Deu ser molt dur això de ser Senador o Senadora, ho comprenem, per Tarragona o per Cuenca, per València o Badajoz. No pel sou ni per l'excés de treball, no, sinó per l'ensopiment propi d'un càrrec i d'una institució que ningú no sap ben bé per a què serveix. Clar que a alguns o algunes això els deu importar ben poc mentre arrepleguen les garrofes cada mes, però a la majoria aquesta inanitat els deu posar dels nervis, pobrets. En diuen la Cambra Alta, però és per dissimular, perquè la moral general –emoluments a banda, ja dic– deu trobar-se molt a la baixa. El mateix nom Senat evoca senectud, o senil, és a dir, cosa de vells, i no crec que a ningú li faça gràcia de ser identificat amb idea tan obsoleta en els temps que corren. Molt pitjor en el cas de joves com José María Chiquillo, encara en edat de merèixer, per no dir res de la tendríssima Leire Pajín. Quan el cos encara vol sexe, droga i rock & roll, haver d'organitzar unes partidetes al cinquet o al parxís amb els companys de bancada entre dues becadetes de plenari o comissió deu ser insofrible! I que de tant en tant vinga el president de torn o el cap de files a amollar-te la lliçó magistral!
Per això no entenem que per una vegada que algú dóna sentit a la vetusta institució, sempre en el terreny virtual dels símbols, com ara escenificar allò de la representació territorial perquè ses senyories facen una mica de gimnàstica amb l'aprenenatge de llengües no estrictament espanyoles, o no tan espanyoles com l'espanyol, els del PP munten aquest sarau contra la traducció simultània i el saludable ús de l'auricular (peça imprescindible per a una vida jovial). Com sempre, els senadors valencians d'aquest partit, seguint la veu de l'amo Aznar, lluminosa guia de la Còndor mediàtica, han donat la nota més pintoresca en l'il·lustre casino. La valenciania que tant els fa escatainar al corral valencià naix de l'espanyolia acomplexada de qui porta en la sang les humiliacions patides per avantpassats remots i oblidats i ara es mou per fi tan fluïdament amb el castellà que no perd ocasió de practicar-lo, tan pagat i agraït, tan submís, amb la baveta que li cau, pobret.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de gener de 2011.
Per això no entenem que per una vegada que algú dóna sentit a la vetusta institució, sempre en el terreny virtual dels símbols, com ara escenificar allò de la representació territorial perquè ses senyories facen una mica de gimnàstica amb l'aprenenatge de llengües no estrictament espanyoles, o no tan espanyoles com l'espanyol, els del PP munten aquest sarau contra la traducció simultània i el saludable ús de l'auricular (peça imprescindible per a una vida jovial). Com sempre, els senadors valencians d'aquest partit, seguint la veu de l'amo Aznar, lluminosa guia de la Còndor mediàtica, han donat la nota més pintoresca en l'il·lustre casino. La valenciania que tant els fa escatainar al corral valencià naix de l'espanyolia acomplexada de qui porta en la sang les humiliacions patides per avantpassats remots i oblidats i ara es mou per fi tan fluïdament amb el castellà que no perd ocasió de practicar-lo, tan pagat i agraït, tan submís, amb la baveta que li cau, pobret.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de gener de 2011.
Som el que no som. Ho he dit sempre. Fem valer allò que no sols no ens defineix com a totalitat -si és que sabem el que pot definir-nos- sinó que fins i tot ens destrueix les poques possibilitats que tenim de ser com a poble. Som el producte d'una negació. I el pitjor, a banda de la rendibilitat que alguns li trauen, és que a molts els hi fa gràcia apropar-se a la identitat boirosa dels que confonen en l'oblit les ja de per sí febles petjades dels valencians a la història. O potser avui estic massa negatiu.
ResponEliminaAixí, amic Pepe, hem sortejat el dilema hamletià: ja som el que no som. Ser en la negació del que som o podríem ser. El nacionalisme espanyol excloent continua l'ofensiva a compte ara de la crisi. Als marges d'eixa obsessió uniformatitzadora només pot créixer la flor de la independència, encara que no sabem quin color ni quina olor fa. Tot sembla el peix que es mossega la cua, l'etern retorn de l'estupidesa, la sensació que alguna cosa ha de capgirar la –com més va més– malaguanyada i trontollant democràcia hispànica. Però nosaltres a viciclejar sense perdre l'esma. Una abraçada.
ResponElimina