Intensitat de la veritat

Joan Margarit, No era lluny ni difícil. Edicions Proa, Els Llibres de l'Óssa Menor núm. 315, Barcelona, octubre de 2010.

Afirma Joan Margarit, en l'epíleg d'aquest llibre, que “la poesia té la intensitat de la veritat”. La vinculació entre veritat i poesia, expressada amb una infinitat de matisos, ha estat esgrimida a bastament al llarg de la història per autors de molt diversa procedència i qualitat. Siga el que siga la veritat des d'un punt de vista filosòfic, però, la que exigim a la poesia (aquella que li és consubstancial diríem) sembla que té més a veure amb l'expressió que no pas amb cap realitat més o menys objectiva o verificable. El problema, doncs, no és que la poesia siga vertadera sinó que ho ha de semblar, fins i tot amb l'ajuda del fingiment (Pessoa dixit), ja que seguint María Zambrano “el poeta, frente al ser, trata de fijar únicamente las apariencias”. És doncs només a través de l'exactitud, l'harmonia i la intensitat de l'expressió que l'artista (i donem per bona aquella definició minimalista que considera la poesia la veritat de l'art) pot transmetre la veritat, raó per la qual en poesia, ni probablement en res, no hi ha autenticitat sense l'encaix de la forma. La cautela amb què un poeta de l'experiència i la qualitat de Joan Margarit ho expressa defuig deliberadament qualsevol esllavissada pels terrenys de la lògica, la ciència o la filosofia posant l'accent en la força que la poesia és capaç de transmetre. La intensitat de la veritat poètica configura en la lectura la imatge de l'home autèntic, honest, sincer i digne que batega al fons de tots els versos i que fa compartible i universal l'experiència humana que s'hi expressa i converteix la hipotètica correspondència amb l'original (amb l'autor real, dit amb un terme molt estimat per certa crítica) en una qüestió merament extrapoètica. Tanmateix la intenció del magnífic epíleg no és assajar d'explicar en prosa allò que ja diuen els poemes (la qual cosa ens situaria en el terreny de la maniobra estèril o la simple redundància), sinó d'explicitar l'íntima connexió entre l'home que viu i el que escriu, de presentar-nos la coherència del poeta, les cares indestriables de la seua moneda poeticovital. Aquesta és doncs la veritat de la poesia de Margarit: la intensitat amb què s'acara al propi destí, revisita el passat i reflexiona sobre el sentit de les experiències de cada dia.    
Vist amb la perspectiva del temps de qui s'ha compromès amb la veritat de la poesia, no era lluny la vellesa ni difícil l'assumpció de valors, que la joventut defuig, com la soledat i la tristesa. Contra la desesperació o la fugida endavant que la proximitat de la mort pot provocar, el poeta compta amb la lucidesa i la dignitat (entesa en primer lloc com el respecte per un mateix) de no espantar-se davant el propi destí, de combatre la por que és l'absència d'amor. L'exercici de la poesia és, per a Joan Margarit, la millor manera d'estimar els altres, i l'amor, una recepta que conté a parts iguals intel·ligència, sentiment i sensualitat.
Els 47 poemes que integren el darrer llibre publicat del mestre de Sanaüja són una lliçó impagable de poesia de “quan l'amor / coincideix a la fi amb la intel·ligència” dictada per un poeta que se serveix dels records per explicar-se “que és en l'amor on m'he deixat la vida”. Situat en aquell tram del túnel on s'albira “la boca de claror a la qual m'acosto”, No era lluny ni difícil insisteix en alguns dels motius característics de la poesia de l'autor (els records de postguerra, Raquel, la germana, Joana, la filla morta, les brases perdurables d'un vell malentès) amb la intensitat de qui viu compromès amb la lucidesa i, reconeixent que les aus de rapinya que dominaren durant el franquisme han envellit com ell, els diu: “Que la vostra mirada / ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire. / Però encara se sent aquella olor / de corral. De gallinassa. / Aquell himne. La Història d'Espanya”. Després de Càlcul d'estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007) i Misteriosament feliç (2009) Joan Margarit, el poeta català viu probablement més llegit, continua creixent, fidel a la seua veu, en profunditat i altura.


Publicat a la revista Saó núm. 356, gener 2011.