Armar-se per a què?

El Tio Sam, que ara porta clenxa rossa i és un bocamoll de campionat, ha abandonat Europa llançant el crit America first. S'ha acabat, de moment, de fer de menjapans dels nord-americans a canvi de la cessió de sobirania militar (és a dir, política), bases navals, tropes d'intervenció immediata, portaavions navegant alegrement per la Mediterrània, submarins nuclears, mur de contenció de l'amenaça russa, control de l'OTAN i un llarg etcètera. Amb el negoci de les armes per bandera, que alimenta l'esbojarrada carrera per veure qui la té més armada com a lògica sinistra de la guerra freda que mantingué en equilibri inestable la temuda confrontació atòmica durant dècades, el món continua tremolant sota els nostres peus i ens obliga a viure amb un ai al cor permanent. La invasió russa que inicià la guerra d'Ucraïna ens va descol·locar a tots. De sobte teníem davant els nassos la crua realitat d'una amenaça que en poc temps va passar d'imposar-se per la força i a base de l'extermini de tota oposició a l'interior de les pròpies fronteres a traure les ungles per veure d'eixamplar l'imperi en l'antiga àrea d'influència soviètica. Com que alguns –la vella esquerra– no volien veure els ous soviètics d'on naixerien les serps de la dictadura de Putin i l'antiga elit imperial, atribuïen a fosques maniobres occidentals la revolta democràtica dels ucraïnesos, que ja coneixien el pa que s'hi donava en els temps més bèsties de l'estalinisme. La tebiesa en la defensa del dret a la independència dels ucraïnesos o, pitjor, la justificació de la invasió russa, han estat els signes més evidents de la confusió de gran part de l'esquerra europea, que hem pagat tots amb escreix.

Els Estats Units abandonen Europa a la seua sort, ja era hora. I això obliga els europeus a replantejar-se el seu paper en el concert desafinat de la globalització. Trump, en un gir lògic però inesperat i fins a un cert punt sorprenent, s'entén perfectament amb el seu homòleg Putin: la mateixa pulsió autoritària, d'un nacionalisme carrincló i expansionista, els corre per les venes. ¿Qui ho hauria dit fa a penes uns anys, romans i cartaginesos, tiris i troians, amics sobrevinguts o aliats, fent la pinça a la confusa, decadent, dubitativa Europa, que malgrat les derives postdemocràtiques internes (generosament subvencionades per Musk i els altres oligarques estatunidencs que avui tenen la paella pel mànec) encara manté enmig del vendaval un bon grapat dels valors republicans de la fraternitat, la igualtat i la llibertat en què descansen els estats dits del benestar? Toca espavilar-se, doncs.

Però amb el projecte que vol destinar 800.000 milions d'euros al rearmament europeu no sembla sinó que comencem la casa per la teulada. Ningú que xafe de peus en terra no negarà que, efectivament, el vell continent té dret a l'autodefensa, a protegir els seus ciutadans, a contrarestar l'amenaça més que hipotètica de les pulsions bèl·liques que l'envolten a orient i, ai!, també a occident. I això passa probablement per redefinir l'estructura i naturalesa de les seues forces defensives i dissuasives. ¿Una força internacional amb comandament centralitzat, una suma d'exèrcits coordinats? I les preguntes pertinents prèvies: ¿per fer què, per defensar quins principis, per influir de quina manera en el context internacional, per aportar quines idees en favor d'una pau justa i duradora, per realitzar quins esforços per la democràcia, els drets humans i les conquistes socials? Aquestes són les qüestions que ens hauríem de plantejar de bestreta perquè la pluja de milions per a armes no siga una excusa per a les retallades en drets socials i un negoci redó per als autèntics senyors de la guerra, els fabricants i els estats omnipotents que els aixopluguen. L'orfandat és un estat de necessitat extrema. ¿Sabran els buròcrates amb seu a Brussel·les aprofitar l'enroc del rei ianqui (una jugada tàctica per reforçar el seu expansionisme) per reconstruir una unitat en hores baixes i uns objectius desdibuixats per la llibertat, la igualtat i la fraternitat universals? ¿O haurem de ser els pobles mateixos, com sempre des de baix cap a dalt, els qui haurem de jugar amb més força en un tauler ple d'incertes mentre la terra tremola als nostres peus i no resignats al paper de convidats de pedra o carn de canó a què ens voldrien reduir els uns i els altres?

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de març de 2025.]

 

 

 

La cortina de fum de la è

Vaja per endavant el meu respecte als discrepants de tota mena, inclosos els filòlegs i acadèmics de tal o tal altre credo o institució. Les llengües són fenòmens vius, en constant evolució, i sempre falten mans per agafar una realitat tan esmunyedissa, com esmunyedís és tot allò que afecta la humana condició. Però la llengua, qualsevol llengua, molt més que un simple objecte d'estudi apassionant i inabastable és la principal eina de comunicació del poble que l'usa, el seu tret identitari per excel·lència, la fixadora d'uns límits que marquen la igualtat i la diferència respecte d'altres pobles, lligam i dipòsit històric d'una cultura, de la continuïtat d'una comunitat lingüística a través del temps i de l'espai. Això vol dir que les pretensions científiques, necessàries i fins imprescindibles, de la filologia –com de qualsevol ciència humana si més no– no poden esquivar la part subjectiva, humana, de visió del món, de posicionament polític, dels qui s'hi dediquen, siguen acadèmics d'alta gamma o simples aficionats. En una societat normal (entenguem-nos, aquella en què la llengua pròpia compleix totes les funcions comunicatives en tots els àmbits d'ús), les disquisicions i discrepàncies filològiques i gramaticals rarament transcendeixen de portes enfora. Ens assabentem que la darrera edició d'un diccionari de referència ha incorporat unes paraules noves i ha ampliat les accepcions d'algun mot o que l'entitat encarregada de la normativa ha fet públic un dictamen que suprimeix un accent on sempre l'havíem escrit. Doncs molt bé i què mana: la vida continua. En una comunitat lingüística normal.

¿Però i en una que viu o sobreviu enmig d'un conflicte lingüístic, amb els usos i els espais públics i privats sotmesos a un retraïment històric per la pressió d'una altra llengua dominant i emmarcada en un context de dependència política i colonial? Llavors, qualsevol discrepància, per insignificant que siga (i insignificant, fora de l'esfera estrictament simbòlica i difícil d'entendre si no és per manies personals, em sembla voler canviar València per Valéncia), té una dimensió política indubtable i no gens innocent. La ignorància del vessant sociolingüístic de les propostes gramaticals i filològiques és un frau científic en tota regla. La discrepància i el debat necessaris es converteixen llavors, en la concreció pràctica de les propostes, en una veritable cortina de fum o, pitjor encara, en un element negatiu per a la recuperació de la llengua que es declara defensar o purificar, o fixar en la seua autenticitat, o acostar a la pronúncia real dels seus parlants. Perquè les normes, sobretot les ortogràfiques, són de caràcter convencional en totes les llengües i no hi ha gramàtica capaç d'encabir la infinita gamma de les realitzacions pràctiques en cada variant i en cada parlant. Són, per entendre'ns, el fonament d'un estàndard, imprescindible per garantir l'estabilitat lingüística necessària i la seua funció de model referencial superposat a totes les variants i tots els usuaris. ¿Que majoritàriament els valencians tendim a articular amb e tancada el nom de la capital, València, ves a saber si per influència del castellà, mentre que obrim clarament aquesta mateixa e en casos similars? I quin és el problema? També pronunciem tancades però, perquè i què o fem desaparèixer la p de compte o exempt o diem eixèrcit o aixina i fins entonces. Els exemples serien inacabables. Per acostar-nos a la presumpta parla popular, quins seran els límits de les futures reformes i propostes ortogràfiques? ¿Quines proves té l'acadèmic Abelard Saragossà que el pretès acostament a les pronúncies i formes populars (que això sol anar per pobles, barris i fins per cases), que es remunta almenys a la Renaixença, haja aconseguit en el passat una major adhesió al valencià per part del conjunt de la població? ¿És el problema de l'accentuació, entre d'altres de possibles de l'àmbit normatiu, el que realment determina l'avanç o el retrocés en termes socials d'una llengua? Algú pot creure's aquest conte?

Perquè és ací on les maniobres reformadores de normes com la que ens ocupa se'ns revelen com una veritable cortina de fum, un brindis al sol d'una inutilitat palmària, o pitjor, d'una utilitat que només pot servir la causa dels enemics del valencià: embolicar la troca, disfressar els autèntics problemes, subratllar els matisos localistes a costa de la solidesa i unitat de les formes més generals. Situats, a més a més, en el context de l'enèsima croada contra el valencià del tàndem PPVox, el canvi d'accent de la capital valenciana és un intent més de dividir-nos i afeblir-nos, ni que només siga en el terreny simbòlic, que té la seua importància. Que l'exprofessor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i actual membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Abelard Saragossà, aprofite la rebolica per veure coronada la seua tesi i es preste a posar una pàtina d'honorabilitat científica en l'escut d'armes dels enemics del valencià, és molt més que contribuir a fer més alta la columna de fum que ens impedeix avançar i molt més que l'expressió del dret a la discrepància: és abraçar la causa de l'opressor per fondre-s'hi. És tal vegada aquell vell conte que sempre s'escriu a l'ombra del poder més espuri, la fam i les ganes de menjar de ser coseta, misèria i companyia. Doncs molt bé i què mana: la vida continua tan oberta com sempre.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de març de 2025.]

 

 

L'eix Trump Abascal Mazón

El president valencià Carlos Mazón ha demostrat amb escreix ser un polític sense escrúpols. Com el seu mestre i valedor Zaplana, va desembarcar en la política per forrarse, propòsit que no és cap novetat a cal PP. Com que la Dana li va capgirar l'ascens triomfal i transformat el camí de roses per al negoci en un calvari, ara només pensa a sobreviure enmig del temporal i s'aferra al càrrec com una caparra, conscient que si perd l'aforament té moltes possibilitats d'acabar a la garjola i de la morterada de diners que deixarà d'ingressar com a membre del Consell Jurídic Consultiu si completa la legislatura. Sense ser cap rara avis sinó més aviat el model més comú de la mena de polítics que tant abunden a Espanya, sobretot entre els de la bancada de la dreta espanyolista més o menys extrema, amb aquest segon pacte amb Vox a compte dels pressupostos l'alacantí s'ha revelat com un marxista consumat. Partidari de Groucho Marx, per ser més exactes: "Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc uns altres". Principis? Obeir la veu de l'amo, omplir la butxaca, perpetuar-se en el poder. La resta, simulacres que s'han de complir en el teatre d'ombres de la política institucional, discursets maldestres, parlar per no callar encara que no tingues res a dir, amagar el cap sota l'ala, mentir fins a l'extenuació amb l'únic objectiu de salvar la pell. Ordit a esquenes de Feijóo (que en gallec significa fesol, val la pena recordar-ho una vegada més), el pacte subscrit amb Vox agafa el líder del PP amb el pas canviat i obliga a trair els compromissos adquirits a Europa en matèria medioambiental, d'immigració i agricultura. Hi ha una altra formació que hi queda retratada entre el cagadubtisme i el càlcul d'interessos en el mercat del vot: Diana Morant, la del somriure permanent, ni mou mocions ni pressiona Mazón sinó tot el contrari. Com sempre pagarà els plats trencats d'aquest pacte, que no ha tocat ni una coma de les exigències de Vox, el poble valencià, fins i tot en el cas que ens caiga alguna multa europea per no complir amb l'agenda verda o despendre aigua sense límits ni control. Però n'hi ha més, molt més, en el camp sensible i crucial de la cultura i la llengua. Els xacals del secessionisme lingüístic, que són alhora fervorosos enemics del valencià i defensors d'una espanyolitat excloent i rància, ja ensumen la sang i demanen que la Generalitat deixe de subvencionar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres entitats impulsores de l'idioma i que aquests diners siguen destinats a Lo Rat Penat, la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i altres fantasmagòriques i ben nodrides per les arques públiques institucions sense ciència ni vergonya. Escaldats pel relatiu i significatiu èxit popular en la consulta sobre la llengua de l'ensenyament, el blaveram residual ha eixit esperitat com panerola del cau. ¿Arribarà la sang al riu i l'AVL, blindada per l'Estatut com a autoritat màxima en matèria de llengua, serà enviada a l'espai exterior de l'ostracisme on ja pernocten la majoria d'entitats de la nostra esforçada civilitat?

Tot està justificat per salvar la pròpia pell, fins i tot canviar la lletra de la biografia jesuítica amb què es va formar el jove Mazón i renegar dels valors cristians que inspiren el treball, per exemple, del Servei Jesuïta de Migrants València, tal com informava el Diari La Veu del País Valencià en aquest article. L'encara president, aficionat com és a fer mans i mànigues per caure bé al més fatxenda i forçut de la classe i viure a cor què vols a l'ombra del millor postor, sap que amb aquest pacte pot pujar a la cresta de l'ona que surfegen Trump i el seu millor amic espanyol, Abascal. El que ignora a consciència és que totes les ones, per molt altes que pugen, inclosa la del neofeixisme ara convertit en tsunami que devasta Gaza i Ucraïna i amenaça Europa sencera i el món, acaben morint a la platja. Mazón només vol temps per ajornar la seua caiguda. Nosaltres, el País Valencià, també en volem, de temps, però exactament pel contrari, per accelerar-lo, llevar-nos-el de damunt i seure a la platja contemplant com es desfà l'ona feixista contra la resistència esforçada del poble.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de març de 2025.]

 

 

Amnèsia i cinisme a l'espanyola

El mal de l'amnèsia és més o menys universal i sol afectar sobretot persones que ocupen o han ocupat llocs de responsabilitat, polítics en la majoria dels casos, quan es veuen assenyalades per la sospita o l'evidència d'una mena o altra d'irregularitat en l'exercici de les seues funcions. L'amnèsia també té un caràcter transversal i sol afectar partits de tota mena i condició. No es tracta, clar, de cap patologia sinó de l'expressió d'un cinisme a prova de bombes, el recurs més fàcil per a qui no entén la política com un servei a la col·lectivitat sinó com una font de promoció personal, riquesa i poder. Convertida en pràctica i tàctica en què excel·leix com ningú la dreta cavernícola espanyola (passeu-me la redundància), l'amnèsia té en M. Rajoy el seu model més acabat, quasi perfecte. Si aquesta mena de Don Pantuflo hispà, fumador de puros, lector del Marca i seguidor acèrrim del Reial Madrid no és l'inventor del recurs inveterat de l'oblit per amagar el cap sota l'ala i evadir responsabilitats, sí que va convertir la propietat de la lletra inicial M. i el cognom Rajoy dels papers de Bárcenas en el misteri més ben guardat i inexplicable de la democràcia a l'espanyola. Fa uns dies, al Congrés dels Diputats, en la comissió que investiga la guerra bruta de l'estat contra l'independentisme, el gallec va tornar a exhibir la seua habilitat per desplegar l'amnèsia com un escut contra els míssils de la veritat. Rajoy no recorda res, no sap res: devia estar molt entretingut llegint la informació esportiva mentre els seus subordinats infiltraven espies, escampaven falsedats, desacreditaven oponents, apallissaven votants o es gastaven els fons reservats per subvertir la legalitat democràtica. Un d'aquests subordinats és l'exministre Jorge Fernández Díaz, que tampoc no recorda res de l'Operació Catalunya, tot i que sembla menys convençut de la seua amnèsia que Rajoy, a qui a penes delaten les sibilants amb què certs aires de la veritat se li escapen entre les dents i els llavis de la mentida sistemàtica. I el tic dels ulls, una dilatació tremolosa que sembla dir: "No us cregueu res del que estic dient". Però l'estudi del llenguatge no verbal encara no és usat en els peritatges que podrien dirimir l'abast de l'engany i l'amnèsia continua sent una caixa blindada per a la irresponsabilitat i la mentida. I ací els tenim, tots aquests falsaris, espolsant-se les puces dels seus crims per acte o omissió, propagant el model vigent de polític espanyol més estès: el de la cerca compulsiva de la medalla i la miserable covardia de no voler donar mai la cara.

La de Mazón, que és un simple aprenent de bruixot que beu de les fonts inesgotables del seu partit, és un altre tipus d'amnèsia sobrevinguda d'efectes devastadors, no cal dir-ho. És un altre dels qui passaven per allà, sense més llums ni virtuts, bons per al colp de colze i la traveta però absolutament inútils per a la gestió decent dels recursos públics i la defensa dels interessos col·lectius. No se sap ni que siga lector de premsa esportiva. Ell volia ser cantant, però la mamella del partit i dels càrrecs me'l va acabar entaforant en la Presidència de la Generalitat, on es pensava que tot seria bufar i fer ampolles i fer guanyar diners a mansalva, repartir canongies i cobrar després, ben arrepapat a la poltrona presidencial, favors i interessos. Però la vesprada del 29 d'octubre tot se li va capgirar mentre dinava alegrement a El Ventorro en magnífica companyia, quina cagada! Des d'aquell dia atziac, l'amnèsia de Mazón l'ha traït –si no ets un professional de la simulació com Rajoy més val que te n'abstingues– cada dia que ha volgut tapar els forats del seu oblit sobrevingut amb dades contradictòries i històries mal travades.

Per acabar tenim el cas extrem de Rovira, encara no afectat d'amnèsia, però en canvi convicte d'un cinisme de pedra picada. Derrotat sense pal·liatius en la consulta sobre la llengua de l'ensenyament, columna vertebral i indissimulada de la seua política antivalenciana, l'encara Conseller passarà a la història –un mèrit que ningú no li pot negar– per ostentar el rècord d'haver esmerçat ingents esforços humans i pressupostaris en un moviment absolutament inútil i haver-hi perdut mitja legislatura, tanta fam i tanta faena com hi ha. Per a quan la seua dimissió inexcusable, de la maneta de Mazón? Per a quan unes noves eleccions que aclaresquen un panorama polític absolutament viciat i inútil? Hi ha País Valencià, hi ha gent, hi ha esperança. Per una vegada la malvestat i el cinisme s'han estavellat contra un mur de civisme valencianista, de dignitat i cultura. L'enhorabona a tots els qui heu fet més sòlida i més ampla la muralla.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de març de 2025.]

 

 

El Rei dels Saials

Fa uns anys, concretament en novembre de 2017, vaig estar ingressat una setmana en aquest mateix hospital Dr. Peset, per recuperar-me d'una pneumònia. El dolor sol ser un indicatiu fiable de l'estat de les coses i convé fer-li cas sempre i prompte. La qüestió és que, sumit en aquella situació de profunda consciència de la pròpia corporeïtat vulnerable, de l'autoanàlisi de les emocions, en l'estat preciós i febril de la sensibilitat que porta tota malaltia, vaig escriure uns primers "Saials. Apunts d'hospital". Els inspirà, de començ, aquesta mena de saial o uniforme que es dona als ingressats en qualsevol centre de salut valencià i que és una humil peça de roba, entre el grotesc i el funcional, que a tots iguala, apta per a les diverses intervencions que el cos anirà patint durant la seua estada hospitalària. Però el 'saial' ("Saials per torcar la pols, després ja vindrà el lleixiu") es va convertir, per l'impuls de la metàfora, en una forma específica de columna, fragmentària, reflexiva, aforística, i vaig continuar escrivint-ne fins a completar una sèrie que es va publicar al digital Tipografia la Moderna. De manera que no em va costar gens acoblar els saials amb allò que havia anomenat metaforismes i que escrivia de tant en tant des de feia anys, i junts –saials i metaforismes– van donar vida al volum titulat Farem un pensament, llibre que va veure la llum el febrer de 2021 de la mà de Lletra Impresa.

Ara he tornat, encara no fa vuit anys, al mateix escenari del Peset, aquesta volta atacat per una retenció intestinoestomacal que m'ha dut a passar per un quiròfan d'urgències. Tota la canonada que vaig reformar en 1985, a conseqüència d'una perforació d'úlcera, i que ha durat quaranta anys, ha fet solsida. De manera que amb la nova reforma, feta amb materials i tècniques nous, la canonada està en condicions de resistir bé les noves embranzides.

Ie, xiques, de nou estic per ací! Quines cares de prunes agres! Que no em reconeixeu? Soc el de la 445, Freddy el del Cabanyal, el Rei del Saial! I he tornat després de vuit anys. Què m'han dit que està fent aquest moniato del Rovira –xica, acosta'm una cadira que vinc tot rebentat– contra el valencià i l'escola? Aquest home no deu estar bé del cap! I el Mazón, encara és President? Tindrà algun dia un atac de veritat? Ara, que aquesta dissabte la tornarem a muntar, què s'han pensat? I tu, allà darrere la barra, brillant com una movie star i donant ordres, qui ets? Ah, la Na Negra Janes de la Guyana, la que més mana en la cinquena? Però aquesta nit, no, morena, que ha tornat el Rei del Saial, Freddy el del Cabanyal, i l'acompanyen Jordi el Xapa, Joano Valdés, Maite la de Castelló, el Rus, Quique Pumby entr més gent. Prepara'm els psicotròpics, analgèsics i opiacis, somnífers i anestèsics –i una mica del cava que tens guardat a la nevera, bordegassa!–, que avui és Dijous Gras i continua el Carnaval, i a més ja tenim ací les falles. Cada persona un saial! Vinga, Na Negra Janes, que avui tot va cap per avall; vinga, que avui tenim menú especial. Que qui ho paga? Que qui ho paga, dius? Doncs, el Rei del Saial! S'ha acabat la misèria i s'ha acabat el bròquil! Poseu-vos els saials de mudar, agafeu els carrets de les sondes i engreixeu bé les rodes que avui, quan el dia es dissol en la nit, quan la nit obri el seu mant per acollir la crisàlide del dia i a l'horitzó brilla l'estrella més fugaç, farem un cercavila al corredor de la cinquena. S'han acabat les penes, el dolor, l'insomni i el plorar, que ja està ací de nou el Rei del Saial. Tothom en marxa, això s'ha d'acabar, fora penes i tristeses, fora tràngols i treballs, que Fredyy el del Cabanyal i Na Negra Janes ballaran un pasdoble a l'eternitat. Ja sonen els acords d'El Fallero, L'entrà de la murta ja es comença a desplegar, tothom a formar… Amb el Rei del Saial!

[A tots els malalts i tot el personal sanitari dels hospitals públics valencians. Especialment als sanitaris del Dr. Peset de València i a les doctores Payà i Estellés, en just agraïment.]

 [Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de febrer de 2025.]

 

 

Escriptura del cos, cos de l'escriptura

Begonya Mezquita, Feridura. Edicions del Buc_Poesia núm. 34, octubre 2024. Epíleg de j.l. badal.

 · · ·

Amb aquest nou llibre, Begonya Mezquita (Sagunt, 1968) enceta una segona època per a la prestigiosa col·lecció poètica Edicions del Buc, que opta ara per un format més lleuger, més manejable i de més bon llegir per als seus llibres. La mateixa poeta encarregada d'estrenar aquest segell independent i estrictament amateur (entre parèntesis: l'amateurisme no solament no està barallat amb el rigor i la professionalitat sinó que en el cas de la poesia diríem que els exigeix, qüestió d'amor i fe) insufla amb Feridura nou alè a un periple editorial que desitgem llarg i fecund. Han passat deu anys ben comptats des de l'últim lliurament poètic de l'autora, Parlen els ulls (2014), aquell primer volum de l'editorial. Aniversari redó. I tornem a començar amb bon peu la singladura. Entremig hi ha hagut el cúmul de vida que aquestes pàgines intenses ens fan a mans dels ulls, les emocions i la intel·ligència lectora i ens serveixen en safata de plata el plaer de la bona poesia: el viatge inesgotable de qui no ha sabut "véncer l'abast de les flames" perquè ella mateixa ha "estat tots els incendis". Hi ha hagut, traçant un abans i un després, l'abisme d'un atac de feridura o apoplexia, que és com popularment s'han anomenat en català les diverses modalitats de l'ictus abans de l'extensió d'aquest neologisme. Hi hagut també la mort del pare, un altre punt i a part. No són aquestes només experiències que obliguen la poeta a mirar de fit a fit els ulls de la mort ("Fins aleshores, diria que mai no havia mort"), és sobretot la lluita per vèncer les seqüeles de la malaltia, l'absència en part irreparable del propi cos, i per omplir amb la tenacitat de la memòria i l'evocació la pèrdua del pare. La feridura té, doncs, aquestes dues arrels que s'entrellacen en el lloc més fondo de la terra de les emocions.

Per la primera, tal com palesen sobretot els poemes de la part inicial del llibre, la que dona nom al conjunt, corre la saba de l'esforç d'assumir l'experiència traumàtica de l'ictus, la d'aprendre a alçar-se des de les pròpies mancances i defalliments, la de l'assumpció d'una nova realitat i la d'un remuntar finalment el dolor i l'adversitat expressat en el que podríem definir com una reescriptura del cos. És possiblement d'aquesta identificació entre cos i llenguatge poètic d'on naixen en bona part l'autenticitat i la força lluminosa que transmet Feridura: escriptura del cos, cos de l'escriptura. Gràcies a la precisa sincronització dels dos elements del binomi, el desplegament formal i temàtic dels poemes implica alhora una veritable transformació personal, un viatge des de les profunditats tel·lúriques fins als espais més lluminosos de l'experiència. El cos ha conquistat la seua escriptura: s'ha dit, ha guanyat el desplegament de la mirada, s'ha obert a l'horitzó. Per això Feridura adopta principalment la forma de l'autodiàleg, paraules a un tu que fa d'espill de la poeta com a forma suprema de la confidència i l'autoconsciència. Però hi són totes les altres persones del verb: les terceres, el nosaltres i el vosaltres. La mirada poètica és un periscopi que gira i completa el cercle per observar-ho tot, el més ocult dins una mateixa, el més llunyà en els reiterats records de la infantesa, el més frugal i immediat de l'experiència quotidiana. I té l'habilitat del ventríloc i la redonesa de l'oracle. És l'ànsia constant de més vida el motor que mou els poemes de Begonya Mezquita.

Dividit en tres parts, conté un total de 57 composicions (casualitat o no, les de l'edat de l'autora), algunes de les quals agrupades en seccions: Feridura, Un desert blau i Uns altres jardins. Cada una d'aquestes parts comença amb un poema destacat en cursiva, com donant entenent que conté algunes de les claus que confereixen sentit al conjunt. És així sens dubte pel que fa a "Cutis", el poema que obri la primera part i, doncs, també el llibre, anagrama d'ictus que ens remet, gràcies al joc verbal, a un dels trets més constants de la poesia de l'autora: la sàvia combinació del més profund i el més superficial en una proposta vitalista en què aquestes distincions són merament referencials. "Vine", el primer poema de la segona part, és una declaració de fe en la paraula i, alhora, una invocació al pare a través d'una estampa domèstica repetida en el temps: "Lluminós i discret, l'home tornava a casa / i era el sol que declinava, la màgia del capvespre". La darrera part ens porta, com el títol bellament ja suggereix, vençudes les adversitats i guanyada l'escriptura del/per al cos, a la llum de viatges i amics, a espais de l'encís on pintar la mirada, a l'observació minuciosa del més frugal (un home que passa, una dona en bicicleta, un gelat en una plaça…) o el més solemne de l'arquitectura urbana i natural. Són poemes escrits a peu de carrer de Torí i el Piemont, de Chicago i la Sénia, de Tamil Nadu, l'horta de Castellar, Brussel·les o la Marina. Les "Endreces" finals ens aclareixen alguns dels motius dels poemes, que inclouen homenatges pòstums als poetes amics Manel Marí i Antoni Ferrer o donen forma a algunes propostes rebudes: sobre una pel·lícula ("Cel sobre Berlín", amb el significatiu tema de l'àngel protector), un arbre, l'aigua, les dones, etc.

La poesia de Begonya Mezquita és de naturalesa eminentment plàstica. Els seus poemes semblen construïts com autèntics collages, per superposicions i analogies, per jocs de contrastos, amb una sintaxi que s'articula per acumulació i salts acrobàtics i que funda en la música i el sentit del ritme i la mesura el basament per a la creació de sentits, de vegades sorprenents, juganers i gràcils, greus i solemnes, que manifesten molt bé l'art d'estimar en què consisteix la poesia i l'alegria de viure. Després dels inicials El perfecte somriure (1989), Badalls d'estiu (1990), L'any de les atzavares (1994) i Entre la distància exacta i la nit (1991), dels posteriors Signes de terra (1999), Una illa (2007) i el ja al·ludit Parlen els ulls, Feridura ve a afermar i afirmar la potència d'una de les veus més interessants de l'actual poesia catalana.

[Publicat a la revista Saó núm. 509, gener de 2025.] 

 

Mala peça hi ha al teler

No passarà certament l'encara president valencià als annals per la seua intel·ligència ni per la seua habilitat política. Ni per l'astúcia, marca de la casa de tants politics espavilats, que creixen cultivant les relacions més oportunes i oportunistes, que sempre saben ser al lloc que toca, atents al canapè i al raspall que passen amb suavitat pels muscles dels seus protectors fins que no hi queda ni rastre de caspa. Si l'endemà de la dana, Mazón hagués presentat la dimissió, a hores d'ara encara hi hauria qui el ploraria. Però sostingut pels uns i pels altres, i insistint en l'enfilall de mentides, ocultacions i declaracions contradictòries, la seua caiguda respon a la llei de la gravetat: més ràpida i sorollosa com més s'acosta el final. És probable que els seus sequaços més propers el mantinguen en una bombolla on no arriben la majoria de crits i el refús generalitzat que provoca la seua presència, però d'ençà del dia que se li acudí acompanyar Pedro Sánchez i els monarques a Paterna ja sap de quin color és el fang de la justa indignació. Per això se n'amaga tant com pot darrere una làbia que costa de desxifrar i en l'absoluta inanitat de les coses que diu i que no diu. Pràcticament s'ha convertit en un empestat. Quins càlculs allarguen la seua agonia? Perquè cada dia que passa augmenta el seu aïllament, la contestació al carrer i la consciència social que ha de plegar pel bé de la majoria social del País Valencià. Com era previsible, les protestes multitudinàries estan desembocant en noves formes d'organització i protesta, potser més minoritàries, però més intenses, diverses i continuades. I els sectors implicats en la lluita van ampliant-se a poc a poc: associació de víctimes de la dana, finalment organitzades, llauradors afectats per l'enèsima amenaça urbanística a què la modificació de la Llei de l'Horta donarà corda i excusa legal. Si Mazón fos intel·ligent, o simplement hàbil, aparcaria la consulta per a la llengua base de l'ensenyament i esperaria temps més bons. Però Rovira és un fatxa de pedra picada que no farà marxa arrere en la seua croada contra els valencians i la seua llengua. Embolica que fa fort! Menystenir la capacitat del poble per dir prou és potser l'error de càlcul més greu en què han incorregut els actuals mandarins de la Generalitat i els seus acòlits de Vox. Finalment les Corts es definiran sobre la dimissió de Mazón, si bé amb vot secret, segurament per evitar que a més d'un o una els traslluesca la traïció a la cara (dura). La jutgessa de Catarroja que investiga els fets i negligències en la gestió de la dana sembla que hi va seriosament i amb ganes d'arribar fins al fons de l'assumpte. Aquest dissabte mateix hi ha convocades concentracions a les capitals valencianes en favor del sí al valencià. I aquesta setmana, a les portes de l'Ajuntament de València, el Comitè Local d'Emergència i Reconstrucció de València convocava una roda de premsa alternativa a l'oficial per protestar contra la marginació i censura dels afectats per la dana en els projectes que s'elaboren en secret als despatxos. Mala peça tenen al teler Mazón i companyia. I la primavera ja demana pas amb les seues intifalles i la convocatòria d'una nova manifestació multitudinària per a l'1 de març. El que va començar sent un símbol potent de la dignitat amb el crit de "Mazón dimissió!" està convertint-se en una possibilitat real, a més a més d'una necessitat peremptòria. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de febrer de 2025.]

