diumenge, 18 de juliol del 2010

Arqueologia

A nou metres sota terra, entre les runes del que un dia van ser les Torres Bessones, han aparegut les restes d'un vaixell del segle XVIII. Els arqueòlegs que treballen en la zona zero han aventurat que el vaixell Lindsay degué ser enfonsat a dretcient per guanyar terreny al riu Hudson, en un moment en què el pam de sòl novaiorquès ja preludiava l'alta cotització que atenyeria en els nostres dies. Siga com vulga, la preciosa troballa es presta a relats més literaris a poc que a un li tremole en la memòria l'episodi de la nau que als protagonistes de Cien años de soledad se'ls apareix enmig de la selva, quasi devorada per la vegetació, o els esforços de Fitzcarraldo per muntar a l'Amazònia un teatre de l'òpera, gesta que en la visió d'Herzog incloïa el transport d'un enorme vaixell a través de quilòmetres de muntanyes boscoses. Els qui hem viscut en aquest costat de la Mediterrània abans de la gran devastació moderna encara hem rescatat del fons del mar trossos d'àmfores romanes o tornat de les nostres excursions per les serres alcoianes amb restes de ceràmica ibèrica a la motxilla, de manera que se'ns fa difícil aplicar el terme arqueologia a coses de fa a penes dos segles. Si els indis van deixar alguna cosa materialment perdurable, tot va quedar arrasat per les ànsies a construir la nació nord-americana des del gran zero de la història. Però ací, per a bé i per a mal, hem de pencar amb les restes d'un passat molt feixuc que torna una i altra vegada per convertir la realitat en pura arqueologia. Recorde vostè l'època d'Aznar, aquell Franquet amb melena, o les agitacions fantasmagòriques que fan impossible encara la reparació a les víctimes del genocidi franquista o el reconeixement del fet plurinacional de l'Estat espanyol. Ens pensàvem que amb més o menys bon humor tothom acceptava –perquè l'esperit constitucional també era això– l'existència de nacionalitats diferenciades quan la Sentència del Tribunal Constitucional que amputa l'Estatut de Catalunya per on més mal li fa ve a confirmar-nos la pervivència del passat del una, grande y libre. Nació, nacionalitat… En ple segle XXI encara ens enredren amb el monopoli de les paraules, però és que sens dubte el poder es funda en l'arqueologia. Per sort la realitat sempre va per una altra via.

Publicat a Levante-EMV el dissabte 17 de juliol de 2010.

1 comentari:

  1. Podríem definir al poder antidemocràtic com una arqueocràcia? Sols quan el poder va de la mà de la realitat e intenta interpretar-la, i no ofegar-la o sotmetre-la, trobem l'autèntica democràcia, on el poder polític es legitima. Clar que de interpretacions poden haver-hi un fum. Però sols serien legítimes les que comporten una amplia proporció de generositat amb l'altre. Si no, és impossible "fer una mica més bona la vida entre els homes".

    ResponElimina