes i obri noves perspectives. Tots contra tots i contra tot, la demència potsdemocràtica s'escampa a velocitat de vertigen. Si ja vam veure avions de passatgers convertits en míssils contra les Torres Bessones de Nova York, i després els drons, que pareixen una d'eixes joguines que es regalen als xiquets per Nadal, arribant al centre de Kíiv o de Moscou, ara és el torn d'aparells domèstics personals convertits en armes mortíferes. Portem sempre a mà una bomba en potència en forma de mòbil? No era prou tenir-nos dia i nit controlats i entretinguts amb les pantalles, amb el símbol d'una llibertat individual sense límits i perfectament il·lusòria, amos orgullosos de l'elegància tecnològica al servei de la (in)comunicació. El dia que ho decidisquen ens faran saltar pels aires. Per molt remota que siga, la possibilitat ja és oberta, i virtualment –jas!– factible.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de setembre de 2024.]

 

 

La igualtat segons Mazón i cia

Com és tàctica habitual de la dreta espanyola, tot intent de tornar la política al terreny del debat i la negociació a partir de l'establiment de majories parlamentàries és sistemàticament torpedinat. Tornar-la-hi, és a dir, desjudicialitzar-la. Impedir que togues i punyetes continuen barallant i manipulant les cartes i repartint el joc a conveniència perquè complesquen les tasques per les quals se'ls paga (i ben generosament, no cal dir-ho). Però el procés d'independència de Catalunya va remoure les aigües pudents de les clavegueres de l'estat i el PP de Rajoy, amb l'aquiescència o aplaudiment del PSOE, va confiar la salvació d'Espanya –en l'ampul·lós llenguatge casernari que solen fer servir– als jutges. Tal volta és l'orgull castellanoespanyol, tan lent a reaccionar de manera civilitzada, a través de l'oferta i el diàleg per donar via a les legítimes aspiracions del poble de Catalunya, com ràpid a tirar mà de la força de la pistola. I ara el gos no amolla el tros ni per saber morir. La divisió de poders pròpia d'un estat de dret va saltar pels aires i ningú, des del legislatiu o l'executiu, no els han cridat a l'ordre amb prou contundència i eficàcia (per modesta tenim la renovació del Poder Judicial després de cinc anys de bloqueig). Amb la Llei d'Amnistia aprovada pel Parlament, gràcies a les majories que atorguen les urnes, la cosa ha arribat al paroxisme, i els jutges continuen passant-se la llei pel folre de les seues togues i la brillantor dels seus medallons i aplicant-la amb una interpretació, per dir-ho suau, abusiva de la norma. No contents d'haver fet un ridícul espantós i reiterat a Europa, on l'independentisme ha aconseguit els seus majors rèdits, tota iniciativa per reconduir la situació en termes democràtics (l'amnistia ahir, avui el sistema de finançament) continua sent boicotejada pel PPVox, però també pels presidents socialistes de Castella i Lleó i d'Aragó. L'objectiu primordial de la reacció, que sempre s'expressa en forma de ràbia, perpètua mala llet, amb la santa indignació dels catòlics més recalcitrants i amb grans dosis d'intoxicació, falsificacions i alarmisme, no és altre en el fons que el cap de Pedro Sánchez i la recuperació del poder per no importa quines vies.

