Foc nou

Has encès la foguera però la fusta estava humida o potser encara era massa verda. "Padre, la leña no prende", s'exclamava el fill envejós i parricida del poema La tierra de Alvargonzález d'Antonio Machado. Debades hi afegeixes un tros de paper o cartró, debades ventes amb força l'exigua foguera per intentar reviscolar la flama. El foc no pren amb la deguda consistència i seguit seguit s'apaga. És el moment de fer-ne un de nou, de fer bé les coses des del principi: triar bons branquillons per col·locar-los a la base, posar-hi llenya ben seca distribuïda harmònicament perquè l'aire el mantinga viu. Ara per fi tira bé i escalfa i forma unes brases potents que oportunament nodrides faran que el foc dure hores.

Fa quinze dies que la DANA va arrasar vides, cases, vehicles, infraestructures i collites de pobles sencers, tot el que trobava al seu pas. Fou el 29 d'octubre, dia que quedarà indeleble en la memòria dels valencians com la desfeta tràgica d'una il·lusió, com el despertar traumàtic de dècades d'obediència cega als mites que ens volen espanyols de primera, felices criatures solars, fills que viuen en la fosca plenitud d'ofrenar ridícules glòries a uns déus estranys. Aquell vespre de mort, amb la furiosa llengua d'aigua i de fang emportant-s'ho tot, molts van caure en el compte que érem sols, que aquelles ombres que projectaven les televisions, aquelles veus omnipresents de les ràdios, aquella comèdia tan ben ordida per tots els mitjans protagonitzada per personatges anomenats Mazón, Sánchez, Feijóo, Abascal, Felip VI, Montes, Català, Camarero, Pradas, Rovira, Argüeso i companyia eren només espectres que vivien a anys llum de distància de la vida de cada dia, tan fràgil que en un tres i no res podia fugir de la mans per sempre. Però van aprendre una altra lliçó memorable: que l'abandonament i el silenci, el borum de la picabaralla partidista i els jocs de saló, la incompetència indiferent i classista, els al·lucinògens del poder, podien ser anul·lats per la força de la solidaritat i la mobilització populars.

Demà farà una setmana de les manifestacions a València, Castelló, Alzira, Elx i Alacant on, per una vegada, la gent va dir prou massivament i unànime exigint la dimissió de Mazón i la depuració de responsabilitats penals. El despertar de la ràbia d'un poble històricament submís que ara se sap maltractat, que ara sap que només el volen com a carn de treball i tribut, va desbordar València amb la seua força multicolor per clamar justícia. La comèdia, malgrat tot, continua a hores d'ara, i el titella Mazón, que penja d'un fil, eixirà avui al ple del Parlament Valencià a fer el numeret, però ni dimitirà ni el faran dimitir. A tot estirar caurà alguna peça menor. Per raons oposades però complementàries el PSOE-PSPV i el PP mantindran el cadàver de Mazón a la nevera de la morgue no sabem fins quan. Calculen, sens dubte, que la nostra ràbia anirà apagant-se com una foguera mal encesa, que de la indignació passarem a resignar-nos per tanta dissort. De fet, a la resposta solidària que ha encapçalat la joventut i ha vingut de tot el país i d'arreu i molt especialment de Catalunya, i la mobilització popular massiva i enèrgica, van començar molt prompte a oposar-hi la propaganda, la censura, la toxicitat desinformativa. Voluntaris i testimoniatges de vides trencades en directe prompte van sent substituïts per uniformats i els tractors heroics, pencaires i gratuïts dels nostres llauradors arraconats al fons de les pantalles. El rei mateix, que fa uns dies era rebut amb crits i fang a Paiporta, ara tornava al lloc del crim vestit de soldat, degudament blindat, per encoratjar la tropa. I el foc va apagant-se perquè no necessitem tan sols que facen dimitir Mazón i ens en posen un altre de més o menys idèntica burrera indiferent. No necessitem que amb la coartada de la incompetència autòctona a Madrid es pengen les medalles d'una reconstrucció que arribarà amb comptagotes i que servirà com a moneda de canvi i xantatge. El que necessitem és un foc nou que arranque des de la base: dimissió i convocatòria d'eleccions al País Valencià.

Encara que potser la massa crítica que comença a fer-se càrrec de la realitat que patim en carn pròpia no arribe a ser determinant per al tomb d'un nou cicle polític, necessitem fer foc nou. Malgrat que el PSPV amague el cap d'estruç sota l'ala de Sánchez, necessitem el foc nou per no caure en la resignació i la paràlisi col·lectives. Malgrat els dubtes de Compromís, que no s'acaben de dissipar amb l'honesta intervenció del senador Morera ni amb el discurs (en valencià, ja era hora!) d'Àgueda Micó al Congrés espanyol, tan carregat d'emoció i retòrica com mancat de propostes polítiques d'una certa substància i concreció, excepte per reclamar alguna molleta als pressupostos de l'estat, el País Valencià necessita foc nou. Malgrat que aquest partit esquive la seua responsabilitat de formació valencianista per liderar l'exigència popular de dimissió de Mazón i companyia, malgrat que no siga capaç ni de moure una simple moció de censura al que ja no pot ser ni un dia més president dels valencians, necessitem fer foc nou. El vell proverbi que només el poble salva el poble, que tant s'ha repetit aquests dies, parla de la justa desconfiança envers un poder que ens és aliè. Diu que a l'hora de la veritat només podem comptar amb les pròpies forces i que per revifar el foc necessitem tot el nostre alè. Fer foc nou des de la mobilització social, l'únic que ara com ara ens pot donar una oportunitat per reviscolar d'entre el fang i les runes.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de novembre de 2024.]

 

 

Mai més

No és el que es coneixeria com el xapapote que el petrolier Prestige va començar a vessar a uns 50 quilòmetres de Finisterre el 13 de novembre de 2002. Allunyat mar endins, en una iniciativa desastrosa, el vaixell va enfonsar-se el 19 de novembre a uns 234 km de terra i alliberà una càrrega tòxica que s'estendria per 2.000 quilòmetres del litoral comprès entre el nord de Portugal i les Landes franceses. Aquella pega negra que vestí de tenebres la mar i les platges i que M. Rajoy, llavors Vicepresident del Govern Espanyol, descriví amb el seu peculiar humor negre com filets de plastilina quan eixien del buc enfonsat, fou la protagonista d'una de les catàstrofes mediambientals més severes de la història.

El que ha assolat 70 pobles del País Valencià de la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, la Ribera i l'Horta Sud i ha deixat un rastre de mort i destrucció sense precedents en avingudes d'aigua no ha estat aquella marea negra, amb les 63.000 tones de material altament contaminant que es calcula que van ser vessats aquells dies de fa vint-i-dos anys. Les comparacions, ja ho sabem, són odioses, i més entre esdeveniments de naturalesa tan distinta, perquè l'envestida de la DANA s'ha cobrat de moment més de dues-centes vides humanes i ha arrasat el medi urbà on es veuen obligats a malviure centenars de milers de persones. Però en un parell d'aspectes les tragèdies s'assemblen com dues gotes d'aigua, en termes de foscor però també de llum. La mateixa incompetència de les autoritats encarregades de gestionar-les, en els dos casos del PP, amb un seguit de decisions errònies que n'agreugen les conseqüències i la malaltissa obsessió per amagar informació, minimitzar els fets i llevar-se el mort de damunt, d'una banda, i l'allau de solidaritat popular que es posa en marxa, s'autoorganitza i escampa ràpidament per tot l'espai afectat. És per aquestes coincidències que la tragèdia del Prestige i el títol de la columna d'avui m'han vingut al cap. Unes 200.000 persones es van manifestar a La Corunya l'1 de desembre d'aquell any sota el lema Nunca mais. El xapapote que alguns mariners van llançar contra càrrecs gallecs del PP o els ous amb què fou rebut Zapatero són els equivalents del fang que gent de Paiporta va disparar contra els reis, Mazón i Sánchez i va obligar-los a eixir per cames. La substància que identifica la desgràcia dels pobles convertida en el símbol de la injustícia i de la ràbia, la mateixa matèria amorfa, apegalosa i pudent que els destrossa les vides embruta el vestit dels poderosos i els deixa nus. Ni que siga per un temps i a la vista de tothom. Quants responsables polítics de la mala gestió de la tragèdia del Prestige van retre comptes davant la justícia?

Per bé que tots els dits apunten Mazón des de primera hora, fins els del seu propi partit, i que aquest lamentable personatge ja té tota la pinta d'un autèntic cadàver polític per molt que s'escarrasse encara a dissimular-ho, podria ben ser que es repetís la història de Galícia o la de l'accident del metro de València: impunitat total. Però si des de la contenció que exigeix el treball solidari i el dolor compartit volem que tragèdies com la que estem vivint els valencians no es tornen a repetir mai més hem de transformar la indignació i la ràbia, els projectils de fang i crits, en un horitzó polític que funde les bases per a una reconstrucció del país en termes radicalment diferents als imposats des del franquisme i que han donat carta blanca a l'especulació del sòl i l'urbanisme descontrolat, l'amuntegament de carn de treball i marginal en ciutats i barris lletjament infradotats, la subsidiarietat del transport públic, la construcció aberrant en llocs inundables, la destrucció de l'horta i els espais naturals i un llarg etcètera. Per a això no n'hi ha prou de fer dimitir Mazón i tot el seu equip de Govern. Exigir responsabilitats jurídiques i convocatòria avançada d'eleccions serien els primers passos per a una eixida efectiva i duradora, airosa, d'un fang que pot durar molts anys i comprometre greument el futur col·lectiu. Per posar fi a l'infrafinançament, l'espoli i el deute històric que secularment perjudica i empobreix els valencians i capgirar el sentit de la gestió pública actual, cal que ens governe gent capaç que conega i estime el país i que compte amb els millors especialistes en tots els camps. Ni Mazón ni el seu partit ni els qui fins ara, amb responsabilitats de govern, no han sabut buscar l'horitzó que el País Valencià necessita no estan capacitats per a tant. El mai més que volem multitudinari i ple de força aquest dissabte a Elx, Alacant i València hauria de ser un clamor per obrir una nova fase, decisiva, per al País Valencià.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de novembre de 2024.]

 

[Foto: Vilaweb 9/11/2024]

 

L'hora de la veritat

A hores d'ara el balanç provisional de la devastació provocada per la DANA és de 207 morts, gran part d'ells a Paiporta, i un nombre que gira entorn dels 1.900 desapareguts. Hem pogut veure les imatges de la tragèdia gràcies a À punt, que n'ha fet un seguiment des de primera hora incansable i exemplar, i després en les altres televisions, de manera especialment solvent i colpidora a TV3, com és habitual. Mentrestant, i per comparació inevitable, la premsa de Madrid, quan ja era més que demostrada la magnitud del desastre, centrava la seua atenció en la interrupció de l'AVE a València. Una clamorosa evidència del concepte que a la capital del Regne d'Espanya tenen de les seues "províncies" i del globus mediàtic que l'aïlla d'una realitat que només compta a l'hora dels tributs i la grandiloqüència. El paisatge dantesc que n'ha quedat a la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, a grans extensions de la Ribera i a l'Horta Sud no es pot comparar amb res que ens haja passat als valencians en el passat, ni tan sols durant la riuada de 1957 ni la pantanada de Tous de 1982 i els altres aiguats que històricament ens han caigut. Si els morts no es poden ressuscitar –i és més que probable que la sinistra xifra augmente les properes hores i dies–, si els danys materials són lluny de poder ser avaluats i reparats i les persones afectades directament tardaran molt a poder refer les seues vides, és clar que n'haurem de parlar durant molts mesos i treballar molt solidàriament i eficaç per alçar del fang un país devastat i un poble injustament abandonat pels seus governants. O molt ens equivoquem o aquesta tragèdia serà –ha de ser– un punt d'inflexió en el present i el futur del País Valencià. És com si el teló de la comèdia que ha anat fabricant-se durant dècades de Levante feliz o Terra Mítica i altres insultants retolets hagués caigut estrepitosament d'un colp. És l'hora de la veritat.