 

 

Taüll

 

Recorde la primera vegada que vam ser a Taüll. Va ser una visita fugaç, cosa de voltar pel poble una estona, contemplar des de fora les esglésies romàniques, prendre alguna cosa en la terrassa d'un baret i poc més. Devia ser per primavera, doncs, tal vegada l'any vuitanta-dos o vuitanta-tres del passat segle, en un Simca 1.200 de color verd. Ens hi va dur per una carretera vertiginosa, des de la Seu d'Urgell, on passàvem uns dies, l'amiga Anna Martí, que era professora de català, gran aficionada a la poesia i d'una elegància i vivacitat exquisites, molt pròpies d'aquelles profunditats del país i arredonides pels anys d'estudi a Barcelona, ciutat i habitants que s'estimava en la mateixa proporció que els detestava. Devia tractar-se del mateix sentiment que inspirà la creació del mot pixaví referit a persones poc o molt inflades, forasters de capital que presumeixen de casta o ciutadania però que a la menor excusa escampen el poll per trobar una mica d'esplai i assossec en algun d'eixos pobles que tant menystenen per donar-se aires de grandesa. Potser en els nostres temps aquestes diferències entre el camp i la ciutat, que tanta literatura han segregat en el passat, s'han dissolt en un revoltim on ja no distingim vicis i virtuts, beneficis i estralls. L'aldea global té aquestes coses. A l'Anna la disgustava especialment el català cada vegada més postís i pobre de la metròpoli, al qual oposava un suculent nord-occidental (el propi de l'Alt Urgell) de fonètica impecablement clara on dringava amb especial fortuna l'ancestral "mane?" o "què mana?" que coronava les preguntes i substituïa amb gràcia l'anodí "què?" dels sords o desentesos. No deixava de sorprendre als viatgers aquesta expressió en una dona tan moderna com era l'Anna, en qui les dualitats fàcils i els tòpics moixos queien estrepitosament davant la síntesi que diu que només es pot ser universal (o modern) si s'és plenament arrelat a un temps i un lloc. La Seu d'Urgell, posem per cas, on la nostra amiga va ser durant molts anys regidora de cultura pel PSUC o d'alguna de les seues formacions hereves, o Taüll, sense anar més lluny, el poble que ara acull de nou els viatgers més de quaranta anys després d'aquella primera incursió, recordada fragmentàriament, que va deixar imatges mudes captades amb la càmera de Super 8 del pare, una seqüència de rostres mig esvaïts, un lapse de vida estrany que remunta el riu del temps i les correspondències. El Taüll d'aquells anys devia ser poc més que una joia amagada, un nom en els llibres d'història, o una cita obligada per a especialistes en art, per a amants de la muntanya i del país, aventurers d'altres temps. Els frescos de Santa Maria i Sant Climent, dels mestres anònims de Taüll, ja feia molts anys que reposaven sans i estalvis al Museu d'Art Nacional de Catalunya, com tantes meravelles de l'art antic, gràcies a una iniciativa de l'Institut d'Estudis Catalans que els va salvar d'una venda i exportació (o espoliació) als EUA. Però segurament els viatgers valencians ho ignoraven llavors, com tantes coses ara i sempre. Joan Coromines atribueix a arrels iberobasques el topònim del poble, que derivaria d'un (a)tauri>(a)tauli –ata o ate, porta, i uri, poble segons ell, tot i que en basc modern poble és herri i ur, aigua)–: poble del port. Després hi hem tornat moltes vegades, la majoria d'elles per esquiar a l'estació de Boí-Taüll, que va ser inaugurada el curs 1988/1989, amb grups de l'institut on treballàvem. Ara el poble viu exclusivament, excepte en algun cas de persistència de la ramaderia tradicional (vaques, cavalls), del turisme, esports de neu a l'hivern, esports de muntanya la resta de l'any. Hi ha el gran complex hoteler del Pla de l'Ermita (de Sant Quirc de Taüll) i els antics pixavins hi van comprar tot d'apartaments per a estades temporals. L'església de Santa Maria es pot visitar debades i sempre és oberta, immersa en un silenci i unes foscors que corprenen. La de Sant Climent, en canvi, cobra el peatge de les seues meravelles, que acompanyen vídeos didàctics i altres amenitats de l'humil negoci cultural. Estan sent dies de molta boira, pluja i neu. Amb una mica de sort, si l'oratge ho permet, encara pujarem al pic del Cap de les Raspes Roies (roges en ribagorçà) o Puig Falcó, que amb els seus 2.753 metres és la cota esquiable més alta del Pirineu. Siga com siga, els viatgers poden assaborir a poc a poc la bona companyia i la commovedora bellesa de la Vall de Boí. Els records, entre els llambreigs de la boira, sobre el blanc silenci de la neu, ascendeixen plens de color i matisos amb l'eco remot del temps.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de febrer de 2025.]

 

 

