El crucifix

Algun periòdic ha qualificat d'esperpent l'espectacle amb què al Palau de Benicarló s'estrenava legislatura. Si ens atenem, però, a la literalitat de l'expressió com a deformació grotesca, caricaturitzada i tràgica de la realitat reflectida en un espill còncau, l'esperpent no apareix enlloc i sí, en canvi, la imatge del que hi ha fidelment reproduïda en un espill ben pla. El crucifix que Juan Cotino va fer-se instal·lar a la mesa presidencial fou l'autèntic protagonista de la jornada, cosa absolutament coherent amb l'ideari nacionalcatòlic que el partit governant exhibeix i aplica sense complexos d'ençà que va poder prescindir del vernís democràtic que en altres temps necessità la vella fusta per protegir-se de les inclemències de la història. L'explicitud de l'objecte sagrat, doncs, no deixa espai a l'esperpent en un parlament majorment ocupat per diputats (molt d'ells del subgènere imputat) en funció d'acòlits aplaudidors, una presidència amb vocació d'altar i la pràctica del sermó com a alternativa habitual a les molèsties del debat polític i a les preguntes comprometedores a què només contesta el gran silenci de Déu (o dels seus fills de l'Opus Dei). En comptes de les extravagants idees del marit de la professora d'anglès, ara encarregat de la Vicepresidència, el llatí hauria de ser la llengua oficial de les Corts perquè la coherència hi fos total. De fet sembla que el manifasser de Sedesa va jurar el seu càrrec posant la mà damunt un exemplar d'Els furs, obra escrita en una llengua que es desviuen a col·locar en el prestatge de les coses mortes. El crucifix té a més altres virtuts: avançar-nos el calvari que ens espera si déu, els tribunals o la pressió cívica no hi posen remei. Tampoc no fou gens esperpèntic el concert d'esbatussades i ferits que tingué lloc a les portes del teatre entre el públic que no disposava d'entrada però volia fer sentir la seua indignació. Ni que hi rebés fins el diputat Juan Ponce de Compromís. Ni que, fidels al vot d'esquerra i país que els ha elegits, els parlamentaris d'EUPV i de Compromís declinaren l'armistici suculent del còctel oficial i es posassen al costat dels revoltats. Nihil novum sub sole. O sí, aquests onze diputats i aquesta ciutadania que han de convertir-se en la seua creu.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de juny de 2011

[Foto de Carles Francesc per a El País 9/6/2011]