Anar-se'n travessat de la llum

Ricard Garcia, Les hores ferides. XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024. Epíleg de Ramon Moix. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 273.

· · ·

La poesia tota de Ricard Garcia (Sant Llorenç d'Hortons, 1962) és un esforç de llum, de clarividència, independentment dels temes que l'ocupen en cada moment o cicle: Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007), El llibre que llegies (2011), On la sang (2016) i La llum més alta (2021). O de més llum, de vegades, quan els motius que desplega i les reflexions que planteja ens porten a les veritats últimes i ineludibles de la condició humana: el pas del temps, el pes de l'absència, el malestar més íntim, la mort omnipresent, la consciència dels finals, la solsida de l'amor, la certesa dels fracassos. És llavors, enmig del dolor del món, que els poemes de Ricard Garcia es fan més nítids i lluminosos, perquè si la poesia no pot guarir els mals incurables de la vida, sí pot almenys, a través de les paraules, domesticar-los, donar-los sentit, transcendir-los.

És en la completesa estètica, del poema que ha trobat la seua forma plena, per on el rigor ètic que significa acarar-se a la veritat crua i nua en un viatge a les profunditats de les emocions es desaigua, es torna transparent i troba l'única justificació possible: anomenar el mal, apamar el dolor que ens habita, reintegrar l'home a la natura i els fenòmens on es reflecteix la podridura del temps en els cicles de la vida i de la mort. D'alguna manera el fons de Les hores ferides és una música per a violoncel, fúnebre i lenta, solemne, en largo maestoso, sobre la qual se superposa la lletra viva i alegre que no pot ser –per contrast– sinó un himne a la vida en forma d'elegia.

Omnes vulnerant, ultima necat. Totes fereixen, l'última mata. La sentència llatina que solia acompanyar rellotges de tota mena sembla inspirar el títol i els motius dels 48 poemes de Les hores ferides, llibre que en certa manera és com el negatiu de l'anterior, La llum més alta (2021). Sobre unes constants temàtiques i formals que identifiquen la poesia del seu autor –la vida en el camp i els paisatges rurals del Penedès, el pas i la consciència del temps, la persistència del passat i el buit de l'absència, la derrota del present, la memòria i la mort del pare; el poema en prosa combinat amb el poema en vers, la pulcritud i rigor de l'expressió, l'estalvi d'elements superflus i el que anomenarem poesia substancial, idea sobre la qual tornarem ara– Les hores ferides extrema la tirada elegíaca del llibre anterior amb una visió de la vida que no concedeix treva a l'expressió del dolor ("la certesa muda que no serem res", "les cicatrius, encara tendres, de tot el que ja no serà", "tot el no-res d'aquest últim hivern / tan cru que mai no acaba de passar"), del qual, com de la pedra foguera, el poeta n'extrau guspires de foc i llum.

Parlàvem de poesia subtancial (i passeu-me l'atreviment): la construïda bàsicament sobre l'enunciació dels fenòmens i les coses, escassa de verbs i acció, la que fixa el moviment incessant de la vida i esdevé una mirada que no interpreta ni pregunta, l'accés més directe a la realitat profunda i concreta de les coses, l'acceptació tàcita i extasiada del món en els seus infinits microcosmos. "L'aspror del terra i les ombres allargades de novembre", "una fulla travessada de llum groga", "La silueta flamejant dels xiprers", "L'aire vellutat i florit del sotabosc", "La tarda enredada a les branques del lledoner"… Les hores ferides és un poema de novembre, de la imminència crua de l'hivern, de paisatges nus que viuen en les fondàries de llur silenci, de llum tremolosa i cada vegada més breu. L'estiu només hi és com a record, l'agost gloriós del passat o alguna marina escadussera de veles blanques i esplendor solar.

Per acabar, parem atenció en allò que ens sembla un dels guanys més notables del llibre, la seua estructura fermament unitària. Dividit en tres seccions (cada una de les quals reprodueix un vers pouat en un poema), A contracor ("I fer camí, encara que sigui a contracor"), Els traus infinits ("Tanta veritat i els traus infinits") i Com un àngel fimbradís ("Aquest matí com un àngel fimbradís que passa"), cada secció està integrada per 8 doblets de poemes acarats, l'un en prosa, l'altre en vers, el segon dels quals és com un eco o la variació o l'escoli d'allò fixat en el primer. La duplicitat, lluny de resultar anodina o repetitiva, desplega la mirada del poeta en altres direccions, matisa: la mateixa lletra amb distinta música o a l'inrevés, cosa que d'una part incrementa l'interès de la lectura i de l'altra proporciona el plaer del reconeixement. Si els poemes en prosa i amb títol independent són més enunciatius o substancials, els versificats i ordenats per nombres perfilen amb més intensitat el món de les emocions i pensaments que els inspiren. El caos dolorós de la vida ha trobat en la perfecció de la forma poètica el millor lenitiu.

Comptat i debatut, Les hores ferides és el vast paisatge poètic, infinit i alhora transitable, d'un gran poeta, un llibre a tenir molt en compte. "Potser sí que viure hagi estat això, / una lenta defoliació: / despullar-se i tornar nu a la intempèrie, / desprendre's dels amants i dels objectes / que expliquen qui hem estat i qui ara som, / perseguir l'última claror del dia / i observar com s'enretira, discreta, / llepant les rajoles de casa nostra / fins a trobar-se amb l'ombra de la nit, / i haver-nos estimat tant, fill, i anar-se'n / travessat de la teva llum. I prou".

[Publicat a Saó núm. 512 d'abril de 2025]

 

 

Apagades

L'apagada final del papa Francesc, que tantes tones informatives ha merescut urbi et orbe, pràcticament s'ha encadenat amb l'elèctrica a Espanya i Portugal i amb la que, amb motiu del congrés del PP europeu, continua protagonitzant el detestat president Mazón, que apareix amb comptagotes per defugir les xiulades que invariablement li són dedicades amb tot l'afecte popular allà on gosa posar els peus. Conten les cròniques que l'afable porteny Jorge Mario Bergoglio fou el primer papa de la història que tenia el castellà com a primer idioma. En això, i malgrat tot, els valencians encara hi guanyem per un clar 2 a 1 gràcies als xativins Calixt III i Alexandre VI. Però els segles XV i XVI queden molt lluny, certament: "Oh Dio, la Chiesa romana en mani dei catalani!", diuen que va exclamar el cardenal venecià Pietro Bembo quan el primer, de nom Alfons de Borja i Llançol, fou nomenat papa en 1455. De Francesc recordarem l'elogiable intent, en gran part frustrat, de reforma de l'Església que va entropessar amb segles d'obscurantisme catòlic i l'hegemonia planetària de les ideologies més abjectes de l'autoritarisme. Segons com siga la fumata que eixirà del conclave, potser el record es transformarà en amarga enyorança tant entre creients com entre no creients. Pel que fa a l'apagada ja proverbial de Mazón, el Partit Popular Europeu que presideix l'alemany Manfred Weber i té com a figura més destacada la també alemanya i presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen va decidir –en contra de la proposta de Feijóo de traslladar el congrés a Madrid, conscient de la tossudesa amb què els valencians exigim la dimissió del seu protegit– mantenir la cita a València. Ja sabem que els draps bruts s'han de rentar a casa, i més entre famílies que es governen per la llei del silenci o omertà. Ignorants a consciència del que s'ha cogut i es cou en terres valencianes, després d'una tragèdia que hauria fet rodar caps en una democràcia homologada, potser els congressistes del gran partit de la dreta europea es degueren sorprendre davant el desplegament –tan emfàtic i excessiu com sempre– de la policia, que subratllava més la quantitat de la gent que ens vam aplegar al Pont de l'Assut de l'Or i la fermesa amb què cridàvem per la dimissió de l'apagat i denunciàvem la complicitat criminal. Una de les consignes recuperades el passat dimarts per denunciar la tàctica de la viu-viu amb què els reaccionaris solen espolsar-se responsabilitats de damunt fou precisament "Partit Popular partit criminal". Un cartell en anglès ho resumia perfectament: "PP supports a murderer" (el PP dona suport a un assassí). Amb tot, no crec que cap membre del PPE patís una indigestió a conseqüència d'un sopar que els manifestants presumíem de molt ben assortit en vista de la protesta (aquesta sí) popular en el pont que algun orador va rebatejar oportunament com de la Dignitat. Ni que a Mazón, reviscolat sobtadament per a l'encaixada de mans de la benvinguda als congressistes (aquest home no perd ocasió, apagat i gris com és, de xuclar càmeres i focus), li sobrevingués un atac de lluminària i de consciència que el decidís a dimitir pel bé de tots.

L'altra apagada que ja duu molta cua és l'elèctrica. Aquesta ens sorprengué en plena Fira del Llibre el matí del dia de Sant Vicent. Hi corria el rumor que havia tingut lloc a diversos països europeus i que es devia a les més inversemblants causes. Quan les autoritats més o menys incompetents tarden tant a donar alguna mena d'explicació al personal, la fantasia conspiranoica es propaga amb molta facilitat. Al final vam saber que només havia afectat Portugal i Espanya. Vam recordar que Europa encara començava als Pirineus. L'anunciat col·lapse o el que siga elèctric (i doncs tecnològic) ens posava davant l'evidència de les nostres dependències i de la pròpia fragilitat. La llum no cau del cel sinó que a més és gestionada i monopolitzada per conegudes empreses del ram, amb la deguda aquiescència de l'Estat. Veurem si més enllà d'alimentar tertúlies mediàtiques i altres bagatel·les informatives, els principals responsables (empresaris i polítics) retran comptes del fiasco i faran perquè es puguen evitar en el futur. De moment s'han tornat a posar de moda les velles ràdios i llanternes a piles, els pots en conserva i els diners analògics, en moneda i bitllets. Per no desaprofitar l'ocasió de nous prodigis, els miraclets del Sant Patró van escenificar-se amb plena normalitat per tota la ciutat. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de maig de 2025.] 

 

Galícia

 

Faig recompte de les voltes que he viatjat per Galícia, cinc si no me'n deixe ni me n'invente cap, inclosa aquesta d'ara. Fou l'estiu que vaig acabar COU, un llunyà 1975, que me n'hi vaig venir amb Xavi i Ferran, en tren fins a La Corunya, on de pura xamba hi vam trobar un altre alcoià que amablement ens va acollir a sa casa, i això que només el coneixíem de vista i pel malnom, Quilo. La pàtria és, abans que res, el poble on un ha nascut i conviscut, i més, mal m'està dir-ho, en el cas d'Alcoi. Vuit anys després, en cotxe, amb la mare, tots dos sols, una intimitat inèdita de certes confessions, un viatge que va quedar escrit en unes quartilles i retratat en fotos que a hores d'ara el temps ha esgrogueït. Era l'estiu de 1986, tres anys després de morir el pare. Des de Salamanca vam pujar fins a Vigo i després Pontevedra, Santiago, Padrón, on vam visitar la casa de Rosalía de Castro i on vam comprar alguns llibres de la cèlebre poeta que encara conserve. Per la Costa da Morte vam passar per Muros, vam dinar a Corcubión i vam gaudir de l'espectacle d'un dia lluminós a Fisterre, on si el món realment no acaba, la sensació d'infinitud és més poderosa que enlloc. Per la Galícia interior vam atènyer la costa de Lugo, Cangas de Foz, on vivia (i espere que encara hi visca) un amic poeta que vaig fer a la mili, Pascual àlias Patito, i d'ací a Cudillero, ja a Astúries, perquè a Oviedo la mare esperava trobar-hi uns amics, cosa que no va poder ser. En 1989 vam estar-nos us dies, amb Begonya, a Lisboa i Porto i després vam pujar recorrent la costa de nou fins a Cangas de Foz. Anys més tard vam viure uns dies de pluja a Vigo, on la meua filla i el meu futur gendre, s'hi havien establert per raons de treball. Aquests dies de Mondariz, a la Vall del Tea, doncs, completen fins ara el meu periple gallec. La (relativa) prolixitat d'aquest relat, si més no pel que fa a alguns detalls dels recorreguts, situa la pregunta que ara em faig: quan realment coneixem alguna cosa, un país, per exemple? O aquesta altra: com trobar la identitat en la diferència i la proximitat en la distància? Volta el món i torna al born o rode per on rode, a parar a Albaida. Potser tot nou coneixement que adquirim (i el viatge sempre ho és) ens pervé per analogia i per dissimilitud del que ja sabíem, de manera que és inevitable establir connexions entre el nou i el vell. O entre Galícia, posem per cas, i el País Valencià, tan distints i distants en tot, sens dubte, però alhora amb algunes, estranyes, coincidències que tenen a veure sobretot amb les circumstàncies sociopolítiques que emmarquen ambdós països.

Ens esforcem a parlar en gallec però ens solen contestar en castellà. Hi té a veure, sens dubte, que ens allotgem en un balneari i que els residents gallecs hi són estricta minoria. Sí ho són els cambrers, tan eficaços i sol·lícits. Però abans que les paraules, els idiomes (i per tant, les identitats) es detecten per la melodia amb què són pronunciades, i això és el més difícil d'imitar del gallec, tot i la proximitat lingüística amb el català. Com entre valencians, el turisme incrementa les tendències diglòssiques i castellanitzadores de la població. Aquesta actitud és ben diferent a la que sol donar-se a Euskal Herria, on si t'adreces en èuscar a algun euskaldun sempre et contestarà en aquest idioma, agraït de l'esforç que sap que estàs fent. Valencians i gallecs, doncs, malgrat la seua pertinença nacional, encara i malgrat tot destacable i detectable, tenim en general escassa consciència del que som i del que volem ser. El predomini, en ambdós països, del conservadorisme més carrincló, reaccionari i persistent a través del PP, és un altre factor de coincidència. Per contra, Galícia té una esquerra nacional ben assentada històricament i territorialment, el BNG, que en el seu temps el Bloc Nacionalista Valencià intentà imitar amb escàs èxit, i a la qual es deu, sens dubte, la relativa puixança del nacionalisme gallec en els nostres dies. La presència de 590 regidors sobre una població de 2.703.353 habitants és prou eloqüent en aquest sentit. Per contrast amb l'actitud diglòssica, la retolació pública és molt majoritàriament només en gallec. Sembla més assumida que al País Valencià la idea de l'idioma com a tret d'integració i identitat, ni que només siga de caràcter simbòlic. La resta, però, viu en el contrast entre un país eminentment atlàntic i un de nítidament mediterrani. Galícia és quasi 6.000 km quadrats més gran que el País Valencià però té la meitat de població. El seu verd proverbial, per contrast amb el nostre paisatge més aviat eixut malgrat fenòmens plujosos que cada volta es repeteixen més i amb pitjors conseqüències, el forneix una massa forestal (eucaliptus estranys i massivament implantats a banda) magnificent, espessa i bellíssima.

Durant aquests dies ens hem convertit en criatures aquàtiques, amb banys i sessions diàries en el que una mica pomposament anomenen el Palau d'Aigua del famós balneari de Mondariz, origen també de la reconeguda aigua de taula que duu el nom d'aquest poble gallec. El temps ociós i plaent de la nostra estada és molt elàstic i ens permet amables passejos pels voltants, en especial pel jardí del Gran Hotel, una peça arquitectònica (versallesca, segons Azorín) de primera magnitud restaurada en 2009 i que complementa molt bé les estances del balneari. En un dels bancs d'aquest jardí hi ha la figura sedent, amb un llibre a la mà, d'Enrique Peinador Vela (1880-1940), metge i empresari propietari del balneari i, si hem de creure la llegenda que l'acompanya, pròcer de sensibilitat galleguista. Potser és l'escassedat d'aquests il·lustres i il·lustrats burgesos entre valencians una altra nota distintiva, però ignore si els temps actuals n'han continuat donant a Galícia ni enlloc. Passem els dies, també, evocant a la impensada novel·les de Zweig o de Thomas Mann, aquelles residències aristocràtiques, aquella densitat etèria de les històries contades, i el seu contrast amb els personatges que ara poblem el balneari. Les conquistes democràtiques, sens dubte, n'han transformat el paisatge i impulsat el negoci de la vellesa. Per molt que hi predomina una fe induïda per la talassoteràpia, el lloc dona per apamar tranquil·lament tots els contrastos del temps i de l'espai. Les preguntes inicials queden, una vegada més, incontestades. Per això continuem viatjant.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 25 d'abril de 2025.]

 

 

[Ponte de Cernadela, divendres 25 d'abril de 2025.]

 

Les tenebres del cor

Als llibres, com a tantes coses, un hi arriba quan arriba. Vull dir, perquè no semble una simple obvietat, que certs descobriments es donen no tant per l'impuls de la pròpia voluntat com per imponderables de tota mena, l'atzar si ho preferiu. Octavio Paz deia que tota trobada és una cita, i d'aquest manera l'escriptor mexicà suggereix la idea que una certa predeterminació ens lliga als esdeveniments: vistos així, ja no respondrien als tombs de la fortuna sinó als del destí, no menys capriciós. Fa bonic, no dic que no, però despullada la frase del seu vel poètic, no crec que el futur s'estiga allà plegat de braços esperant que hi arribem, com una teranyina on tard o d'hora hi ha de caure la mosca. Més aviat sovint veig la vida com un tren que travessa la vastitud d'un paisatge. El viatger mira per la finestra (que alhora reflecteix tènuement la pròpia imatge), repara en certs detalls de l'exterior, és capaç d'assaborir per uns instants la bellesa d'un cel lluminós, una arbreda, un poblet penjat dalt la muntanya, l'oneig sinuós d'un camp de blat. Però tot va quedant arrere, impossible abastar-ho amb un colp d'ull. Aquest trànsit a través del que sembla quiet (i que no ho és mai) i aquesta mirada fugaç i parcial és en bona part responsable d'una nostàlgia incurable.

Coneixia de nom Albert Sánchez Piñol, és clar, des de feia molts anys, però encara no n'havia llegit res. Malgrat l'èxit que havien assolit les seues novel·les. O precisament per això. Poc adepte a les novetats amb què el mercat literari propaga els seus productes, quasi sempre tinc prou i massa amb les obres que han superat la prova del cotó del temps, els corrents i les modes, els clubs i les capelletes. En l'aforisme "L’èxit és sempre sospitós. Sobretot el dels altres" vaig tractar d'expressar irònicament aquest meu prejudici, que sens dubte afecta molts altres escriptors i no escriptors. Però entre la addicció acrítica a les ofertes de fira, taulell i aparador i l'escepticisme, un xic amarg, de la desconfiança aplicada per principi, bé deu haver-hi un equilibri. Que és el que pot restablir la lectura, l'única eina capaç de ponderar la qualitat d'una obra literària i l'escaiença en termes culturals i artístics del seu èxit. I així és com vaig arribar fa unes setmanes al feliç país de Les tenebres del cor –feliç en tant que festa de la paraula, la sensibilitat i la intel·ligència–, una altra de les troballes que m'han arribat en els darrers temps per combatre amb força i en bona hora les meues conviccions, és a dir, els meus prejudicis, segons l'encertada fórmula de Joan Fuster. El llibre de Sánchez Piñol és una rara avis de la literatura i alena en un territori de frontera que m'estime especialment, el que viu a cavall entre l'assaig, la narració i, tot sovint, la poesia. La reflexió antropològica (l'autor fou abans antropòleg i africanista que narrador) sobre el mite dels "pigmeus" i la informació sobre els investigadors que s'hi van acostar, una història de fracassos clamorosos i d'algunes lliçons impagables, s'hi combina amb el relat de les pròpies experiències a la selva congolesa en la dècada dels 90 del passat segle. Si l'antropologia és sempre un camp fèrtil per pensar-nos com a persones i comprendre i estimar la diversitat, és especialment "útil" quan es proposa abordar aspectes com el de la identitat i les diferències dels grups humans. Lluny dels foscos interessos i els paràmetres del colonialisme, històric i tristament actual, el despullament del mite d'origen homèric del "pigmeu" (sempre entre cometes) és hàbilment assajat per l'autor per acostar-nos a la complexitat del que anomena la hiperalteritat. Comprendre i estimar una cultura com la dels mbutis de la selva congolesa ens situa en el lloc candent de les identitats humanes, del respecte i la igualtat, de la lluita contra els discursos supremacistes del colonialisme. Capgirant el títol de la famosa novel·la de Joseph Conrad, Sánchez Piñol sembla suggerir-nos que les tenebres tenen més a veure amb la ignorància i els prejudicis, la misèria i l'opressió que nien al cor dels homes que no pas amb les característiques d'una terra o d'un paisatge, els càstigs divins o els fats més tràgics. El moviment del tren dificulta la percepció del passatge i fins i tot la transfigura. Així té més valor la tenacitat i la lucidesa de l'observació. Les tenebres del cor és un llibre meravellós en tots els sentits. Potser sí que la troballa era una cita destinada a fer-me més amable aquesta primavera. Córrec a buscar un altre llibre de l'autor.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el dissabte 18 d'abril de 2025.]

 

 

Alacant

Cada ciutat arrossega els seus tòpics, aquelles mitges veritats (i mitges mentides) que desfiguren la realitat fins a convertir-la en caricatura. Ella, la realitat, eixa dimensió infinita, inabastable, de les coses, no es deixa mai atrapar i sempre presenta aspectes nous, de manera que el tòpic satisfà bé la mandra i la mateixa incapacitat humana de veure les coses en conjunt i en el detall. Per això solem acceptar-lo sense més, sobretot quan l'apliquem a objectes distants, nimbats per la boira que el tòpic ajuda a fer encara més espessa. El tòpic, llavors, molt més que una simple frase feta es converteix en un prejudici, un vidre entelat a través del qual poc podem distingir-hi el perfil real de les coses. La majoria dels tòpics xoquen contra les evidències més elementals però serveixen al capdavall per eixamplar el negoci dels encarregats d'establir-los i alimentar-los, és a dir, els grups de poder que exerceixen el control social. Per això cal que siguen estables en el temps i assumits per la majoria de la població, que els repetirà amb més o menys entusiasme, incitadors com solen ser del panxacontentisme i l'autobombo.

Als valencians ens n'han encolomat un fum, no cal dir-ho, des del Levante feliz al Sudeste español passant per un menfotisme d'arrel quasi racial, una passió desbocada per la festa i una capacitat innata per a l'alegria. "Valencianos de alegría", així ens veia precisament Miguel Hernández en el seu Vientos del pueblo, el llibre on trobem alguns dels tòpics aplicats a pobles i nacions més bonics de la història de la literatura. La metròpoli sempre treballa a favor dels tòpics que li són més útils a fi de convèncer-nos que vivim en el millor dels mons possibles, en el regne de xauxa, on es lliguen els gossos amb llonganisses, i gràcies a aquesta sort sentir-nos més pagats (o ben espoliats). La millor terreta del món és la fórmula més exitosa que han aplicat a la ciutat d'Alacant. Posats a elaborar tòpics, val més que tinguen un caràcter universal, superlatiu i sense mitges tintes ni complexos. Si a més són útils com a reclam turístic i redueixen el concepte de terra a una mena de petit espai urbanitzable amb l'ús d'un diminutiu en aparença tan innocu i desactiven així el mínim fulgor de consciència nacional, millor que millor. No ens ha de sorprendre, doncs, que la terreta haja anat conquistant en els últims anys tant de terreny entre valencians.

