València underground

Acaba d'emergir de l'esbudellada panxa de la Gran Via Marquès del Túria un refugi antiaeri del temps de la guerra, quan l'avinguda duia el nom de Durruti. Ja sabem que a poc que furgues l'entranya de València, hi brolla l'aigua o les ruïnes, o les dues coses alhora. La realitat invisible no deixa de ser realitat encara que no la vegem, i ocupa més espai que el de les simples aparences, per la mateixa raó que és més gran el que ignores que el que més o menys creus saber. Això, és clar, no es limita al terreny de l'arqueologia, que opera en termes de verticalitat històrica, sinó que s'estén sobretot per l'ampli horitzó coetani. La miopia de la nostra mirada guanya moltes diòptries en la societat de la (des)informació perquè l'espectacle vertiginós de la imatge i l'estridència dels discursos del poder que escampen els altaveus mediàtics arriben a fer-nos creure que la ciutat és només allò que volen que mirem i escoltem. Si tota ciutat és en part invisible, com va pronosticar Italo Calvino, la seua invisibilitat s'ha de fundar, perquè siga habitable, en un cert equilibri entre allò superficial i allò submergit. Però la laberíntica ciutat de València té més aviat la forma de l'iceberg (i en temps d'escalfament global, malgrat el fred d'aquests dies!). Si un no es desempellega de tant en tant de la miopia imposada, fins i tot de l'adquirida amb la més bona de les intencions, pot sucumbir a l'amarguesa de pensar, posem per cas, que Canal 9 (o Camps o Fabra) és el país i que ací tots es diuen Roberto o Sentandreu. Ve a tomb la divagació d'avui per l'emergència d'un parell d'anècdotes sense pretensió de categoria: l'existència a la ciutat d'un restaurant on al costat d'exquisits plats el chef llegeix i regala poesia (més per més, més) i de la impremta de la Fonteta de Sant Lluís, Martín Impressors, convertida des de fa anys, a través del segell Campgràfic i de l'infatigable impuls de Josep Lluís Martín, en punt de referència obligat del disseny i la tipografia. Contracorrent, excepcional, pedres del marge em diran. Exemples, respondré, d'una València oculta sota tones de ferralla inútil. (A Tunísia i altres països àrabs emergeixen avui realitats que fins ara eren invisibles, almenys per a la mesquina miopia d'Europa i els USA.)

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de gener de 2011.