El pitjor del cas en el rodal valencià no és que, aprofitant les institucions públiques i contravenint el principi de governar per a tots, el Consell presidit per Mazón se sume a l'orgia deslegitimitzadora que lidera el seu partit i presente un recurs d'inconstitucionalitat a la llei d'amnistia aprovada pel Parlament espanyol, que ja és greu, reprovable i molt significatiu de la mena de polítics que ens governen. El pitjor de tot, dit en un castellà entretallat i mancat de la mínima eloqüència, és que Mazón vulga justificar el que no és altra cosa que vinclar la Generalitat al servei dels interessos del seu partit (i amb els diners de tots) amb la defensa de la igualtat "de todos los españoles". Omplir-se la boca de paraules grandiloqüents, vinguen a compte o no, per dissimular la manca d'arguments està massa vist, tot i que no esperàvem més de qui al capdavall no és sinó la voz de su amo. ¿Perquè què té a veure la igualtat amb l'amnistia, que és un recurs en certa manera reparador d'una injustícia i discrecional per a un poder legítimament constituït? Invocar a més això de la igualtat en el Regne d'Espanya és com anomenar la corda a casa del penjat. Si tan preocupat està el president per la igualtat de todos los españoles se m'acuden tot d'ocasions en què el Molt Honorable hauria pogut trencar una llança a favor d'aquest principi republicà. Per exemple en el cas del Rei Emèrit, o del gendre d'Aznar i el seu sogre, o de l'innocent Camps… La llista fora interminable, començant pels policies que tan amablement van apallissar la població pacífica i indefensa de Catalunya l'1 d'octubre de 2017, ja amnistiats, i acabant pels jutges prevaricadors, les inabastables trames corruptes i els herois de la guerra bruta contra Catalunya (i qui es pose davant!). ¿Per què no aprofita la seua sensibilitat igualitària per demanar que es complesca el principi constitucional d'un habitatge i un treball dignes per a tots els ciutadans? Tan fàcil que ho té per aplicar el principi d'igualtat assegurant una escola pública de qualitat que la faça real i l'eduque, o el respecte als drets lingüístics dels valencians, trepitjats cada dia, o una sanitat que atenga pobres i rics (que ja és un principi viciat de desigualtat) en les millors condicions, i el president valencià que no exerceix com a tal se'n va per les branques de l'amnistia. Com a primer representant del país, i posat a defensar la igualtat, ¿per què no denuncia un sistema de finançament injust que espolia els nostres recursos, ens fa pagar com a rics i ens empobreix més cada dia i ens situa a la cua en la recepció de diners i recursos de l'estat? Perquè evidentment todos los españoles son iguales, clar, però alguns més que no pas d'altres, i als valencians sempre ens toca la pitjor part. Predicar amb l'exemple, fa la dita. A Mazón i companyia tant els fa, ells només propaguen fum de canyot i es mantenen al poder a costa de la igualtat de tots.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de setembre de 2024.]

 

 

Un estiu amb Pla

Però amb no massa plans. La famosa i dissortada turistificació, unida a les extremituds calitjoses de l'estació, obliguen a ser cautelosos amb les ànsies i propòsits de viatges. De manera que, llevat d'unes frugals escapades a la Serra d'Irta i per terres escoceses, la major part del temps hem seguit la prudent recomanació pascaliana: quedar-nos a casa llegint i en pau. Vam començar amb un parell de llibres de Francesc Parcerisas, l'últim recull poètic, emotiu, lluminós i memorable com sempre, Branquillons, editat per Edicions 96, i vam continuar recreant-nos en el fecund paisatge de Sense mans, l'assaig que el poeta va dedicar fa uns anys a tot de temes vinculats amb la traducció i publicat a Galàxia Gutemberg/Cercle de Lectors. Com que és costum amable i inveterat que els viatgers conten les seues peripècies quan arriben al casal que els acull (en el nostre cas a la casa comuna –i columnar– del Diari La Veu del País Valencià), i com que llegir és viatge infinit, com ho són les múltiples tasques domèstiques, el pedaleig i la suau dansa del taitxí, les activitats jardineres o les nadades en les hores matinals de l'Almadrava, entre el Segària i el Montgó, heus ací el que de més substanciós ens ha llegat l'estiu: Un cor furtiu, la gran biografia de Josep Pla amanida per un altre Pla, Xavier, font inesgotable de vida i literatura (passeu-me la redundància), completada per l'antologia Aigua de mar, un bon feix de textos seleccionats del mestre de Palafrugell que deixen en la boca el sabor perdurable del salnitre, la màgia mecànica dels vents i la navegació i l'experiència fonda d'una prosa que brilla en cada revolt del paisatge, en cada tombant d'una memòria prodigiosa. Potser el millor de la biografia de Pla, que s'estén per més de 1.500 planes sense mai defallir, siga que tot i apamat amb una documentació exhaustiva i un ús del material narratiu admirable, l'home polièdric i genial que va ser Josep Pla i la seua obra immensa no s'hi veuen mai constrets ni reduïts a la urgència de l'esquema o a la temptació de la caricatura. L'home furtiu, que no poques vegades detestes per simplista i carrincló, sentenciós i fatu, per histriònic i poruc, travessat tot ell per infidelitats tan espúries i constants com constant i efectiu es revela al remat una lleialtat al país, la literatura i la llengua catalana de pedra picada, sempre s'escapa pels viaranys incerts d'una biografia, com totes al capdavall, laberíntica i inaprehensible. El gran mèrit del llibre de Xavier Pla és mostrar-nos en carn crua les misèries i grandeses d'un home singular que no va reeixir (no podia fer-ho de cap de les maneres) potser en una sola cosa, malgrat el zel amb què va arxivar fins els detalls més banals de la seua vida privada: en aquella obsessió malaltissa de voler convertir l'home que era en personatge i plagi d'ell mateix i al final en una estàtua (en la lúcida predicció que Joan Brossa fa de tants egòlatres). Cau l'estàtua de Pla i hi queda l'home furtiu, hi queda el gran escriptor d'una obra monumental i inabastable. Els pecats i traïcions de joventut, que en va cometre, i molts –i no ens referim ací a la tirada indomable a la disbauxa, no arriba a tant el nostre moralisme–, entre els quals haver fet d'espia, sota l'estela de Cambó i la dreta catalanista, de Franco, troben el seu contrapès –i quin contrapès!– en els llibres que va escriure, potser la prosa memorialística més important del segle XX (i dubtem molt que en el XXI o en el XXII puga ser superada, per molt que la literatura és aliena al progrés, el rànquing i les curses). Si, mogut pel seu origen de classe i el seu conservadorisme polític, va ajudar el franquisme creient salvar la pell i la hisenda familiar, aviat es va adonar que en tant que català també ell era un vençut de la guerra. No ens pertoca a nosaltres fer de jutges ni la biografia de Xavier Pla hi dona peu. Prou que al final de la seua vida va pagar pel seu passat tèrbol, i prou que se'n va beneficiar també: l'important no és que es parle d'un bé o malament sinó que se'n parle, i com més millor. És aigua passada el bull d'incoherències, venjances inútils i enveges que li van impedir gaudir en vida dels reconeixements literaris i culturals, i al cap i a la fi de servei al país, de què Pla va ser sens dubte mereixedor. Potser el final de desesperació i solitud, aïllat al mas de Llofriu, quan no hi ha volta arrere ni per a un home acostumat a llaurar la memòria sense descans, malament el van compensar els 38 volums de l'obra completa que va veure editats en vida ni els 47 que van sumar al final. La feina feta no fa destorb, diuen, però no sempre deixa satisfet un insaciable de la vida, un assedegat de la incerta glòria de les dimensions de Josep Pla. Estic segur que aquest estiu de retrobaments i descobertes amb Pla serà inoblidable. Perquè a més, i per no naufragar després d'aquesta aventura, vam mamprendre tot seguit els quaranta Contes de William Faulkner traduïts per Esther Tallada per a 1984 en un miler de pàgines i ara els transitem bocabadats, encesos, febrils, mentre saludem les primeres pluges serioses i ens alegrem de tornar a l'ombra amena del casal. I sense que els incendis estivals, com vam arribar a témer, s'hagen acarnissat enguany amb aquest país nostre. Respirem: ja ve la tardor. I no ens acabarem la gran literatura, que no és poc, vistes tantíssimes coses.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de setembre de 2024.]

Arbres morts

Fa mesos que els veiem, arbres secs vorejant camins i carreteres, àmplies ombres sinistres, el color desllavassat de la mort. La memòria individual és òbviament curta, però estic quasi segur de no haver viscut mai una sequera tan persistent al país. Els pins, naturalment tan resistents, per bé que no tant com les carrasques, es troben ja exhausts i van morint a rogles cada vegada més extensos. L'observador no entén unes quantes coses: que no se'n parle, que aquesta realitat punyent i devastadora no òbriga cap ni un noticiari ni cap portada de periòdic, que no siga tema insistent de tertulians ni assumpte d'estricta actualitat a les xarxes socials, allò que en diuen un trending topic, i més en plena canícula. No entén tampoc el silenci (o l'entén massa), tan enterc com la mateixa sequera, dels màxims responsables polítics, que haurien d'estar alertant i fent pedagogia, buscant solucions, prevenint la temporada d'incendis que s'acosta vertiginosament. No entén que en temps de tanta filigrana tecnològica no es puga fer res contra la sequera ni per salvar els boscos. El nostre patrimoni forestal –dit a la manera emfàtica que serveix sovint per amagar tanta incompetència– i paisatgístic es troba en greu perill d'extinció i a ningú no sembla importar gaire, excepte potser grups ecologistes, científics mediambientals, professionals i voluntaris de l'extinció d'incendis, excursionistes i passejants. Aquest silenci resulta tan eixordador com les campanyes de promoció inacabable de turisme: la pèrdua galopant de massa forestal és un contrapunt sinistre en temps d'autobombo i castells artificials i cal fugir-ne com de la pesta. Que res no pose en qüestió la imatge idíl·lica de platges assenyalades amb banderes d'excel·lència en la qualitat de les aigües, que res no pose en dubte l'atractiu irresistible d'un paradís tan vulnerable que un sol misto, una humil burilla, una festa, una imprudència o la fúria d'un piròman poden convertir en cendra. No cal ser cagafestes, no cal recordar l'existència de les vaques flaques mentre les grosses donen bona llet als pocs espavilats de sempre. Però el cas és que el desert avança pam a pam, que ens quedem sense pins i sense boscos, que la terra de promissió turística va quedant eixuta, que el canvi climàtic induït per la voràgine i la cobdícia acabarà passant una terrible i transversal factura. A les faldes del Montgó que veiem cada dia, pels llocs on sobreviuen els darrers riu-raus, pels encontorns de la Bèrnia i el Mascarat, entre Dénia i Altea, els rogles d'eixutor i mort de pinedes moribundes ja són més cridaners que la bellesa que talla l'alè d'aquelles contrades, més que els camps de vinyes ancestrals que fan el millor moscatell del país, més que la gemma turquesa del mar, més que el penyal altiu i màgic d'Ifac. Són els boscos la resposta biològica al mateix fenomen d'extinció que amenaça la nostra llengua i la nostra cultura? La voluntat de preservació dels espais naturals d'un país és en el fons la mateixa que impulsa la defensa d'un espai social, d'un patrimoni cultural que té en el valencià el nervi central que irradia l'íntima i insubstituïble raó de ser d'un poble. Però sense constatació, coneixement i consciència del perill, sense una política que planifique les actuacions i previnga i atenue desastres llargament anunciats, sense un sentiment de solidaritat col·lectiva que enriquesca i vigoritze les voluntats disperses, difícilment podrem salvar res, malament podrem esperar cap futur per a nosaltres. Fan mal als ulls i al cor aquests arbres morts de la nostra geografia però no podem deixar de mirar-los. Sabem en el fons que també la vida és obstinada i poderosa, que pot fer brostar noves fulles en l'arbre eixut, que té maneres de regenerar-se després de la devastació. Que les mans de l'home són capaces del pitjor però que també són el millor terrissaire de la natura. Que malgrat tot, l'estiu pot ser benigne i ens pot donar una oportunitat més de salvar els arbres, de salvar-nos. Que ens ho siga, benigne i propici, i al setembre puguem continuar tranquil·lament parlant-ne.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de juliol de 2024.]