Per als qui venim d'Alcoi, per exemple, i vista la distància forçada amb què la ciutat d'Alacant semblava separar-se del país, ens acudien fàcilment als llavis uns altres tòpics compensatoris dits amb la càrrega d'ironia capaç d'activar una certa revenja històrica. "Alicante: el que estiga bovo que s'encante" o "Alacantí, borratxo o fi". Però Alacant, com totes les coses, es resisteix als tòpics més contumaços. Fins i tot al d'haver de suportar algun dels clans que més poder ha acaparat i més malament en la recent història del país. Tant com és proper Alacant als mateixos alacantins, és llunyà a la resta de valencians que ens estirem de nord a sud i viceversa, distància que els tòpics contribueixen a dilatar. Però com a tot arreu, hi ha a Alacant una memòria fonda que emergeix com més va més, una valencianitat que es resisteix a capitular, una resistència cultural de molta vàlua que el treball insistent d'escriptors, professors, poetes i activistes com Emili Rodríguez Bernabeu, els enyorats Enric Valor, Lluís Alpera o Enrique Cerdán Tato, Enric Balaguer, Joaquim Gonzàlez Caturla, Joan Benesiu, Isabel Marcillas, Joan Borja, Gràcia Jiménez, Ximo Espinós i tants altres ha ajudat a anar emancipat de les subjeccions històriques i els tòpics alienants. Alacant és també els barris populars que mantenen viu el català, és el Casal Popular Tio Cuc, la revista satírica L'astral. I hi ha també la rivalitat germana d'Elx i el seu Misteri, i El Tempir, remant en la mateixa direcció. Demà, en una iniciativa que ens sembla oportuníssima, s'hi celebrarà la manifestació del 25 d'Abril que convoca cada any Acció Cultural del País Valencià i que tindrà com a pròleg l'homenatge a l'Ovidi i el colofó de l'actuació de Pep de la Tona. I Alacant abraçarà gent d'El Campello i Mutxamel, de Sant Vicent del Raspeig i d'Agost, de Castalla i Sant Joan, d'Elx i de Novelda, d'Alcoi i Pego, de Benidorm i de la Vila i tota la gent que s'hi aplegarà on renaix el país, contra els tòpics i els enganys, del sud al nord i més enllà.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 d'abril de 2025.]

 

Feta la llei

D'una cosa almenys no podem acusar els actuals reietons de la Generalitat, d'haver amagat o dissimulat les seues intencions. Des del primer dia, cada vegada que l'inefable torero encarregat de cultura (sic) obria la boca, amb les primeres declaracions d'un president a qui totes li ponien en temps de vins i roses i l'insípid cinisme que el titular de la Conselleria d'Educació, Cultura, Universitats i Ocupació (quatre en un però de forment ni un gra), José Antonio Rovira Jover, exhibeix contra la llengua i la cultura dels valencians sense parpellejar ni despentinar-se. Què fa que puguen comportar-se i procedir amb aquest desvergonyiment i aquesta prepotència? ¿És només ignorància pura i dura sobre la terra que xafen i que ells deuen reduir a uns paràmetres mentals certament al·lucinats? Ho atribuirem a la indigència intel·lectual de què donen sobrades mostres en el seu quefer i no fer diari? A un desarrelament irreversible? A un autoodi girat com un calcetí i convertit en un cruel i compensatori todo por la patria? A una avarícia compulsiva? Es deuen pensar, enmig de la fantasia de qui viu lluny d'una realitat massa complexa, que el valencià és cosa purament residual i que amb una hàbil estocada l'enviaran a l'escorxador. ¿Són els executors d'un projecte escrit en instàncies alienes que sempre remen a favor de la inèrcia i del tòpic de la mollesa valenciana? Investits amb el poder que donen els vots (el 34,9 % el PP i el 15,65 % Vox), per a ells la democràcia és una coartada, un protocol farragós, de vegades molest i perillós, per al negoci: la famosa i addictiva eròtica del poder deu ser això. Potser ací hi ha la raó de major pes per explicar que individus com aquests governen amb l'alegre confiança que atorga una cara de ciment armat i el blindatge d'un estat com l'espanyol, tan deficitari en higiene democràtica: la nòmina present i les perspectives futures de les portes giratòries que a tants altres han ensabonat (i sovint ensorrat).

Per això no els tremola la mà a l'hora d'aplicar les lleis que ells mateixos promulguen contra la sensatesa, una certa pau civil, els necessaris consensos democràtics o el respecte escrupolós als drets socials. Amb poc més de la meitat dels vots emesos s'enceguen en la seua croada contra la llengua i la cultura del País Valencià, sicaris d'un espanyolisme que odia la diferència, i governen des de l'esperit de venjança contra la meitat dels electors i no pocs dels seus votants. Amb una miqueta de memòria mirarien arrere i pensarien en tants titelles decapitats com la història ha deixat en el camí o en el presidi, i ells mateixos es rebaixarien els fums de perdonavides.

El fracàs de la Llei Rovira, que en qualsevol país civilitzat hauria costat el càrrec de l'inspirador, és la prova més evident del que diem. No només va imposar una consulta espúria, una despesa inútil de temps i energies, pensada per reduir la presència del valencià en l'ensenyament, sinó que a més a més ha acabat sent una derrota en tota regla de les obsessions lingüicides del PPVox. Lluny de rectificar i prendre'n nota   –feta la llei, feta la trampa–, Rovira va enviar als centres una primera circular on descartava el valencià com a llengua base en algunes localitats històricament castellanòfones que, contra tot pronòstic, s'hi havien decantat majoritàriament. Una segona circular enviada als centres esmenava, sembla, aquelles primeres directrius. Tant se val, el mal ja era fet i se'n farà encara més quan puga fer-se'n, perquè la qüestió era i és embolicar la troca, atiar el conflicte i arraconar el català als llocs més inhòspits de la marginació, la qual cosa significa marginar també la majoria social d'aquest país encara valencià.

El José Antonio de ressonàncies imperials ja li escau, i molt, al Conseller de l'extermini, sens dubte, però Rovira Jover… Deu ser molt dur arrossegar uns tals cognoms i ser de Sant Vicent del Raspeig, topònim que encara no han pogut traduir, per a qui es vol espanyol d'espasa i martell i pretén imposar la seua identitat als altres, podent-se dir Robledo o Robledal i Yuntero! Encara que molts s'han venut per moltes menys monedes, això no el disculpa de cap manera.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 4 d'abril de 2025.] 

 

 

Armar-se per a què?

El Tio Sam, que ara porta clenxa rossa i és un bocamoll de campionat, ha abandonat Europa llançant el crit America first. S'ha acabat, de moment, de fer de menjapans dels nord-americans a canvi de la cessió de sobirania militar (és a dir, política), bases navals, tropes d'intervenció immediata, portaavions navegant alegrement per la Mediterrània, submarins nuclears, mur de contenció de l'amenaça russa, control de l'OTAN i un llarg etcètera. Amb el negoci de les armes per bandera, que alimenta l'esbojarrada carrera per veure qui la té més armada com a lògica sinistra de la guerra freda que mantingué en equilibri inestable la temuda confrontació atòmica durant dècades, el món continua tremolant sota els nostres peus i ens obliga a viure amb un ai al cor permanent. La invasió russa que inicià la guerra d'Ucraïna ens va descol·locar a tots. De sobte teníem davant els nassos la crua realitat d'una amenaça que en poc temps va passar d'imposar-se per la força i a base de l'extermini de tota oposició a l'interior de les pròpies fronteres a traure les ungles per veure d'eixamplar l'imperi en l'antiga àrea d'influència soviètica. Com que alguns –la vella esquerra– no volien veure els ous soviètics d'on naixerien les serps de la dictadura de Putin i l'antiga elit imperial, atribuïen a fosques maniobres occidentals la revolta democràtica dels ucraïnesos, que ja coneixien el pa que s'hi donava en els temps més bèsties de l'estalinisme. La tebiesa en la defensa del dret a la independència dels ucraïnesos o, pitjor, la justificació de la invasió russa, han estat els signes més evidents de la confusió de gran part de l'esquerra europea, que hem pagat tots amb escreix.

Els Estats Units abandonen Europa a la seua sort, ja era hora. I això obliga els europeus a replantejar-se el seu paper en el concert desafinat de la globalització. Trump, en un gir lògic però inesperat i fins a un cert punt sorprenent, s'entén perfectament amb el seu homòleg Putin: la mateixa pulsió autoritària, d'un nacionalisme carrincló i expansionista, els corre per les venes. ¿Qui ho hauria dit fa a penes uns anys, romans i cartaginesos, tiris i troians, amics sobrevinguts o aliats, fent la pinça a la confusa, decadent, dubitativa Europa, que malgrat les derives postdemocràtiques internes (generosament subvencionades per Musk i els altres oligarques estatunidencs que avui tenen la paella pel mànec) encara manté enmig del vendaval un bon grapat dels valors republicans de la fraternitat, la igualtat i la llibertat en què descansen els estats dits del benestar? Toca espavilar-se, doncs.

Però amb el projecte que vol destinar 800.000 milions d'euros al rearmament europeu no sembla sinó que comencem la casa per la teulada. Ningú que xafe de peus en terra no negarà que, efectivament, el vell continent té dret a l'autodefensa, a protegir els seus ciutadans, a contrarestar l'amenaça més que hipotètica de les pulsions bèl·liques que l'envolten a orient i, ai!, també a occident. I això passa probablement per redefinir l'estructura i naturalesa de les seues forces defensives i dissuasives. ¿Una força internacional amb comandament centralitzat, una suma d'exèrcits coordinats? I les preguntes pertinents prèvies: ¿per fer què, per defensar quins principis, per influir de quina manera en el context internacional, per aportar quines idees en favor d'una pau justa i duradora, per realitzar quins esforços per la democràcia, els drets humans i les conquistes socials? Aquestes són les qüestions que ens hauríem de plantejar de bestreta perquè la pluja de milions per a armes no siga una excusa per a les retallades en drets socials i un negoci redó per als autèntics senyors de la guerra, els fabricants i els estats omnipotents que els aixopluguen. L'orfandat és un estat de necessitat extrema. ¿Sabran els buròcrates amb seu a Brussel·les aprofitar l'enroc del rei ianqui (una jugada tàctica per reforçar el seu expansionisme) per reconstruir una unitat en hores baixes i uns objectius desdibuixats per la llibertat, la igualtat i la fraternitat universals? ¿O haurem de ser els pobles mateixos, com sempre des de baix cap a dalt, els qui haurem de jugar amb més força en un tauler ple d'incertes mentre la terra tremola als nostres peus i no resignats al paper de convidats de pedra o carn de canó a què ens voldrien reduir els uns i els altres?

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de març de 2025.]

 

 

 

La cortina de fum de la è

Vaja per endavant el meu respecte als discrepants de tota mena, inclosos els filòlegs i acadèmics de tal o tal altre credo o institució. Les llengües són fenòmens vius, en constant evolució, i sempre falten mans per agafar una realitat tan esmunyedissa, com esmunyedís és tot allò que afecta la humana condició. Però la llengua, qualsevol llengua, molt més que un simple objecte d'estudi apassionant i inabastable és la principal eina de comunicació del poble que l'usa, el seu tret identitari per excel·lència, la fixadora d'uns límits que marquen la igualtat i la diferència respecte d'altres pobles, lligam i dipòsit històric d'una cultura, de la continuïtat d'una comunitat lingüística a través del temps i de l'espai. Això vol dir que les pretensions científiques, necessàries i fins imprescindibles, de la filologia –com de qualsevol ciència humana si més no– no poden esquivar la part subjectiva, humana, de visió del món, de posicionament polític, dels qui s'hi dediquen, siguen acadèmics d'alta gamma o simples aficionats. En una societat normal (entenguem-nos, aquella en què la llengua pròpia compleix totes les funcions comunicatives en tots els àmbits d'ús), les disquisicions i discrepàncies filològiques i gramaticals rarament transcendeixen de portes enfora. Ens assabentem que la darrera edició d'un diccionari de referència ha incorporat unes paraules noves i ha ampliat les accepcions d'algun mot o que l'entitat encarregada de la normativa ha fet públic un dictamen que suprimeix un accent on sempre l'havíem escrit. Doncs molt bé i què mana: la vida continua. En una comunitat lingüística normal.