L'estupor

Mentre pensava de què parlaria avui en aquesta columna em venia al cap insistentment la paraula estupor. I recordava que L'estupor era precisament el títol amb què l'Editorial Afers va publicar en 2018, a cura d'Enric Iborra, que també signa el pròleg, una col·lecció d'assaigs de l'enyorat Josep Iborra. La setmana, efectivament, ha estat prolixa en fets que poden provocar allò que els diccionaris defineixen com estupor: "Immobilitat causada per una gran admiració, per una viva emoció". Admiració i emoció en aquest cas, no cal dir-ho, de signe negatiu davant el que sembla no tenir aturador: el despropòsit, la injustícia, l'estupidesa, la manca absoluta de trellat en una espiral demoníaca que creix com més va més. Per a l'assagista benisser l'estupor era una condició indispensable de l'escriptura per aplicar a l'observació els paràmetres de la racionalitat i la lucidesa i traure'n el màxim partit, una mena d'immobilitat interior davant la presència fosca de la realitat. Com el seu admirat Paul Valéry, Iborra se la mira, la realitat, com una cosa estranya on se sent atrapat. És difícil, i més en les actuals circumstàncies històriques, no reconèixer, en efecte, la sensació de vertigen i estranyesa davant la vulnerabilitat humana. Però si la vida és com és per naturalesa i en un sentit últim indefugible, també és cert que l'acció humana pot llimar-ne els aspectes més dolorosos, i que, sent fotuda per a tothom, ho és molt més per a uns que no per a d'altres, i per causes en tot cas evitables. D'ací, d'aquesta constatació, naix el principi de la consciència social i dels moviments i teories que, amb desigual fortuna, han tractat de fer més amable la vida i que no poques voltes ho han aconseguit. En el fons, no és contradictòria la coexistència d'aquestes dues perspectives que resumeix bé l'equilibri gramscià entre el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat. O entre l'estupor davant la barbàrie de mil cares ja convertida en amenaça planetària per a la pervivència en termes acceptables i la consciència que l'acció individual i col·lectiva poden aturar-la i han de maldar per trobar alternatives al que en aparença sembla irreversible. L'home i l'escriptor Josep Iborra, el mateix que com Valéry o Pascal s'enfronta amb la seua escriptura a les veritats despullades de la condició humana, és un bon exemple de compromís amb la cultura, la llengua i el país que li va tocar viure. I un contramodel, per tant, a tots aquests personatges que semblen estar en el món només per fer-lo més difícil, més inhabitable, més absurdament estúpid.

Cal tenir-ho en compte per no defallir, per no quedar atrapats en les urpes sinistres de l'estupor, de la mort anunciada, del que ens venen –amb indissimulat sadisme– com a dat i beneït i que en la majoria dels casos no és sinó pura i simple propaganda. La qual cosa no lleva a determinades proclames i actuacions ni un pèl del perill real que suposen ni ens les hem de prendre com a pures pallassades. Darrere de l'espectacle circense es mouen interessos tèrbols i despietats que practiquen el menyspreu per les formes més clares de la vida humana i les més elementals de la simple existència dels altres. Tal és la idea ben poc original de Trump, el trumpetista de l'apocalipsi, de buidar Gaza de palestins per transformar-la en un gran negoci turístic de platges, camps de golf i altres luxes. La continuació del genocidi que va començar amb les bombes i pot culminar en autèntica neteja ètnica que faria les delícies del mateix Hitler pot semblar una astracanada més, però dita per un dels homes més poderosos del món produeix feredat i estupor. A l'altra vora del Mediterrani, els mandarins de la colònia valenciana també s'apressen a perpetrar nous atemptats a la raó a compte dels seus beneficis mafiosos i de clan: embolicar la troca de l'ensenyament per barrar el pas al valencià, nomenar sicaris per al comandament d'À punt disposats a liquidar la presència de l'idioma propi i el prestigi guanyat amb esforç professional durant la DANA, desmuntar el Consell de l'Horta i donar via lliure a la construcció per acabar de carregar-se aquest espai vital per a la ciutat i el país i insistir en el suïcidi turístic i mediambiental. La resposta a les mobilitzacions populars contra Mazón i el seu Govern i per una reconstrucció racional que tinga en compte el benestar social i la prevenció de futures amenaces climàtiques han estat les reaccions prepotents dels últims dies. Ranera o cant del cigne d'un Consell tacat de sang i tocat de mort? Tot plegat és fàcil caure en la impotència i l'estupor. Però si des de l'imperatiu moral d'enfrontar-nos-hi som capaços de lligar totes les causes que queden a la intempèrie del desgovern, la força col·lectiva estarà en condicions d'aturar l'escomesa reaccionària i capgirar el sentit del que pretenen imposar com a inevitable.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de febrer de 2025.]

 

Mentrestant

 

Aquest dimecres es van complir tres mesos de la fatídica vesprada del 29 d'octubre de 2024 que va segar la vida de 227 persones i destruir àmplies zones de l'Horta Sud, la Ribera, els Serrans, la Foia de Bunyol i la Plana d'Utiel, amb centenars de milers d'afectats i unes conseqüències econòmiques, socials i polítiques difícils d'avaluar encara avui. Siga com siga, no hi ha dubte que la catàstrofe provocada per la Dana i la tragèdia humana que la ineptitud, la negligència i la supèrbia d'un govern d'irresponsables van elevar a nivells de rècord sinistre, marquen un abans i un després en la història contemporània del País Valencià. Però hi ha també un mentrestant, la zona d'ombres i clarianes en què ara mateix ens trobem i que les poblacions directament afectades viuen, com és lògic, amb especial intensitat i angoixa. L'horitzó, en el mentrestant, encara és molt negre, es mire com es mire, per molt que ens recordem, amb el poeta, que "tot està per fer i tot és possible". A Alacant, Elx i Alcoi, aquesta encara sense imatges ni notícies a la premsa (escric dijous al dematí), hi va haver concentracions per demanar una vegada més la dimissió de Mazón i l'assumpció de responsabilitats. El sud del país es mou amb les seues pròpies dinàmiques i la coordinació necessària de tot el territori, mal que bé, va teixint-se, massa a poc a poc potser. Les concentracions han sigut l'aperitiu per a la manifestació al Cap i Casal d'aquest dissabte, que esperem tan multitudinària com les tres anteriors. Tot amb tot, ombres i clarianes del mentrestant. Les ombres parlen d'una certa sensació d'impotència de la força popular en comprovar que malgrat les insistents mobilitzacions, en bona part inèdites al País Valencià, els responsables polítics tenen ben assentats els culs a les poltrones, que en aquest tauler hi ha peces ocultes que es mouen molt bé i que són capaces de moment de neutralitzar la protesta i el descontent amb els seus aparells de propaganda i tones de falsedats i demagògia. L'ombra parla de la insistència en els despropòsits dels màxims responsables de la tragèdia: la militarització més que discutible per a la recuperació, la concessió a dit de projectes multimilionaris a empreses amigues, el control dels mitjans de comunicació públics amb el nomenament de responsables de dubtosa trajectòria professional i assegurada fidelitat ideològica i connivència de beneficis. La pressió al carrer, evidentment, es fa sentir, però no amb prou determinació i força per aconseguir a curt termini els efectes desitjats, l'indispensable tomb polític i social que el país i la majoria social necessiten. Intensificar i diversificar les formes de lluita i protesta semblen objectius peremptoris en el mentrestant. Les grans manifestacions seran possibles a partir d'ara si les accions de protesta, més o menys minoritàries, es multipliquen, si la capacitat per mantenir visible el conflicte busca altres formes d'expressar-se i si els mètodes de coordinació i direcció del moviment es perfeccionen, amplien i democratitzen. Més actes, més intensos i vistosos, més temps i treball per dissenyar-los i executar-los, més mitjans econòmics per sostenir-los, per vies on la mobilització virtual tinga el pes relatiu que li correspon al servei de l'escenari social principal: el carrer, els espais públics. Les ombres avisen del perill de l'esgotament, més per feblesa imaginativa i manca de convicció que per impossibilitat objectiva.

