Cantaments, la primera entrega poètica d'Ivan Brull (València, 1978), contravé el tòpic que parla de la immadura fragilitat dels neòfits. Passa que els tòpics, aquests prejudicis de la raó que sovint ens priven dels beneficis d'una mirada neta, cal prendre-se'ls amb molta cautela. Quantes grans obres no són fruit d'autors novells i quants llibres fallits no es deuen a la mà de poetes consagrats? Siga com vulga, i prescindint d'aquests apriorismes, el llibre que avui comentem és una proposta sòlida que equilibra amb saviesa les pretensions i els resultats, austera, intel·ligent, reflexiva i sincera. Austera amb el maneig del material poètic, que no decau mai en la temptació de la filigrana espectacular; intel·ligent perquè sovint basa la seua construcció en les indagacions del pensament poètic, en la reflexió o revisió crítica de l'experiència. I sincera? És molt difícil de definir aquesta qualitat poètica, emparentada amb l'autenticitat i la veritat, perquè és una sensació que el lector obté de fonts molt diverses i que té a veure amb les inflexions d'una veu que sentim creïble i que ens anima a establir amb els poemes un pacte de confiança. Rere el neologisme de Cantaments (una fusió de cants i encantaments?) Ivan Brull traça un itinerari que comença amb l'assumpció del passat familiar, eixa cadena íntima i esborradissa de la història que es corporifica en el mateix autor, Trams de família. Hi segueix la secció titulada Les claus esmolades, on assistim amb major intensitat a la forma de l'autodiàleg amb què el poeta aborda el tema de la recerca i l'evocació de les coses perdudes. La tercera part del poemari, Anades, tornades, pèrdues, conté 11 poemes (cinc dels quals són sonets) de caràcter eroticoamatori, ubicats en experiències presents o passades. La part final, L'esguard del mussol (com el brúfol o l'òliba, ocells de nit que sovint han simbolitzat la saviesa), se centra sobretot en la reflexió sobre l'escriptura com a experiència personal, com a obertura al món i ensems com a reclusió en els propis límits, en els vaivens d'aquella dialèctica entre el dins i el fora que és consubstancial a tota escriptura. En certa manera el moviment del poemari s'estableix de fora cap a dins, de més lluny a més a prop, del passat al present, del general al particular, no, és clar, com a punts nítids ni fixos, sinó més aviat com a tendències, vaivens, oscil·lacions, espais que sovint es confonen, camins il·luminats pel focus del pensament i la poesia que ara es fan visibles i tot seguit s'esborren en la boira. A qui açò signa li han semblat especialment commovedors i arrodonits els poemes que Ivan Brull dedica a desempolsegar la memòria fragmentària de la família, els de la primera part, amb aquelles veus fantasmagòriques que habiten les cases enrunades d'un passat que, tanmateix, tremola en el present tothora actualitzat de la memòria amb una dimensió plenament física. Entre la celebració i l'elegia, el poeta evoca els paisatges de la seua infantesa pels viaranys d'aigua de l'Albufera valenciana i la llum rescatada de Xàbia i Dénia.
Tota poesia de veritat és una lluita per la forma. La proposta d'Ivan Brull és, en aquest sentit sí, vacil·lant, temptativa, des de la consciència (que hem aprofitat per titular el present article) que el poeta és sempre un cercador, que la seua feina parteix sempre de l'absència. És probable també que aquesta sensació de dispersió que tenim llegint Cantaments siga deguda al fet que els poemes aplegats en el llibre hagen estat escrits en períodes de temps molt dilatats i que la suma tinga el propòsit (i el mèrit) de l'antologia personal. En qualsevol dels casos, aquest començ d'Ivan Brull és sens dubte fulgurant, molt més que una simple promesa: la cita que no voldríem perdre'ns de futurs treballs. De moment, fareu bé d'assaborir aquests cantaments amb delitosa calma.
Publicat a Saó núm. 355, desembre de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada