Després d'uns anys de relativa bonança en cosa d'incendis, heus ací que, atiades per la ponentada, les flames acaben d'arrasar unes 4.500 hectàrees del sud del país. Tem el dia que entre Alfafara i Ontinyent, entre el Comtat i la Vall d'Albaida, i a les envistes de Barxeta i Simat de la Valldigna, se m'òbriga a l'ull el desert espaordidor, calcinat, dels paisatges per on ha passat el foc, la desolació de la terra cremada que acompanya tota guerra extrema. Els vents o els déus que tramen la catàstrofe, o l'acció decidida dels qui han lluitat contra l'immens exèrcit de flames, han salvat per pèls els paratges de Mariola. Per molt que aquesta és una cantilena que es repeteix cada estiu des de fa dècades, per molt que la “puta mare natura”, que diria el Fuster més sarcàstic, és capaç de desplegar un furor contra el qual sovint no pot fer res la humana feblesa, un té la certesa que en matèria de sensibilitat ecològica –no sé si és abans l'ou o la gallina, els governats o els governants, o si es tracta de la trista suma de la fam més les ganes de menjar– el país dels valencians se situa, com en altres coses, al final d'una cua molt llarga que ens enfonsa en el peculiar i ridícul tercermundisme de nous rics pobres de solemnitat. Ens hem venut la terra a trossos, o hem mirat cap a un altre costat mentre els espavilats de sempre (“cuando España se quema, algo suyo se quema, señor conde”) feien els negocis que fa rendibles l'estratègia dels incendis. Urbanitzar a costa de muntanyes i rius, d'aiguamolls i platges i de tota cuca insolentment viva, és com empènyer les primeres fitxes d'un sinistre dòmino que després no hi ha qui pare. Front als fastos i despeses destinats al fum sense foc ni profit públic de fórmules sorolloses i territoris mítics, els recursos destinats a la prevenció d'incendis i a un cert equilibri medioambiental són irrisoris. El verd és només una etiqueta que cal lluir, amb sonoritat de metàfora i florilegi, els dies de les eleccions, perquè el territori ja fa temps que deixà de ser patrimoni col·lectiu, tradició i cultura, i menys futur sostenible, als ulls i les genives del nostre capitalisme més nostrat i més salvatge, autèntic velociraptor que també serà engolit per les flames. Els piròmans més perillosos tenen aire condicionat als seus despatxos.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de setembre de 2010.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de setembre de 2010.
Conversa al despatx amb aire condicionat: "No, no volíem un incendi tan descontrolat. Però el maleït vent de ponent a vegades és massa eficaç. Bé, a més de l'autovia, afegirem unes quantes urbanitzacions amb camp de golf, és clar. Home, tenim principis, pal·liarem els danys. Volem a aquesta terra. Som arrelats a ella. I tant, d'ací no ens mou ningú… Saps que ja tinc casa a Madrid? Ja era hora, cony, t'adaptaràs en un tres i no res. Tens foc? I tant." Bé, la V.O. és en altre idioma, per descomptat.
ResponElimina