Però hi ha també les clarianes del mentrestant, que il·luminen els camins per on el futur es pot albirar amb més confiança. En primeríssim lloc, no sempre ben valorat i aprofitat, el de l'extensió i persistència de les forces de la solidaritat i el voluntariat, la capacitat d'autogestió de la gent. També els primers contactes entre les forces sindicals més compromeses amb els canvis socials i polítics i el debat que sospesa la possibilitat d'estendre les mobilitzacions al món del treball i la seua força primordial: la vaga general. I, partint de les lluites més ben articulades i arrelades en barris popular com el Parc Alcosa, la presentació aquesta setmana dels Comitès Locals d'Emergència i Reconstrucció. Aquesta darrera iniciativa, en efecte, toca el voraviu del conflicte: la possibilitat que la reconstrucció de les zones afectades per la Dana situe el benefici públic i col·lectiu per damunt dels interessos privats del capital. La lluita perquè els afectats tinguen veu i vot i la reconstrucció no siga una tornada als vicis d'una normalitat injusta i en part responsable dels efectes de la catàstrofe sinó un pas endavant per a la millora social i la posada en marxa de les mesures que exigeix el canvi climàtic i per una nova relació ecològica i ben arrelada entre la gent i el seu medi. Un abans i un després i un mentrestant que hem de saber empènyer a favor d'aquest país i la seua gent.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 31 de gener de 2025.] 

 

Una pena real

Una de les coses que més difícil se'm fan de pair, des del punt de vista històric, és la facilitat amb què les injustícies canvien de bàndol. El poble que avui és objecte de les majors atrocitats perpetrades pels seus enemics demà pot ser qui alce sense miraments la destral per repetir o multiplicar per mil el patiment sofert sobre un altre poble o col·lectiu. La història en va plena. Els papers de víctima i botxí, com sabem, són volàtils, intercanviables fins i tot. Potser perquè al capdavall tot és qüestió de poder i de força. Més que el sentit de justícia o la consciència de la solidaritat o l'humanitarisme, els vells ideals heretats de la il·lustració i de totes les lluites per l'emancipació, el món el mouen l'interès particular dels individus, les nacions o els estats, l'instint de supervivència i l'aspiració al domini sobre els altres. Davant d'això l'esforç per aixecar dics més o menys sòlids per posar límits a la barbàrie de la guerra, la injustícia i els exterminis, es revela com una empresa titànica. La sensació que més sovint ens aclapara és que construir escenaris de pau i democràcia plena més o menys duradors, que fer valer els principis que inspiren invents com el de la Declaració Universal dels Drets Humans, l'ONU o les diverses instàncies internacionals que malden per aplicar en la pràctica el que les lleis proclamen en la lletra (o més sovint a l'inrevés: de reflectir en la lletra el que de cap manera no es vol posar en pràctica), és com alçar castells amb les cartes de la baralla: el mínim bufit o moviment les farà caure. Sísif carrega eternament la pedra muntanya amunt i quan és a dalt, una força invisible la fa regolar de nou cap avall. I torna a començar. Amb quina facilitat s'ensorra el que tant ha costat de fer! Que febles són les forces per construir el bé, que poderoses les de la destrucció o l'interès espuri que menysprea i ofega el benestar comú! La reducció obligada a binomis com bé i mal i d'altres d'equivalents no pot en tot cas simplificar una realitat social i humana que sabem complexa, potser inabastable en la seua totalitat, irreductible a la raó. A diferència de les ciències formals i naturals, el camp de les denominades ciències socials i humanes és un territori sembrat de mines on es fa molt difícil, per no dir impossible, un consens o reconeixement de validesa universal. Qui sap si perquè el subjecte i l'objecte d'estudi es confonen amb facilitat i s'impliquen i condicionen mútuament, de manera que dels presumptes avanços en aquests terrenys no se'n solen extraure conclusions pràctiques inequívoques.

L'endemà de l'esperat i proclamat alto el foc a Gaza, Israel bombardejava Cisjordània. L'antic poble de víctimes, pràcticament des del dia en què es va fundar el seu estat a la terra sostreta al poble de Palestina, s'ha convertit amb el temps i el suport occidental, sobretot dels EUA, en el major exportador de patiment de la regió. El genocidi de Gaza, amb les excuses de les atrocitats immediatament prèvies d'Hamàs, no comença ni acaba amb l'última guerra, que ha suposat la destrucció quasi total de cases i infraestructures del país i la mort de 50.000 palestins. Israel, en nom de la seguretat nacional, ha assumit si us plau per força el paper de botxí colonial i imperialista. Si pensem que era inevitable que així fos, si no hi havia més remei que transportar i tornar a transportar la pedra muntanya amunt, si no podem trencar el cercle viciós gràcies al qual es repeteix la barbàrie i agressors i agredits s'intercanvien els papers sense treva, no estem fent més que cavar la fossa on tots irremeiablement anirem a parar si l'escalada bèl·lica, ara en mans de feixistes com Trump, Musk o Putin, continua la seua espiral funesta.

S'ha estrenat recentment el film A Real Pain, del director nord-americà Jesse Eisenberg. És evident que la construcció i assumpció de la memòria col·lectiva del poble jueu a través sobretot de productes culturals made in EUA tant pot servir per recordar-nos els horrors del passat a fi que no es tornen a repetir com per encobrir els actuals genocidis, per emmascarar, en nom del passat, el paper present de botxí de l'estat d'Israel i dels seus valedors. Però amb la subtilesa i senzillesa agredolça i sàvia d'un Woody Allen, la pel·lícula d'Eisenberg ens situa sense estridències en el nucli d'un tema candent i atemporal: la possibilitat de l'empatia, d'assumir en carn pròpia una part del patiment aliè, de compadir-nos-en. D'exercir, fet i fet, aquell principi tan humà com és l'instint de supervivència: el de ser capaços de posar-nos en la pell de l'altre, de comprendre i prevenir el seu patiment en benefici del bé recíproc i comú. El principi, no menys instintiu, de la identitat compartida que ens fa ser (més) humans.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de gener de 2025.]