Cada vegada que sent que s'ha de despolititzar el futbol, o qualsevol altra cosa, el riure se'm descontrola. És com quan algú, còmodament instal·lat en una poltrona identitària que no necessita verificar-se i que s'exerceix sense manies perquè compta amb la infal·libilitat del BOE i els mapes meteorològics i se sent tan natural com el vent o la pluja, et retreu el que ell interpreta com a nacionalisme recalcitrant, la palla en l'ull que tapa la pròpia biga. No cal ser un detractor d'aquest esport que al seu màxim nivell és jugat per una elit de milionaris que fan vistosos colps al baló per adonar-se del profund sentit polític que empara les seues gestes. L'efemèride que està escrivint la selecció espanyola de futbol, ja universalment coneguda per la roja (fugacitat dels símbols en una Espanya cada vegada més blava), què és sinó la continuació de la política per altres vies? Unes vies, això sí, pintades amb el color de l'asèpsia, la unanimitat aparentment despolititzada, l'absència dels bruts matisos que tan odiosa fan la política estricta. La fe en la roja ja ens homologa a nivell de futbol a la canarinha, l'esquadra azzurra o els bleues. Sota els plecs de la seua bandera avança una multitud que busca en aquest narcòtic el consol a la dura crisi i el patriotisme eixelebrat de la qual, d'arrel tribal, allibera del treball d'haver de demanar responsabilitats a uns polítics corruptes fins a les celles. No és política aquesta febre, molt visible en l'espanyolíssima i per això cada vegada menys valenciana València? El magnífic joc de la selecció podria donar a entendre que per fi hem trobat la fórmula equitativa de convivència plurinacional en el vell somni federalista. Res més lluny d'una veritat que la vergonyant amputació de l'Estatut català ha fet visible. El futbol català arma avui la invencible i la selecció llueix per fi l'estil de la Masia, però subsumits en la identitat obligada ningú no agrairà l'esforç fiscal dels perifèrics ni els drets a les aspiracions col·lectives del poble que els ha fets grans futbolistes. Molts dels qui van aplaudir a rabiar la cabotada de Puyol no dubtaran a participar en el proper boicot a Catalunya. Els pagaran molt bé i els toleraran mentre facen gols per a la roja. En l'abundància tot va com una seda. Veurem a l'hora de repartir la misèria.
Publicat a Levante-EMV el dissabte 10 de juliol de 2010.
Publicat a Levante-EMV el dissabte 10 de juliol de 2010.
De creure a la inefable Sánchez-Camacho, gràcies a La Roja els pobrets "talps" espanyolistes que viuen a Catalunya han pogut fer escoltar la seua veu: sóc espanyol, espanyol i espanyol. Com tu dius: jas, coca. Bé, tanmateix, la realitat s'imposa: Països Baixos 0 - Barça (Espanya plural, ZP dixit) 1. I això cou, i molt. Per què ningú ha criticat a Del Bosque per guanyar el mundial amb el Barça? Te imagines el que s'haguera arribat a dir si el Pep Guardiola fora el seleccionador nacional i haguera fet aquestes alineacions?
ResponElimina