¿Però i en una que viu o sobreviu enmig d'un conflicte lingüístic, amb els usos i els espais públics i privats sotmesos a un retraïment històric per la pressió d'una altra llengua dominant i emmarcada en un context de dependència política i colonial? Llavors, qualsevol discrepància, per insignificant que siga (i insignificant, fora de l'esfera estrictament simbòlica i difícil d'entendre si no és per manies personals, em sembla voler canviar València per Valéncia), té una dimensió política indubtable i no gens innocent. La ignorància del vessant sociolingüístic de les propostes gramaticals i filològiques és un frau científic en tota regla. La discrepància i el debat necessaris es converteixen llavors, en la concreció pràctica de les propostes, en una veritable cortina de fum o, pitjor encara, en un element negatiu per a la recuperació de la llengua que es declara defensar o purificar, o fixar en la seua autenticitat, o acostar a la pronúncia real dels seus parlants. Perquè les normes, sobretot les ortogràfiques, són de caràcter convencional en totes les llengües i no hi ha gramàtica capaç d'encabir la infinita gamma de les realitzacions pràctiques en cada variant i en cada parlant. Són, per entendre'ns, el fonament d'un estàndard, imprescindible per garantir l'estabilitat lingüística necessària i la seua funció de model referencial superposat a totes les variants i tots els usuaris. ¿Que majoritàriament els valencians tendim a articular amb e tancada el nom de la capital, València, ves a saber si per influència del castellà, mentre que obrim clarament aquesta mateixa e en casos similars? I quin és el problema? També pronunciem tancades però, perquè i què o fem desaparèixer la p de compte o exempt o diem eixèrcit o aixina i fins entonces. Els exemples serien inacabables. Per acostar-nos a la presumpta parla popular, quins seran els límits de les futures reformes i propostes ortogràfiques? ¿Quines proves té l'acadèmic Abelard Saragossà que el pretès acostament a les pronúncies i formes populars (que això sol anar per pobles, barris i fins per cases), que es remunta almenys a la Renaixença, haja aconseguit en el passat una major adhesió al valencià per part del conjunt de la població? ¿És el problema de l'accentuació, entre d'altres de possibles de l'àmbit normatiu, el que realment determina l'avanç o el retrocés en termes socials d'una llengua? Algú pot creure's aquest conte?

Perquè és ací on les maniobres reformadores de normes com la que ens ocupa se'ns revelen com una veritable cortina de fum, un brindis al sol d'una inutilitat palmària, o pitjor, d'una utilitat que només pot servir la causa dels enemics del valencià: embolicar la troca, disfressar els autèntics problemes, subratllar els matisos localistes a costa de la solidesa i unitat de les formes més generals. Situats, a més a més, en el context de l'enèsima croada contra el valencià del tàndem PPVox, el canvi d'accent de la capital valenciana és un intent més de dividir-nos i afeblir-nos, ni que només siga en el terreny simbòlic, que té la seua importància. Que l'exprofessor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i actual membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Abelard Saragossà, aprofite la rebolica per veure coronada la seua tesi i es preste a posar una pàtina d'honorabilitat científica en l'escut d'armes dels enemics del valencià, és molt més que contribuir a fer més alta la columna de fum que ens impedeix avançar i molt més que l'expressió del dret a la discrepància: és abraçar la causa de l'opressor per fondre-s'hi. És tal vegada aquell vell conte que sempre s'escriu a l'ombra del poder més espuri, la fam i les ganes de menjar de ser coseta, misèria i companyia. Doncs molt bé i què mana: la vida continua tan oberta com sempre.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de març de 2025.]

 

 

L'eix Trump Abascal Mazón

El president valencià Carlos Mazón ha demostrat amb escreix ser un polític sense escrúpols. Com el seu mestre i valedor Zaplana, va desembarcar en la política per forrarse, propòsit que no és cap novetat a cal PP. Com que la Dana li va capgirar l'ascens triomfal i transformat el camí de roses per al negoci en un calvari, ara només pensa a sobreviure enmig del temporal i s'aferra al càrrec com una caparra, conscient que si perd l'aforament té moltes possibilitats d'acabar a la garjola i de la morterada de diners que deixarà d'ingressar com a membre del Consell Jurídic Consultiu si completa la legislatura. Sense ser cap rara avis sinó més aviat el model més comú de la mena de polítics que tant abunden a Espanya, sobretot entre els de la bancada de la dreta espanyolista més o menys extrema, amb aquest segon pacte amb Vox a compte dels pressupostos l'alacantí s'ha revelat com un marxista consumat. Partidari de Groucho Marx, per ser més exactes: "Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc uns altres". Principis? Obeir la veu de l'amo, omplir la butxaca, perpetuar-se en el poder. La resta, simulacres que s'han de complir en el teatre d'ombres de la política institucional, discursets maldestres, parlar per no callar encara que no tingues res a dir, amagar el cap sota l'ala, mentir fins a l'extenuació amb l'únic objectiu de salvar la pell. Ordit a esquenes de Feijóo (que en gallec significa fesol, val la pena recordar-ho una vegada més), el pacte subscrit amb Vox agafa el líder del PP amb el pas canviat i obliga a trair els compromissos adquirits a Europa en matèria medioambiental, d'immigració i agricultura. Hi ha una altra formació que hi queda retratada entre el cagadubtisme i el càlcul d'interessos en el mercat del vot: Diana Morant, la del somriure permanent, ni mou mocions ni pressiona Mazón sinó tot el contrari. Com sempre pagarà els plats trencats d'aquest pacte, que no ha tocat ni una coma de les exigències de Vox, el poble valencià, fins i tot en el cas que ens caiga alguna multa europea per no complir amb l'agenda verda o despendre aigua sense límits ni control. Però n'hi ha més, molt més, en el camp sensible i crucial de la cultura i la llengua. Els xacals del secessionisme lingüístic, que són alhora fervorosos enemics del valencià i defensors d'una espanyolitat excloent i rància, ja ensumen la sang i demanen que la Generalitat deixe de subvencionar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres entitats impulsores de l'idioma i que aquests diners siguen destinats a Lo Rat Penat, la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i altres fantasmagòriques i ben nodrides per les arques públiques institucions sense ciència ni vergonya. Escaldats pel relatiu i significatiu èxit popular en la consulta sobre la llengua de l'ensenyament, el blaveram residual ha eixit esperitat com panerola del cau. ¿Arribarà la sang al riu i l'AVL, blindada per l'Estatut com a autoritat màxima en matèria de llengua, serà enviada a l'espai exterior de l'ostracisme on ja pernocten la majoria d'entitats de la nostra esforçada civilitat?

Tot està justificat per salvar la pròpia pell, fins i tot canviar la lletra de la biografia jesuítica amb què es va formar el jove Mazón i renegar dels valors cristians que inspiren el treball, per exemple, del Servei Jesuïta de Migrants València, tal com informava el Diari La Veu del País Valencià en aquest article. L'encara president, aficionat com és a fer mans i mànigues per caure bé al més fatxenda i forçut de la classe i viure a cor què vols a l'ombra del millor postor, sap que amb aquest pacte pot pujar a la cresta de l'ona que surfegen Trump i el seu millor amic espanyol, Abascal. El que ignora a consciència és que totes les ones, per molt altes que pugen, inclosa la del neofeixisme ara convertit en tsunami que devasta Gaza i Ucraïna i amenaça Europa sencera i el món, acaben morint a la platja. Mazón només vol temps per ajornar la seua caiguda. Nosaltres, el País Valencià, també en volem, de temps, però exactament pel contrari, per accelerar-lo, llevar-nos-el de damunt i seure a la platja contemplant com es desfà l'ona feixista contra la resistència esforçada del poble.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de març de 2025.]

 

 

Amnèsia i cinisme a l'espanyola

El mal de l'amnèsia és més o menys universal i sol afectar sobretot persones que ocupen o han ocupat llocs de responsabilitat, polítics en la majoria dels casos, quan es veuen assenyalades per la sospita o l'evidència d'una mena o altra d'irregularitat en l'exercici de les seues funcions. L'amnèsia també té un caràcter transversal i sol afectar partits de tota mena i condició. No es tracta, clar, de cap patologia sinó de l'expressió d'un cinisme a prova de bombes, el recurs més fàcil per a qui no entén la política com un servei a la col·lectivitat sinó com una font de promoció personal, riquesa i poder. Convertida en pràctica i tàctica en què excel·leix com ningú la dreta cavernícola espanyola (passeu-me la redundància), l'amnèsia té en M. Rajoy el seu model més acabat, quasi perfecte. Si aquesta mena de Don Pantuflo hispà, fumador de puros, lector del Marca i seguidor acèrrim del Reial Madrid no és l'inventor del recurs inveterat de l'oblit per amagar el cap sota l'ala i evadir responsabilitats, sí que va convertir la propietat de la lletra inicial M. i el cognom Rajoy dels papers de Bárcenas en el misteri més ben guardat i inexplicable de la democràcia a l'espanyola. Fa uns dies, al Congrés dels Diputats, en la comissió que investiga la guerra bruta de l'estat contra l'independentisme, el gallec va tornar a exhibir la seua habilitat per desplegar l'amnèsia com un escut contra els míssils de la veritat. Rajoy no recorda res, no sap res: devia estar molt entretingut llegint la informació esportiva mentre els seus subordinats infiltraven espies, escampaven falsedats, desacreditaven oponents, apallissaven votants o es gastaven els fons reservats per subvertir la legalitat democràtica. Un d'aquests subordinats és l'exministre Jorge Fernández Díaz, que tampoc no recorda res de l'Operació Catalunya, tot i que sembla menys convençut de la seua amnèsia que Rajoy, a qui a penes delaten les sibilants amb què certs aires de la veritat se li escapen entre les dents i els llavis de la mentida sistemàtica. I el tic dels ulls, una dilatació tremolosa que sembla dir: "No us cregueu res del que estic dient". Però l'estudi del llenguatge no verbal encara no és usat en els peritatges que podrien dirimir l'abast de l'engany i l'amnèsia continua sent una caixa blindada per a la irresponsabilitat i la mentida. I ací els tenim, tots aquests falsaris, espolsant-se les puces dels seus crims per acte o omissió, propagant el model vigent de polític espanyol més estès: el de la cerca compulsiva de la medalla i la miserable covardia de no voler donar mai la cara.

La de Mazón, que és un simple aprenent de bruixot que beu de les fonts inesgotables del seu partit, és un altre tipus d'amnèsia sobrevinguda d'efectes devastadors, no cal dir-ho. És un altre dels qui passaven per allà, sense més llums ni virtuts, bons per al colp de colze i la traveta però absolutament inútils per a la gestió decent dels recursos públics i la defensa dels interessos col·lectius. No se sap ni que siga lector de premsa esportiva. Ell volia ser cantant, però la mamella del partit i dels càrrecs me'l va acabar entaforant en la Presidència de la Generalitat, on es pensava que tot seria bufar i fer ampolles i fer guanyar diners a mansalva, repartir canongies i cobrar després, ben arrepapat a la poltrona presidencial, favors i interessos. Però la vesprada del 29 d'octubre tot se li va capgirar mentre dinava alegrement a El Ventorro en magnífica companyia, quina cagada! Des d'aquell dia atziac, l'amnèsia de Mazón l'ha traït –si no ets un professional de la simulació com Rajoy més val que te n'abstingues– cada dia que ha volgut tapar els forats del seu oblit sobrevingut amb dades contradictòries i històries mal travades.

Per acabar tenim el cas extrem de Rovira, encara no afectat d'amnèsia, però en canvi convicte d'un cinisme de pedra picada. Derrotat sense pal·liatius en la consulta sobre la llengua de l'ensenyament, columna vertebral i indissimulada de la seua política antivalenciana, l'encara Conseller passarà a la història –un mèrit que ningú no li pot negar– per ostentar el rècord d'haver esmerçat ingents esforços humans i pressupostaris en un moviment absolutament inútil i haver-hi perdut mitja legislatura, tanta fam i tanta faena com hi ha. Per a quan la seua dimissió inexcusable, de la maneta de Mazón? Per a quan unes noves eleccions que aclaresquen un panorama polític absolutament viciat i inútil? Hi ha País Valencià, hi ha gent, hi ha esperança. Per una vegada la malvestat i el cinisme s'han estavellat contra un mur de civisme valencianista, de dignitat i cultura. L'enhorabona a tots els qui heu fet més sòlida i més ampla la muralla.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de març de 2025.]