I en l'hora de la veritat, de les veritats, ja no ens poden enganyar amb el conte de la lletera, ja no ens poden tractar com a estúpids ciutadans de tercera. Els responsables d'evitar que una tragèdia anunciada i cantada com la DANA tingués tal poder de destrucció han fallat estrepitosament. En primer lloc en l'aplicació de polítiques de prevenció i emergències, amb l'escandalosa supressió de la Unitat Valenciana d'Emergències i les retallades als bombers. Però molt especialment, amb actituds que freguen l'acció criminal per abandonament de les responsabilitats amb greus conseqüències per a la població, en l'atenció als reiterats avisos del que s'acostava i de l'evidència dels aiguats i en l'augment espectacular ja a mitjan matí del 29 dels cabals a la capçalera del riu Magre i de rieres i barrancs i en l'activació dels protocols d'alarma que haurien de correpondre al cas. La inhibició irresponsable de Mazón a l'hora de la veritat l'invalida com a representant màxim dels valencians perquè demostra la seua ineptitud per al càrrec. Batega al fons de la seua passivitat davant el desastre una incapacitat per comprendre la realitat, una adhesió infantiloide a negar una evidència desagradable. Ell, que ja somiava a recuperar la Copa d'Amèrica per al seu curriculum, es troba amb la impertinència de la DANA en el moment menys oportú i amb el seu Secretari de Seguretat i Emergències, Emilio Argüeso, desaparegut en els moments decisius perquè estava entregat en cos i ànima a la tasca patriòtica d'organitzar els Festejos Taurins amb el seu homònim d'Espectacles Públics. La primera compareixença pública de Mazón a les 11.45 per no dir res és la prova que ja ha perdut l'oremus de la realitat. A les 13.00 es fa gravar un vídeo que després esborra però tothom ha pogut veure i en el qual anuncia que la tempesta ja se'n va cap a Conca, que aquí no pasa nada y todo está bajo control. No és fins a les 20.11 que envien un senyal d'alarma als mòbils, quan el pitjor ja ha passat i milers i milers de ciutadans es troben atrapats en els colls d'embuts de les carreteres, els polígons, els centres comercials i tots els laberints de l'urbanicidi i l'amuntegament de personal. La compareixença de les 21.30 passarà a la història de la indigència política, comunicativa i humana d'un líder polític. A les 0.30 es presenta disfressat per a l'ocasió amb un jupetí de color roig (Felip VI ho farà en vestit de campanya, sempre hi ha hagut classes). Carlos Mazón ha d'assumir les responsabilitats pròpies del càrrec que ostenta.

I és que navegar amb bona mar, damunt les suaus onades de l'èxit, mentre un es pren un piscolabis i grava simpàtiques imatges i cançonetes lleugeres per a TikTok, és cosa fàcil. El bon navegant es demostra enmig del tràngol. I a l'hora de la veritat aquests personatges de cartró de la comèdia valenciana s'han demostrat uns perfectes inútils. Són polítics que només miren el propi profit i sempre en direcció a la Villa y Corte. Més que per fatxes –que ho són, i molt, per bé que maquillats de liberals, entossudits a simplificar la complexitat del món a les seues coordenades mentals de sota, cavall i rei–, fan por per ineptes, incapaços de dirigir i gestionar la cosa pública i l'interès comú. Com en l'accident del metro i altres tragèdies, faran mans i mànigues per no pagar-ne la factura, passar full i eixir-se'n de rosetes, tot i que aquesta vegada, amb els milers i milers d'afectats directes, de morts, de gent que ho ha perdut tot i que s'ha sabut abandonada, ho tenen més difícil. Però l'hora de la veritat reclama reparar el mal, cosir la xarxa de la solidaritat popular i exigir l'assumpció de responsabilitats polítiques al màxim nivell. I demana continuar debatent sobre les causes que agreugen episodis com el de la DANA en un país propens a aquest tipus de fenòmens que aniran en augment amb el canvi climàtic i que ha estat venut a l'especulació urbanística, la falta d'una ordenació racional del territori i la manca de finançament i infraestructures. Necessitem urgentment un projecte nou de país que mire pels seus habitants, amb polítics que el coneguen en profunditat i l'estimen. Necessitem enfortir els llaços d'una identitat solidària a través de l'organització civil i popular. Realment necessitem traure el País Valencià de mapes aliens per fer-lo entrar en la pròpia història i poder decidir col·lectivament el seu present i el seu futur, més ric, més lliure, més net i més just. És l'hora de cantar les veritats.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de novembre de 2024.]

 

 

Sakana

Els viatgers s'estan uns dies en aquesta vall estesa entre els pobles de Irurtzun, al nord-est, i Ziordia, al sud-oest, per on flueixen els rius Arakil, Burunda i Ergoiena, l'autovia que uneix la capital navarresa amb Gasteiz-Vitoria i la vella línia del tren Saragossa-Altsasu. Tot i que la comarca ha acabat anomenant-se així, sakan és un dels noms que l'èuscar té per designar una vall, al costat d'ibar, haran o bailara, i de vegades també una barrancada. Als viatgers no els és estranya aquesta forma d'anomenar per antonomàsia o d'escurçar un topònim que sempre està en boca, sobretot, dels seus habitants. Els de la Vall d'Uixó, la Valldigna o la Gallinera i tantes altres valls nostres també solen recórrer al mateix procediment. Potser no hi ha res de més humà que sentir-se el melic del món, perquè de fet cada u és el melic, tant si ho vol com si no, si més no del propi món, i el lloc on viu, el centre de l'univers. Dir-ne, doncs, la Vall de Sakana és com dir la Vall d'Aran, és a dir, la Vall de la Vall, un pleonasme fundat en certa manera en un oblit, o en la memòria que avui és només un rastre lingüístic: la presència del basc en les valls pirinenques de Lleida fins almenys els segles XI-XII.

Fa anys que els viatgers s'hi deixen caure de tant en tant. Plenament euskaldun, Sakana és una cruïlla de tres províncies basques, Navarra, Guipúscoa i Àlaba, i es troba a un tir de pocs quilòmetres de les respectives capitals, encaixonada entre les serres d'Aralar, Andia i Urbasa, un paradís de l'excursionisme, paisatge de cels nítids i extensos i altes muntanyes sobre les quals regna el puig de Beriain, de 1.495 metres, un gegant de pedra visible des de tots els racons de la vall i que a cada hora del dia s'exhibeix com un autèntic mapa del temps: a primeres hores del matí solen cobrir-lo les boires, si el dia s'ha despertat rúfol els núvols el combaten amb ferotgia en una mena de guerra de guerrilles, i si el sol acaba imposant-se cap al migdia, les altives muralles d'argent del Beriain brillen entre el gris de les pedres, els ocres i verds de les faldes de la muntanya i la foscor de les seues fenedures. El vaixell insígnia de Sakana, amb l'ermita de Sant Donat, és el far que ja guiava els pelegrins a Santiago en el camí que travessava aquesta vall. A l'altre costat de l'Arakil, la serra d'Aralar, amb el monestir de Sant Miquel, franqueja la comarca pel nord i l'obri cap a les muntanyes i valls que van baixant cap al Cantàbric. Beriain té un interlocutor d'excepció en les formacions rocoses que el temps, l'aigua i el vent han anat motllurant a la serra d'Andia, en especial una de ben visible des de la vall i que recorda molt l'escultura que Eduardo Chillida instal·là a la platja d'Odarreta de Sant Sebastià, Haizearen Orrazia o la Pinta dels Vents. Als viatgers sempre els ha pegat per pensar que el gran escultor basc s'hi inspirà directament, però potser és que l'artista va saber donar forma al tel·lúric i ancestral amb el ferro i la pedra i interpretar el silenci del vent que xiula i forada el buit i ara el veuen reflectit en l'espill de les roques. El que va nàixer de la natura hi torna transmudat en art. És aquest equilibri de línies horitzontals i verticals el que forneix el magnífic diàleg amb la natura que els viatgers experimenten a Sakana, l'amplitud de les perspectives, la sensació de viure en la terra, en comunió amb ella, formant part d'una mateixa realitat indestriable, una de les característiques fonamentals del poble basc, del binomi gent i terra.

I si tot viatge s'alimenta dels contrastos entre la realitat que un mateix porta de casa, la pròpia memòria enfrontada a nous indrets i circumstàncies, el parell de penyes que vigilen les portes cap a Guipúscoa, les dues germanes o Biaizpe d'Irurtzun els recorden el Barranc del Cint alcoià, "ambdós braços oberts" de la cançó d'Ovidi, i Aralar, la Serra de Mariola, d'alçades i dimensions molt semblants a la basca. S'acaben ací les coincidències, en els miratges de la geologia i el paisatge. Pels encontorns d'Etxarri-Aranatz els viatgers busquen la paleta de colors d'una tardor que sempre els sembla esquiva i endarrerida (de fet, ho està, amb màximes aquests dies de 22 graus) i tornen a recórrer els camins dels seus roures mil·lenaris. A uns 100 quilòmetres a l'est, a la Selva d'Irati, caminaran durant hores damunt la suau catifa que formen les fulles caigudes dels fajos acompanyats tothora per la cançó de l'aigua de l'Irati. Acollits de nou per la vall i sempre en trànsit.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 25 d'octubre de 2024.]

 

                                                                                [El Beriain, octubre de 2024.]

 

Indústria de la felicitat? No, gràcies

El que ja es coneix amb una paraula tan lletja com el fenomen a què fa referència, turistificació, s'ha convertit al País Valencià i singularment a la capital en una autèntica plaga. El fenomen arranca de lluny, en ple franquisme, amb l'eslògan Spain is different del sinistre (i llavors ministre) Fraga Iribarne i cançonetes de moda tan coents com aquella d'El turista 1.999.999 de Los Stop. Ara tot allò se'ns revela com el que fou: una broma de mal gust. Molt prompte hotels de la costa i càmpings, els citröens dos cavalls dels francesos i els llampants mercedes que portaven els alemanys, es van transformar en apartaments i urbanitzacions mastodòntiques i aerolínies que treballen a estall per oferir vols de baix cost i creuers capaços de moure deu mil persones d'una tacada. La massificació turística, moguda per una indústria insaciable íntimament relacionada amb el negoci de la rajola i el ciment, no sembla tenir aturador. Si en l'època infausta de Zaplana, Camps i companyia algun empresari va arribar a afirmar que quan no quedés terreny on edificar construirien en el mar, amb un Mazón que es va criar a l'ombra de l'avui condemnat es repeteix la història. O es multiplica descontroladament amb l'augment exponencial de la invasió turística i els seus efectes ja visibles, palpables i apamats sobre la població autòctona, els espais naturals i urbans i l'economia, la cultura i la llengua del país.

El mal de tot plegat és que no hi ha manera d'aprendre dels errors. Els vint anys que van d'Eduardo Zaplana a Alberto Fabra el País Valencià atenyé el zenit de la corrupció i dels beneficis privats desbocats en perjudici dels serveis públics i el benestar comú dels valencians, un simulacre que va acabar com va acabar i que els diversos estudis assenyalen com la principal causa de l'empobriment actual del país. Els mateixos incendis amb similars piròmans insisteixen en els mals d'avui i de demà. El pitjor, però, no és la repetició de la jugada que protagonitzen els cadells dels antics mafiosos, destinada al fracàs final, sinó que la major part de la gent encara es pensa que el turisme és un mannà que ens cau del cel, una font inesgotable de riquesa, un procés natural o un fat contra el qual no hi ha res a fer. Però els números canten, i de quina manera: Alacant és la segona demarcació provincial amb més pobresa relativa, és a dir, amb major nombre de població de renda inferior al 60% de la mitjana espanyola. Les dades provenen de l'estudi Distribució geogràfica de les llars a Espanya, realitzat pels economistes Carmen Herrero i Carlos Albert per a la Fundació Ramón Areces (Madrid) i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques. Els autors de l'informe apunten directament a la prevalença del model turístic com a causa principal del nostre empobriment. I aporten més dades: el País Valencià és la sisena autonomia que menys oportunitats de renda ofereix a la seua població. En prosperitat, desigualtat i incidència de la pobresa, front al 100% del País Basc (model de turisme moderat i sostenible, i no per casualitat), el País Valencià té el 62'6%, xifra que baixa al 55'8% entre la població de 18 a 64 anys.

Per contrarestar la rotunditat i evidència de les xifres i el malestar creixent de cada vegada més gent a Barcelona, Palma o València, tres de les ciutats més castigades pel turisme convertit en barbàrie destructora, res millor que insistir en les mentides de sempre. Nuria Montes, la insuperable (però tot és susceptible d'empitjorar) empresària i advocada madrilenya a més de Consellera de Turisme i no sé què més, acusa els contraris a la turistificació de xenòfobs i classistes, ella, adalil com el seu partit dels drets humans i la fraternitat universal. I promet més creuers, vet a taxes que al capdavall tampoc no solucionen res i carta blanca al que, en un moment de catarsi disneylandiana, ha anomenat la Indústria de la Felicitat. La felicitat, vet ací la clau de volta del discurs d'un PP disposat a enfangar-se i enfangar-nos en els mateixos errors del passat multiplicats per cent. Felicitat? Els indígenes, cada volta més escassos, ens conformaríem amb molt menys, posem treballs i habitatges dignes, bona sanitat, educació i cultura i projectes per al país que no ens neguen en la desesperació; ens conformaríem que es posés fre a una depredació d'enèsima i potser definitiva onada colonial per als valencians. De moment no pocs infeliços, que en la seua condició som immensa majoria, anirem a la manifestació convocada dissabte conscients que València s'ofega i que el País Valencià no està en venda. La resistència a la turistificació comença a ser un clamor. I la cabra de la felicitat ja se la poden confitar amb tota la indústria que la mou i promociona.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 18 d'octubre de 2024.]

 

 

Dona laberint

Safrà, Marta Pérez Sierra. XLIII Premi de Poesia "25 d'Abril" Vila de Benissa 2023. Viena Edicions, Poesia 263. Barcelona, maig de 2024. Pròleg de Laia Llobera.

· · ·

Malgrat que Marta Pérez Sierra (Barcelona, 1957) va començar a publicar els seus treballs relativament tard, en 2002, de llavors ençà –fruits d'una fecunditat creativa excepcional– ja han vist la llum setze dels seus llibres de poemes, als quals cal sumar-ne quatre més de relats i tres de contes infantils, més els quatre llibres col·lectius de què ha tingut cura. Els premis literaris que l'autora ha guanyat també fan un bon esplet. Citem-ne alguns dels més recents: Escrit en un tovalló de bar (5è Premi Esteve Albert Vila d'Argentona 2022, Voliana 2024), Punta de plom (Agustí Bartra Ciutat de Terrassa 2019, Pagès 2020) o Escorcoll (XXXVI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi 2019, Edicions del Buc 2019).

Aquest que avui ressenyem, Safrà, concentra bé alguns dels millors guanys de la poesia de Marta Pérez i per tant és una bona porta d'entrada per al lector que voldrà endinsar-se en el riu cabalós de l'escriptora barcelonina (del Barri Gòtic per ser més precisos, tot i que nascuda en el de Gràcia). Si en els llibres precedents, especialment en Escorcoll i en Punta de plom, l'escriptura naixia del dolor i la consciència de dona, bé per fer memòria de la pròpia experiència personal, bé per efecte de la reflexió en l'espill de les altres dones ("Em sé en cadascuna"), a Safrà aquesta dimensió ateny un perfil més polític, vull dir, més sensible al discurs de la solidaritat feminista de la sororitat (vegeu aquest "No és no" que encapçala el seu poema "Fàl·lic", per exemple) i al lligam col·lectiu, històric, que uneix les germanes de sexe: "Mai no camines sola. / Amb tu van, (in)cansables, / totes les dones de casa". El fil de la memòria reportada, més al·lusiva que explícita, del dolor patit en carn (i esperit) pròpia, lliga clarament aquest poemari amb els dos citats més amunt, però diríem que el dolor ha anat alleujant-se amb el pas del temps, com una ferida que encara cou però que ja no és tan punyent. L'escriptura invoca el mal i l'apaivaga, sempre busca reparar en certa forma l'irreparable en l'observació minuciosa de les seues empremtes ja endurides en el fang del temps: "Desvetllada per sempre / sotjo aquella mort / per anomenar-la". És potser aquest "Gruar l'impossible" amb el qual, almenys, les mans del present poden tocar el temps passat i maldar per apamar-lo i comprendre'l, per passar-hi comptes. Íntimament relacionat amb la recreació de la consciència feminista hi ha el tema de l'assumpció plena de la pròpia identitat, que travessa tot el llibre i que avancen les cites inicials, la de May Sarton ("Ara esdevinc jo mateixa") i William Shakespeare ("Sigues fidel a tu mateix: llavors se'n seguirà, com de la nit al dia, que no podràs ser fals per a cap home") i que eixampla la que encapçala el poema "Mai", de Maria Antònia Massanet ("Fins a creure'm / que allò que no sobra / soc jo"). 

El món poètic de Marta Pérez Sierra, doncs, es desplega essencialment entre la l'enfortiment de la pròpia identitat femenina i l'alteritat genèrica, la de l'home amant i còmplice, company del joc eròtic, sempre a flor de pell, en la presència plaent ("El teu amor m'ha embullat els cabells") o en el record ("El teu pit era de vi dolç, / vestal de paper") o en la contrafigura del mascle que infon dolor i angoixa a una mateixa o a alguna de les germanes: "Les nits que el marit se li abraonava, / encès de desig, / en un acte salvatge que la confonia, / espantada i ferida, ja no podia dormir", "Els llençols / s'empassen vidres, / Humiliant-me. […] Et llenço. / A l'abisme circular. / Fàl·lic", "I empassar-se cada nit / la carn dura d'un mascle / que no has estimat mai".

El safrà, flor delicada, humil, posseïdora de tantes virtuts i tan preciada com l'or, és la màxima expressió per mi de la sensualitat culinària, és a dir, de la sensualitat tout court. Ací, ultra totes les espurnes que ens puga encendre, diria que simbolitza la condició femenina en la seua doble naturalesa: l'estilització recòndita i subtil, de perfumada delicadesa, i la seua força poderosa engendradora de vida. El poema així titulat s'inicia amb el vers "L'amor cou la pell" que no costa de vincular amb la cita de Zoraira Burgos "La ferida encesa dels amants". Però l'elecció del polisèmic verb coure i la posició de subjecte que hi ocupa l'amor confereix al vers unes tonalitats novedosament atractives: com el foc que cou els aliments, l'amor cou la pell.

Els 43 poemes del llibre, breus i sintètics, concetrats i el·líptics, ens condueixen pel laberint amorós, sentimental, a través del qual la poeta s'afirma en la pròpia identitat i cisella el dolor per fi expel·lit per la gràcia de les paraules. Llevat del primer i l'últim, sense títol, els altres prenen l'última paraula o sintagma del poema per identificar-se. És Ariadna qui hi transita. I s'hi orienta, després d'haver vençut el monstre, amb el fil de les pròpies paraules: "Deglutir insistentment / la petjada única del mot". Val molt la pena acompanyar-la-hi amb la certesa de sortir-ne reviscuts i indemnes, una mica més savis, més comprensius.

[Publicat a Saó núm. 505, setembre 2024.]

El sandemà

Diuen que qui no té la vespra no té la festa. És cert, les coses no acostumen a caure del cel, només la pluja i altres fenòmens meteorològics, que cada vegada són més gasius. Preparar la festa, qualsevol festa, requereix temps i treball. Siga com vulga, la vigília dels dies marcats en roig en el calendari col·lectiu o en el personal té l'aura de la imminència, el prestigi del que encara és esperança, el benefici del dubte i eixe cuquet inquiet de pensar si al final no se n'anirà tot en orris. La vespra és assaig general de la representació de l'endemà, el dia de la festa. Però avui no som la vespra, ni la festa sinó l'endemà. O el sandemà, l'expressió amb doble article, el més modern el i l'antic es dels parlars salats de la Marina, les Balears o la Costa Brava. Tan importants com són vespra i sandemà (el passat i el futur vistos des de l'avui absolut, únic, de la festa, però fets present al seu torn en la vigència nominal d'aquestes realitats fixades per l'idioma) i que poc usem avui aquestes paraules! "Mal va qui no pensa pel sandemà", fa una altra dita popular que no parla només de l'estalvi, monetari per exemple, sinó de les conseqüències futures de les nostres accions d'ara. Tant deu ser així que al meu poble hi ha instituït oficialment des de temps antics el Dia del Descans, per molt que després d'una festa de les dimensions i intensitat de l'alcoiana, més que un dia, a molts els caldria una setmana o més d'un descans convertit sovint en mera penitència. 

Avui que escric aquesta columna, doncs, és el sandemà d'un 9 d'Octubre molt especial: per primera vegada s'organitzava una manifestació a Alcoi en protesta contra les polítiques lingüicides del govern de Mazón. I cal dir que les expectatives de participació de la vespra i de les setmanes prèvies s'hi van complir amb escreix ateses l'atonia general del país i la particular de la ciutat dels ponts. Contra el vent de la propaganda multimilionària oficial i la marea de la coartada merament folklorista i ociosa que ha estat fins ara l'única opció municipal, la manifestació d'Alcoi va ser nombrosa i qualitativament important, amb tot el ventall associaciatiu, sindical i polític, a excepció del socialisme governant i, és clar, dels declarats enemics de la llengua i del país PP i Vox. 

No fem volar coloms, però. Malgrat que el sandemà d'avui un puga pensar que hi ha país, que podem resistir l'embranzida reaccionària, que podem pensar en algun altre sandemà més consistent, la realitat ens és quantitativament parlant encara molt adversa. Sempre hi ha qui la vespra et diu, sense aparent mala intenció, que ell no perd mai el temps en manifestacions. Com si als que sí hi anem ens pagassen per organitzar-les, redactar manifestos, escampar-ne la convocatòria, com si en aquesta vida no tinguéssem res més a fer. Bé, aquesta vella, coneguda displicència, que té un peu en el narcisisme de creure's més enllà del bé i el mal i un altre en la impotència de qui és incapaç de veure a un pam del nas. El desistiment és comprensible, clar, perquè haver d'afirmar una vegada i una altra que som el que som i parlem el que parlem és molt cansat. L'indiferent o la descreguda, tanmateix, un dia trobaran que la metgessa no els atèn per parlar en valencià, que en aquell bar no els serveixen per la mateixa raó, que el curs vinent els seus fills no podran estudiar en valencià en nom de la llibertat. Potser sentiran la soledat abismal del foraster en la pròpia terra. I llavors potser pensaran en la importància, tan relativa, d'articular la veu col·lectiva, d'aquests manuals bàsics de supervivència dels pobles privats de llibertat i espoliats, a qui neguen el ser i la paraula, sense els quals no hi ha manera de pensar en cap mena de sandemà, ni de vespra ni de festa.

Potser costa de percebre el moviment tectònic subtil, el corrent discret que recorre encara com un fil d'aigua subterrani les interioritats vives del País Valencià. Però hi és. El sandemà, que ja és vespra d'altres dies de festa, ens dona peu a pensar que entre un nacionalisme desdibuixat i en perpètua temporada de rebaixes i un cert irredemptisme levitaire, hi cap una esquerra renovada, ampliada i sobiranista que aspire a liderar i donar curs al cabal d'aigua que va formant-se en les profunditats freàtiques del país, fins i tot en aquests temps tan durs de sequera. Almenys mentre siguem el que som i parlem el que parlem, aquestes coses tan elementals, aquesta força que encara ens fa aplegar-nos al carrer i enlairar el crit de l'esperança.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 d'octubre de 2024.]

[Foto de Tomàs Tàpia]

Innocent

Aquesta és una història com centenars de milers, aquesta és la història singular d'Antoni Ginés Moreno, l'home que va nàixer a Castellar-L'Oliverar el 20 de juliol de 1897 i que va morir assassinat davant el mur de Paterna l'11 de setembre de 1940. Aquesta és la història d'un treballador aficionat a la lletra i la lectura, que escrivia versos per a les falleres del poble, amant de la llibertat i la justícia i afiliat des de 1930 a la Federació Arrossera de la CNT. La història d'un home que acabada la guerra amb la victòria feixista no va voler marxar a l'exili, com tants van haver de fer, qui sap si per no deixar desemparada la nombrosa família, qui sap si perquè sabent-se innocent de tot crim ni li passava pel cap que el condemnassen per allò que no havia fet –santa innocència! Una història de traïcions –la del rector a qui havia ajudat a salvar la pell durant la guerra i que després no volgué intercedir a favor d'ell–, de presons (Sant Miquel dels Reis, on coincideix amb el Doctor Peset, a la Cel·lular de València, cel·la 168, 2ª galeria), maltractaments i tortura, humiliacions i fam, de l'assassinat impune davant el mur sinistre de Paterna. Una història com la de centenars de milers, una història singular de cartes escrites per tal d'infondre alè a l'esposa i la família, plenes de missatges de dignitat i confiança per als fills en què proclama la vigència i veritat del seu ideal. Una història en què amb cal·ligrafia tremolosa sobre el paper –en el castellà obligat pel mitjà però també en el valencià familiar més autèntic– l'innocent s'acara a la mort i llança el seu missatge de nàufrag perquè la veritat siga transmesa, perquè el vent de l'oblit no escombre cap al no-res una vida truncada als quaranta-tres anys. Aquest esforç de la memòria, com centenars de milers d'altres memòries desvelant els crims, clamant per una justícia que sempre fa tard en els laberints legals d'un estat que no vol suturar les ferides sinó enterrar-les en el silenci. La història singular d'una vida i una mort salvades de l'oblit vuitanta-quatre anys més tard gràcies al documental de Toni Ginés Ramos, net d'Antoni Ginés Moreno, que avui es projecta a Alcoi després de l'estrena a Sueca de la primavera passada i a l'espera que prompte puga exhibir-se a València i altres llocs.

"`No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts´. / De dol sempre, de dol per a tota la vida". Aquests versos de Vicent Andrés Estellés, de "L'estampeta" del Llibre de meravelles, resumeixen molt bé l'agonia de la postguerra. Però fou un dol que amb el temps es va poder transformar en un clam per la memòria i la dignitat de les víctimes. Aquelles cartes que l'avi enviava des de la presó, amb l'ai al cor perquè potser la següent saca se l'emportaria a ell davant el pelotó d'execució, aquells assassinats legals i multitudinaris de Paterna, aquelles cartes amagades durant decennis potser en una capsa de sabates al fons de l'armari van ser descobertes per Enric Ginés, fill d'Antoni, qui les va posar en mans del net. Toni va començar llavors a fer voltes a la idea d'una pel·lícula que reivindiqués la memòria de l'avi, la història singular d'aquella família de Castellar-L'Oliverar, una història com tantes, un documental que subratllés la innocència de la víctima i la dignitat d'una lluita, les traces imprescriptibles del genocidi, la reparació en la perpetuació de la memòria que val més que tots els subterfugis de la llei.

I heus ací Innocent, el documental dirigit i autofinançat per Toni Ginés, infermer de professió ja jubilat, des del més estricte amateurisme, fet amb l'estima i el rigor de qui sap que compleix un deure, que tanca per a sempre el cercle viciós del silenci i de l'oblit. Ajudat per la càmera i la llum del fotògraf Francesc Vera Casas i de l'enregistrament i muntatge de so de Francesc Vera Vinyoles i el cinematogràfic d'Ivan Arbildua i Álvaro Octavio Moliner, la dramatització d'Erica Molina i Ramon Blasco i la narració de l'enyorada Rosa Balaguer (probablement el seu darrer treball, que no va arribar a veure projectat, ja que la mort se la va endur en 2022), el fil conductor de les cartes interpretades per Paco Morell s'acompanya d'entrevistes que contextualitzen la història fetes al nonagenari pilot d'aviació republicà Miquel Chasán Tamarit, a Enric Ginés, fill d'Antoni, a l'historiador Vicent Gabarda, al politicòleg Joan Cebolla, l'arqueòloga Trini Benavent i el magistrat Joaquim Bosch. Un treball coral, un coral lluminós –per seguir la referència d'Estellés en l'any del centenari– que ha trigat vuit anys a fer-se realitat, i que ara per fi ja és testimoniatge que s'eixampla com un eco poderós, una veritat preservada contra l'ultratge de la desmemòria que nosaltres no podem per menys que agrair i aplaudir de tot cor.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 4 d'octubre de 2024.]

 

 

 

L'espectacle del genocidi a la Terra Promesa

No es pot deshumanitzar l'altre, l'enemic, l'adversari, l'estranger o el simple veí, sense deshumanitzar-se un mateix. És el que van fer, fins a extrems difícilment superables, el nazisme i el feixisme en el seu temps, tot i que després d'ells la cursa per establir nous rècords de violència, ignomínia i destrellat és més i més exigent amb els innombrables candidats al pòdium. Pocs estats, pobles i nacions del món poden enorgullir-se de tenir les mans netes, generalment perquè n'han sigut víctimes. Per la mateixa raó, com més poder es concentra en unes mans, major és la tendència a propagar el mal, sovint amb l'excusa de l'amenaça sobre el capital històricament acumulat o la pèrdua d'influència, o la geoestratègia, o ves a saber quina raó que disfresse la mecànica homicida sobre la qual la humanitat assenta el cul. Per això oblidar el passat és el camí més ràpid per repetir-lo amb tota la seua cruesa o fins per sobrepassar-lo en termes d'horror i dolor infligits a més i més gent en cada vegada més llocs.

De manera que ja el tenim ací, de nou guanyant votacions impecablement democràtiques, sumant cada vegada més poder, emblanquit per a l'ocasió pels uns i els altres a partir dels propis i espuris interessos. Ja tenim ací el feixisme polièdric, alçat sobre les cendres de l'oblit. La seua resiliència a les proves irrefutables de la història es funda en part en el fet que no és patrimoni de ningú i que les víctimes d'ahir poden convertir-se fàcilment en els botxins d'avui o demà. Els horrors provocats per Hitler o Franco no es distingeixen en l'essencial dels comesos per Stalin o Pol Pot, Nixon o Gerorge W. Bush (els nord-americans sempre dellà les seues fronteres, cosa que no sabem si hi actua d'agreujant o d'eximent). Entenguem-nos, el feixisme, i amb tots els matisos que facen al cas: l'ús extrem de la violència, la persecució d'un poder omnímode, el control exhaustiu sobre els individus, el monopoli dels aparells de propaganda, el sotmetiment dels principis democràtics als tòtems sagrats del seu credo (siguen pàtria, déu o rei), la xenofòbia, el supremacisme cultural i lingüístic, la misogínia sota múltiples formes, la lluita contra les conquistes socials i els drets dels pobles, l'afermament de l'statu quo i els privilegis de les minories. La deshumanització de l'altre. Una altra causa de la seua pervivència és que sovint no hi ha una línia divisòria clara entre democràcia i feixisme, de manera que de portes endins un estat pot ser impecablement democràtic segons els paràmetres a l'ús, i proclamar-se'n, i dellà les pròpies fronteres comportar-se com un autèntica maquinària de guerra feixista. El cas d'Israel em sembla paradigmàtic en aquest sentit (el de la Rússia de Putin o la Xina de Xi Jinping no es prenen ni la molèstia d'haver de demostrar al món la seua pulcritud democràtica).

Israel no solament practica el genocidi contra el poble palestí, convenientment deshumanitzat i reduït a la condició global de terrorista, sinó que ho fa en nom i comptant amb la col·laboració entusiasta de la majoria dels propis connacionals, als quals prèviament els ha hagut de convèncer sobre la veracitat i justícia dels seus designis (i col·locant la memòria de l'horror sofert pels jueus en un lloc del museu col·lectiu on no arriben els crits de les víctimes actuals). Si d'una qüestió de simple i indispensable seguretat nacional es tractés, ja faria anys que Israel hauria permès i potenciat l'establiment d'un estat viable per als palestins, única garantia per posar fi a la barbàrie. Israel ha deshumanitzat el poble palestí i ha acabat deshumanitzant-se, impel·lit a una espiral de violència que es retroalimenta en la sang i el desig de venjança. El genocidi de Gaza ja compta amb 41.450 morts i més de 90.000 ferits entre els palestins i la destrucció total de les seues infraestructures. La humiliació i la crueltat que l'exèrcit invasor practica contra la població i els cooperants humanitaris té pocs precedents en la història recent. Hospitals i escoles, campaments de refugiats, joves, vells o xiquets, la deshumanització consisteix precisament en això: banalitzar el mal i provocar el pànic i la desesperació de les víctimes. El fanatisme és també creure's els propis mites, quan et senyalen com a poble elegit o et diuen que el teu és l'únic déu veritable. L'estratègia colonialista en què està entossudit l'estat d'Israel necessita de la faula tant com de l'aigua. Necessita convertir el genocidi en un espectacle perquè els futurs colons d'una terra devastada ensenyen als seus fills, en el transcurs de còmodes creuers per la costa i mentre cauen raïms de bombes del cel sobre la malaguanyada Gaza, el lloc on aniran a viure, feliços, unida la família com un puny de ferro, al país alliberat per fi de les urpes del mal i net d'enemics diabòlics i terroristes. La promesa haurà estat per fi complerta. Per a bé o per a mal, les faules no acostumen d'acabar bé i deixen a més un rastre inesborrable de mort i destrucció.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià  el divendres 27 de setembre de 2024.]