Czeslaw Milosz, Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000. Traducció i introducció de Xavier Farré. Ed. Proa, Óssa Menor Sèrie Gran núm. 11, Barcelona 2006.
El Premi Nobel de 1980 (Szetejnie 1911-Cracòvia 2004) és, malgrat la seua posició central en la literatura del passat segle, pràcticament inèdit en català. Conegut sobretot com a assagista gràcies a l’extraordinària La ment captiva (1953), traduïda recentment a la nostra llengua de la mà del valencià Guillem Calaforra (Publicacions de la Universitat de València), i com a autor de novel·les com La presa del poder (1953) o La vall de l’Issa (1955), Milosz fou sempre i essencialment poeta. En això, com en altres coses de més calat, l’escriptor polonès ens evoca M. Vázquez Montalbán, autor d’una obra poètica molt important, que conté a més les claus més profundes de la seua escriptura i de la seua visió del món, injustament velada per la muntanya colossal de la seua prosa. Les afirmacions que Milosz expressa en aquests versos del seu Tractat poètic, de 1957, no deixen lloc al dubte sobre quina funció atribuïa a cada gènere i quina fou la seua prioritat literària: “Els tractats i les novel·les serveixen, no romanen. / Perquè una bona estrofa pesa més / Que el pes de moltes acurades pàgines”.
El sentit del títol d’aquesta antologia, molt ben argumentat per Farré en el pròleg, està íntimament relacionat amb les peripècies vitals del poeta. Nascut a Lituània, llavors part de l’Imperi Rus, de família polonesa, emigrat a Varsòvia i exiliat el 1951 –arran del seu trencament amb el règim estalinista del seu país– a França, Milosz passaria, el 1960, a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) per tornar, ja als anys 90, a Polònia. A través de les fronteres de les llengües, dels països i àdhuc dels blocs hegemònics de la Guerra Freda, Milosz fou un exiliat que molestava a tot arreu, segurament perquè havia assumit plenament la tasca de denunciar les atrocitats que van travessar totes les fronteres del segle XX, de les quals fou privilegiat i amarg testimoni. Com un riu –símbol recurrent de la seua poesia– que no es deté en fronteres i que al seu interior arrossega totes les impureses però que en la superfície es mostra diàfan i pur, en continu moviment. Com la poesia. Com totes les preguntes que impacten el voraviu de la nostra consciència: “Què és la poesia, si no salva / nacions ni gent?”.
Publicat a Saó núm. 312, desembre de 2006.
· · ·
Primera traducció al català del poeta polonès, l’antologia de X. Farré representa, alhora, una de les mostres més àmplies que s’han fet mai de la poesia de l’autor, amb 146 poemes seleccionats d’un total de 13 llibres. · · ·
Al costat d’inconvenients com el de la fragmentarietat i discontinuïtat del discurs, que solen agreujar-se quan la selecció opera sobre una obra o un període històric (o totes dues coses, com en el cas que ens ocupa) especialment dilatats, una antologia poètica reporta avantatges incontestables per al lector. A banda la possibilitat de preservar de l’oblit algun poeta estimable mig amagat entre la boira enterca del temps, com aquell que cantava Borges en El otro, el mismo, una tria poètica pot ser un bon aperitiu, lleuger, estimulador d’una gana més profunda. Si la dispersió obligada és en part pal·liada pels encerts electius de l’antòleg, que ens permeten albirar el sentit del conjunt, i si, tractant-se d’una traducció, els poemes arriben amb la indispensable frescor, llavors l’antologia es troba del tot justificada. Sumem a aquestes qualitats, presents en el volum Travessant fronteres, el fet que el poeta antologat és Czeslaw Milosz i que Xavier Farré ens el dóna a tastar amb una molt esclaridora introducció, i comprendrem la vigorosa oportunitat d’un llibre com aquest.El Premi Nobel de 1980 (Szetejnie 1911-Cracòvia 2004) és, malgrat la seua posició central en la literatura del passat segle, pràcticament inèdit en català. Conegut sobretot com a assagista gràcies a l’extraordinària La ment captiva (1953), traduïda recentment a la nostra llengua de la mà del valencià Guillem Calaforra (Publicacions de la Universitat de València), i com a autor de novel·les com La presa del poder (1953) o La vall de l’Issa (1955), Milosz fou sempre i essencialment poeta. En això, com en altres coses de més calat, l’escriptor polonès ens evoca M. Vázquez Montalbán, autor d’una obra poètica molt important, que conté a més les claus més profundes de la seua escriptura i de la seua visió del món, injustament velada per la muntanya colossal de la seua prosa. Les afirmacions que Milosz expressa en aquests versos del seu Tractat poètic, de 1957, no deixen lloc al dubte sobre quina funció atribuïa a cada gènere i quina fou la seua prioritat literària: “Els tractats i les novel·les serveixen, no romanen. / Perquè una bona estrofa pesa més / Que el pes de moltes acurades pàgines”.
El sentit del títol d’aquesta antologia, molt ben argumentat per Farré en el pròleg, està íntimament relacionat amb les peripècies vitals del poeta. Nascut a Lituània, llavors part de l’Imperi Rus, de família polonesa, emigrat a Varsòvia i exiliat el 1951 –arran del seu trencament amb el règim estalinista del seu país– a França, Milosz passaria, el 1960, a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) per tornar, ja als anys 90, a Polònia. A través de les fronteres de les llengües, dels països i àdhuc dels blocs hegemònics de la Guerra Freda, Milosz fou un exiliat que molestava a tot arreu, segurament perquè havia assumit plenament la tasca de denunciar les atrocitats que van travessar totes les fronteres del segle XX, de les quals fou privilegiat i amarg testimoni. Com un riu –símbol recurrent de la seua poesia– que no es deté en fronteres i que al seu interior arrossega totes les impureses però que en la superfície es mostra diàfan i pur, en continu moviment. Com la poesia. Com totes les preguntes que impacten el voraviu de la nostra consciència: “Què és la poesia, si no salva / nacions ni gent?”.
Publicat a Saó núm. 312, desembre de 2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada