Amic Mestre

En l'ambient sufocant de misses, pecats, penitències i hermanos ensotanats de les darreries del franquisme, l'arribada d'aquell professor d'història a l'escola, ja convertida en colegio d'accentuada palatal com a dubtós signe de modernitat, fou una glopada d'aire fresc, el regal amb què la providència demostrava no ser tan gasiva com pensàvem. L'àngel roig que acabava d'aterrar a la classe de quart duia barba de progre i fumava més que alenava. Era un espectacle fascinant veure'l xamar del ducados amb passió tan poc edificant, adoptar damunt la cadira posicions que el convertien en perpetu candidat a la caiguda i rebolicar-se la negra cabellera com si només així pogués extraure la matèria grisa necessària per transformar la Guerra d'Espanya en un relat comprensible sense bons ni dolents. Llavors no sospitàvem que aquella loquacitat, aquells fums i aquell histrionisme eren una tàctica perfecta per entretenir la parròquia mentre s'està retirant la bena de desmemòria que el franquisme havia posat en les consciències. En un parell de classes Josep Albert Mestre va desmuntar les lleis del silenci més zelosament ordit, entre dues xamades eternes i uns quants equilibris sobre la cadira. Anys després, ja convertit en amic el mestre, l'histrió es va despullar en cordialitat, compromís i exemple. Punt de referència il·lustre de l'esquerra alcoiana des dels anys de la predemocràcia fins ahir mateix, des de la clandestinitat comunista a tots els intents frustrats de renovació de l'esclerosi ortodoxa que el feren recalar en un raconet pragmàtic del PSPV, la lliçó que Mestre deixa al final és la de la bonhomia, la del vitalisme desinhibit que tant espanta els beats d'esquerres com els de dretes, la versatilitat de qui, savi en l'essencial, es mou amb la mateixa agilitat entre les diverses classes i travessa amb èxit qualsevol edat. Només consola pensar que l'amic ha mort al peu del canó, dedicant els darrers esforços a les investigacions i les classes d'art. En temps de mediocritats polítiques i servilismes rampants, la seua memòria se'ns revela ja imprescindible. La plaça del poble on es guanya la democràcia ha amanegut avui buida i en silenci.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de febrer de 2011.