Agustí Bartra, La fulla que tremola, Edició i pròleg d'Oriol González Tura. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 117, Lleida, novembre 2009.
Malgrat que Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 1908-Terrassa, 1982) ocupa un lloc central en la literatura catalana de l'exili, aquest autor va caure fa temps en una zona boirosa que no han dissipat del tot ni les biografies i estudis que li dedicà la seua dona, Anna Murià, ni les versions cantades d'alguns poemes fetes per cantautors com Miquel Pujadó, ni la meritòria tasca de la fundació que porta el seu nom i el premi de poesia que cada any es lliura a Terrassa, ciutat on visqué d'ençà del seu retorn a Catalunya en 1970. El semioblit de Bartra, però, és una nau molt gran on viatgen tot d'escriptors i personatges crucials del segle XX que els corrents de la desmemòria van endur-se mar endins i que ara, en què col·lectivament ens veiem obligats a pagar sovint els delmes d'alguns errors que tornen com fantasmes desarrelats, necessitem més que mai que naveguen a prop nostre, amb les veles deplegades, amb la llum il·luminant les confusions de l'hora present.
Hi ha en Bartra, a més d'una veu poètica poderosíssima, un treball tenaç en el camp de la traducció gràcies al qual s'obriren importants vies per a la normalització de la literatura catalana. Com molts altres companys de generació, Agustí Bartra sabé mantenir la flama de la cultura i de la llengua durant el seu difícil exili de trenta-dos anys sense desatendre la necessària construcció de ponts amb l'interior (per algun dels quals, com sabem, transitaren els primers treballs de Joan Fuster, que per cert escriví el pròleg de la segona edició de Màrsias i Adila, publicada a Barcelona en 1957).
L'edició de La fulla que tremola ve a pal·liar en una petita part un oblit de grans dimensions i a animar, d'alguna manera, la reedició d'una obra completa avui pràcticament introbable. La poesia de Bartra gira sobre dos eixos que, amb els enriquiments i matisacions que impremeixen quaranta-quatre anys de treball i edicions ininterromputs, es mantenen constants: la gran tradició simbolista i l'alè èpic del seu cant. Afegim-hi un tercer: la referencialitat a la cultura clàssica (incloent-hi la molt nombrosa d'inspiració bíblica).
La nostàlgia de la terra i la llibertat que impregna l'obra poètica de Bartra no decau mai en pessimisme o defallença sinó que creix en motiu renovat d'esperança. I malgrat que, com ja hem deixat dit més amunt, Agustí Bartra fou un escriptor plenament compromès (en primer lloc amb la bona poesia) amb la causa del seu país, la llibertat i la dignitat humanes, i que els temes col·lectius són perpètuament presents en la seua obra, mai no féu seus alguns dels tics (el col·loquialisme, el quotidianisme…) d'alguns dels poetes coetanis del denominat realisme social. En part per això, i per una concepció de la poesia eminentment vitalista, afirmativa i romàntica, que troba en la natura els seus símbols més preuats, l'obra de Bartra resisteix molt bé els vaivens de les modes i les circumstàncies i arriba al lector amb la força de les obres en certa manera atemporals. Dit d'una altra manera: per molt que aquesta poesia naix en el context de la derrota civil catalana, que hi està profundament arrelada, la desolació i l'esperança que el nostre autor expressa en la seua poesia tenen rang i categoria d'universals.
La fulla que tremola l'integren poemes datats entre 1975 i 1978, al bell mig d'aquella porta mig oberta que han anomenat transició. Si en L'arbre de foc, de 1940 i 1946, el poeta havia triat aquest símbol de l'arrelament i la soledat de l'exili, quaranta anys més tard l'arbre es concentrava en fulla tremolosa, inquieta, viva, que bressa el vent i banya la pluja: el poeta immers en les esperances i inquietuds de la seua comunitat recuperada. Molt vinculat al precendent L'home auroral, de 1978, el llibre que avui proposem fou publicat per primer colp juntament amb El gos geomètric en 1979. En aquest llibre d'altíssima exigència i madura plenitud val la pena destacar els poemes que Bartra dedica a Papasseit, Novalis, Miguel Hernández i Rilke. Atents al renaixement de Bartra.
Publicat a Saó núm. 350, juny 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada