Lectura feta substància

Gerard Vergés, Lliri entre cards, Poesia 3 i 4 núm. 57, València 1988.



A vint-i-dos anys de la seua primera edició, el llibre de què avui s'ocupa la present nota entra de ple en la categoria d'obres rescatades: de l'oblit en què es trobava sumit en la prestatgeria que ocupen els poemaris d'autors entre la P i la Z, d'una recent conversa amb el poeta de Benicarló Josep Igual, que em recomanà vivament la lectura de l'escriptor de Tortosa i per al record de l'antic company de Facultat, Vicent Ferrer, de Vinaròs, qui abans de morir va fer que me l'enviassen i que jo ara he rellegit com una herència de llum i de bonhomia. Per tants fils com s'hi entrelliguen i que trama l'aventura atzarosa de les lectures, posem les Terres de l'Ebre, aquella esplendorosa cruïlla que agermana el País Valencià i Catalunya, com a fons i vivència de paisatge. Venia, a més, de llegir Alfabet per a adults, un recull dels articles que Gerard Vergés publicà a l'Avui entre 1987 i 2005, recentment editat per Perifèric, i que constitueix un magnífic aperitiu que estimula la gana d'endinsar-se també en els assajos (Tretze biografies imperfectes, de 1986, o Eros i Art, de 1991, entre d'altres) del savi i elegant farmacèutic lletraferit de Tortosa (1931).
Gerard Vergés és autor de quatre poemaris, aplegats en el volum bilingüe La raíz de la mandrágora (La Poesía, Señor Hidalgo, 2005): L'ombra rogenca de la lloba (1982), Long Play per a una ànima trista (1986), Lliri entre cards (1988) i La insostenible lleugeresa del vers (2002). Ha traduït també el sonets de Shakespeare (Columna, 1993) –una versió de "When the chronicle of wasted time", el 106, és també incorporada al llibre que avui comentem.
Lliri entre cards està format per 40 sonets dividits en dues seccions proporcionals, cada una de les quals és encapçalada per sengles cites d'Ausiàs March, la primera extreta dels denominats Cants de Mort i la segona dels Cants d'Amor, en una operació explícitament indicativa del tema principal que cada una desplega. Hi ha un poema del seu llibre Long Play per a una ànima trista titulat "Antologia dels poetes més estimats", en què en el to gràcil, divertit i no gens afectat característic del poeta, Gerard Vergés declara les seues preferències poètiques. Val la pena que en repassem la llista, molts dels noms de la qual, d'una manera o altra, reapareixen en el poemari posterior: Carles Riba i Pere Quart, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, Vicenç Garcia (el rector de Vallfogona), Vicent Andrés Estellés i Gabriel Ferrater, Aleixandre, Neruda i Lorca, Góngora, Kavafis, Dante i Petrarca, Rimbaud i Verlaine, Allan Poe, Shakespeare i Eliot. El poema acaba amb el següent, lapidari vers: “De tot el que hem llegit, n'hem fet substància”.
Lliri entre cards és un poemari de tall clàssic –eminentment barroc per ser més exactes– que se sustenta com un diàleg amb la literatura, a partir d'alguns dels tòpics poètics que amb més insistència l'han creuada al llarg de la història. Però ho fa sense renunciar al que tot experiment poètic té de joc, una vegada païda la substància de les seues lectures sostingudes en el temps, i no des de la ximplesa de l'exhibicionista que sovint tempta alguns poetes (“Poeta ver no fa literatura. La retòrica, amic, és com un pus”). Satíric i jocós, fins i tot quan adopta el to de l'elegia, els sonets de Gerard Vergés estan tallats a colps d'escarpre, són impecables. Hi abunden el retrat i l'homenatge, els referents literaris i pictòrics, i una extensa polifonia de veus amb què el poeta ara reinventa la veu de l'escuder del Comte Guillem de Tolosa adés la melodia d'un conte xinès de mandarins, carpes en el riu i reflexos de l'alegria. El domini dels registres poètics és prodigiós en aquests sonets, on hi ha espai també per als més arriscats exercicis poètics (que suavitzen i matisen la tendència al classicisme), com en un sonet on el lector ha de completar els versos afegint-hi la síl·laba LA, o una sàtira a un ordinador que feia versos i on el poeta inclou paraules inventades que n'entrebanquen el sentit, un poema presentat en la forma despullada i incompleta de l'esquema o un d'escrit amb una tirallonga de sinònims de les paraules puta i bacó.
La substància que Vergés ha extret de tan variades i constants lectures i experiències té la gràcia de fer portar-nos en un sospir del tema més lleuger al més profund (en això, com en tantes altres coses, és deutor, sobretot, dels barrocs anglesos) sense que el lector tinga mai la sensació d'un pas en fals. Tocat per les mans subtils de la bona poesia qualsevol tema o motiu que Vergés aborda ens arriba amb l'emoció autèntica i perdurable que tenen totes les coses de la vida. Una lliçó impagable.

Publicat a Saó núm. 347, març de 2010.